Sindicalisme

Albert Planas i Serra

Aquesta setmana es compliran 40 anys de l’execució de Salvador Puig Antich i La Greda, Arran, CUP Garrotxa, la CNT i l’Assemblea Llibertària de la Garrotxa aprofitaran l’efemèrida per organitzar un acte de memòria aquest proper dissabte a les 18 hores a la sala Torín d’Olot.

La figura de Puig Antich és complexa i fins i tot molesta en alguna de les consciències entre l’oposició antifranquista. Era militant anarquista, revolucionari i anticapitalista. En Salvador militava al MIL, un reduït grup que ha esdevingut el grup d’oposició antifranquista que se li han dedicat més treballs, llibres, articles i documentals proporcionalment a la seva entitat militant. La seva repercussió mediàtica ha tingut com a origen la tràgica mort de dos dels seus membres: un, Salvador, executat per garrot vil a la presó Model de Barcelona ara fa 40 anys, i el segon, Oriol Solé Sugranyes, el Che català, assassinat per la Policia a la frontera entre Navarra i França després de protagonitzar la cinematogràfica fuga de la presó de Segòvia.

L’execució de Salvador Puig Antich es relaciona directament amb l’atemptat d’ETA que acabà amb la vida de Luis Carrero Blanco el 20 de desembre de 1973. La seva conseqüència més directe, a banda d’eliminar el cap de govern i successor de Franco al capdavant de l’Estat, fou l’enduriment de la repressió franquista. Juntament amb l’augment de les penes dictades en el procés 1001 contra la cúpula dirigent de CCOO, a Puig Antich li tocà pagar els plats trencats de l’atemptat contra Carrero Blanco: un consell militar en calent el condemnà a mort el 8 de gener de 1974, i el dia 1 de març del mateix any el Consell de Ministres ratificava l’Enterado.

S’inicià a partir d’aquests moments la reacció contra la pena de mort i les campanyes per demanar-ne l’indult. La família, especialment les seves germanes, sempre han manifestat que van ser massa poc i massa tard. Tot i les mostres de suport internacional, la campanya a Catalunya va ser tímida i escassa. L’extrema esquerra és qui dugé el pes de les mobilitzacions. Hi van haver mobilitzacions a la Universitat, que va ser desallotjada per la Policia; una assemblea informativa al Col·legi d’Advocats amb la presència de l’advocat de Puig Antic i bona part de representants del moviment obrer; diverses manifestacions convocades per CCOO i l’esquerra revolucionària. Quan es parla d’aquesta campanya de solidaritat amb Puig Antich sempre s’assenyala el PSUC, el partit hegemònic de l’antifranquisme. Els comunistes catalans, però, també travessaven hores baixes després de la caiguda del 113 de l’Assemblea; en aquest sentit es desarticulà bona part de l’oposició. Però també, tal com afirmà Manolo Vázquez Montalbán a Autobiografía del general Franco “Los estados mayores de los partidos trataban de despegarse de la violencia, en busca de una respetabilidad pactante de la futura llegada de la democracia a España”.

Puig Antich no va ser el primer ni l’últim assassinat del franquisme. Si fem un breu repàs del règim ens adonarem que la repressió va esdevenir un dels seus pilars: la dicatura assessinà fins a la darrera alenada com la bèstia que mor atacant. El règim dóna les seves primeres passes donant un cop d’Estat que desembocà en una guerra civil de tres anys. Una vegada finalizada i com a bàndol vencedor s’inicià la repressió contra tots aquells que s’havien significat a favor de la República i que no havien mort durant la campanya bèl·lica ni havien emprès el camí de l’exili. Tal com recorden els generals colpistes “ante la ausencia de los titulares tuvimos que fusilar a los suplentes”. La repressió franquista a Olot es saldà amb 26 morts; 101 en el total de la Garrotxa. Les víctimes procedien majoritàriament de les classes populars, i entre les quals es trobaven els alcaldes de Santa Pau, Les Preses, Montagut i Sant Feliu de Pallerols.

A banda dels executats, l’exili va convertir-se en l’única sortida per molts ciutadans a l’hora d’evitar la repressió. 470.000 persones van creuar els Pirineus al febrer de 1939 i molts d’ells van ser confinats en camps de concentració a les platges del Rossellonès, entre els quals el pare de Puig Antich, militant d’Acció Catalana, que féu pas per Argelers. Lluís Companys ha estat l’únic president elegit democràticament que ha estat afusellat; l’Estat espanyol encara es nega a declarar la nu·litat del seu judici i en cap ocasió ha manifestat perdó. El camí de l’exili s’hi hagué de sumar en alguns casos l’horror dels camps de concentració nazis: 1800 persones dels Països Catalans hi van morir, entre els quals 12 dels 30 garrotxins que van passar per un camp del III Reich.

Són totes aquestes xifres que posen en entredit el discurs de l’historiografia conservadora i nostàlgica del franquisme“com que la República era un caos, Franco posà ordre. Alhora, portà el creixement econòmic, i finalment amb la monarquia hem assolit la democràcia”. La II República no fou un caos. Fou un sistema parlamentari i democràtic sorgit a partir de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 i l’abdicació de la monarquia d’Alfons XIII. Fou gràcies a la República que per primera vegada s’assoliren les llibertats democràtiques i nacionals, amb la convocatòria d’eleccions legislatives per sufragi universal i femení, així com la recuperació de l’autogovern i institucions aniquilades amb el decret de Nova Planta de 1716. Com es pot afirmar que el franquisme posà ordre si precisament el cop d’Estat del 18 de juliol va degenerar en una guerra civil? La victòria del general Franco sobre la legalitat republicana donà pas a una llarga dictadura de 39 anys. La repressió fou l’element que caracteritzà el nou règim, entesa com l’arma que assegurava la eternitat de la victòria. Ben cert, instaurà la pau, però la pau del cementiri. Si el règim aconseguí romandre durnant 40 anys no fou per la capacitat de traçar consens amb diferents sectors de la societat espanyola, ni molt menys, sinó precisament per la contundència de la repressió.

Els nostàlgics del franquisme i la seva cultura política solen penjar-se la medalla en el camp econòmic tot atribuint-se com a mèrit propi el miracle econòmic. No obstant això, la realitat fou una altra. A partir de 1939 s’inicia un cicle regressiu de postguerra que no finalitza fins a 1950, definit per l’autarquia i l’intervencionisme econòmic. El decreixement de la renda per habitant es perllonga durant tota la dècada dels quaranta amb un -0,9 % mitjana anual, un fet insòlit a l’història contemporània d’occident. El franquisme no va servir a cap projecte col·lectiu de benestar col·lectiu, sinó que es va dedicar a servir els interessos d’una classe o un sector social determinat, on la corrupció i el clientelisme van esdevenir la regla i no la excepció. “Han perdido la guerra ¿no? Pues que se jodan”. Aquesta fou al resposta del marquès de Castellvell al seu fill, l’escriptor i aristòcrata José Luis de Vilallonga, davant la indignació per tots aquells que s’aprimaven sense necessitat de cap dieta. L’escassetat d’aliments i el racionament amb les famoses cartilles es perllongaren fins 13 anys més tard de la fi de la Guerra Civil.

Després del panorama d’aquests nefastos vint anys a conseqüència de les polítiques autàrquiques, l’Estat es va trobar en fallida econòmica. A partir d’aquests moments s’inicien el Plans d’Estabilització imposats per l’FMI, que donaran lloc al creixement econòmic dels 60 conegut com el miracle econòmic. De bon antuvi certifiquem l’existència d’un creixement espectacular a partir dels seixanta, però alhora, que no fou gràcies el franquisme, sinó malgrat el franquisme. Tanmateix, les condicions en què es va fer efectiu aquest creixement divergien de la resta dels països més avançats: explotació laboral, gran impacte mediambiental, manca de plans urbanístics. El creixement econòmic dels seixanta en cap cas pot servir d’excusa per justificar una dictadura militar que posà fi a la legalitat d’un sistema parlamentari i democràtic a través d’una guerra civil, i que durant 40 anys practicà una política d’anorreament de les llibertat civils, socials, polítiques i nacionals amb una repressió planificada, sistemàtica, freda, contundent i desproporcionada. L’assassinat de Puig Antich, doncs, esdevé un dels darrers actes de la dictadura que lluny de morir mansament actuà amb la irracionalitat de la bèstia agonitzant que mor matant.

Les germanes de Puig Antich demanen reparació moral i justícia, sobretot justícia. Per això el 2011 van anar al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, on s’ha negat la seva petició per no complir els mínims requerits. Enguany han anat fins a l’Argentina per demanar la judicialització d’Utrera Molina, sogre de l’actual ministre de Justícia Alberto Ruiz Gallardón, un dels ministres que va firmar la pena de mort contra el seu germà i que avui encara és viu. Sovint la pregunta que molts de vosaltres us formuleu és I perquè no jutgem els responsables dels crims de la dictadura a Espanya? La resposta és molt fàcil: a Espanya no és possible la seva judicialització per la llei amnistia de 1977, que si d’una banda va treure de la presó a tots els presos polítics de l’antifranquisme, la cara B amnistiava també a tots els responsables de la repressió i la dictadura franquista. Per això no hem pogut jutjar a torturadors, ni militars colpistes, ni personatges com Fraga, Martín Villa ni el cap de la Brigada Político-Social Antonio Juan Creix , per exemple. Tot sigui dit: aquesta llei d’amnistia formava part del programa de l’antifranquisme i es va convertir en una de les fites assolides de la Transició. Si més no tothom recorda el crit “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.

En aquesta tasca no estan soles i compten amb el suport de personalitats i de diferents institucions. Des del PEHOC portem anys i gràcies a l’impuls inicial del Dr. Pujiula hem iniciat diferents projecte d’investigació per recuperar la memòria històrica, com el cas de Santa Pau, així com també la creació dels espais de memòria i la recuperació de la fossa comuna del cementiri d’Olot. En aquest sentit la retirada de la simbologia feixista de la ciutat d’Olot impulsada pel consistori municipal ha estat un dels exercicis d’higiene i pulcritud democràtica més importants dels darrers anys.