Contra l’encariment del lloguer i de la vida.

Per la baixada i regulació dels lloguers, estabilitat en els contractes i aturar els desnonaments.

Per la reducció de la jornada laboral i l’increment de les pensions.

No valen ja les negociacions que no porten enlloc, perquè el poder no ens pren en sèrio. No n’hi ha prou amb mirar cap a un altre costat mentre la vida se’ns va en treballar per a pagar un lloguer. No podem conformar-nos pensant que això no va amb nosaltres, perquè sabem que, tard o d’hora, també ens hi tocarà.

Les condicions laborals que tenim no ens les han regalat. S’han conquerit amb consciència de classe, organització i lluita col·lectiva. La jornada de vuit hores es va aconseguir després de la vaga de La Canadenca de 1919. Les vacances pagades, la protecció davant de l’acomiadament o l’assistència mèdica van arribar després de dècades de reivindicacions. Els drets laborals es van conquerir enfrontant-se als qui sempre han volgut treure el màxim benefici del nostre treball.

Els drets depenen de la capacitat de defensar-los. Avui, mentre ens demanen paciència i moderació, veiem com s’incompleixen drets, es precariza el treball i es pretén que acceptem com a inevitable perdre allò que tant va costar d’aconseguir-ne. La jornada de vuit hores continua sent una conquesta fonamental, però la jornada de 40 hores setmanals continua estancada des de fa dècades. Quant temps més acceptarem que les nostres vides girin entorn del treball?

Els salaris a Espanya apenes han guanyat poder adquisitiu en les últimes dècades, mentre el cost de l’habitatge es dispara. Ens demanen que ens estrenyem el cinturó, però cada vegada tenim menys cintura. Treballem per a viure i acabem vivint per a treballar. I quan arriba el moment de jubilar-nos, també volen que assumim més anys de treball i que desconfiem d’unes pensions públiques que haurien de garantir-nos una vida digna.

La patronal s’ha vingut amunt fins al punt d’anunciar que pretén impugnar la vaga general del 11N. Com si no tinguéssim dret a parar, a organitzar-nos i a plantar-los cara. Com si poguessin decidir fins a on arriba la nostra capacitat de defensar-nos. Mentrestant, el feixisme rep suports, finançament i espais de promoció, disposat a assenyalar i amenaçar a qui alça la veu. Volen que tinguem por, que callem i que cadascú es busqui la vida com pugui.

Però a tota injustícia pot oposar-se una resposta solidària. I aquesta resposta ja és aquí. El poble està parlant i organitzant-se des de baix. Aquesta joventut a la qual tants donaven per perduda, a la qual es donava per dretanitzada i desmobilitzada, som als carrers, lluitant per la justícia social i construint espais de suport mutu. Veïnes i veïns ens trobem als barris i a les places, organitzem grups de treball, compartim experiències, ens formem i ens cuidem. Ens resguardem de la pluja en comunitat. Descobrim que no estem soles i que, quan ens organitzem, podem deixar d’acceptar el que semblava inevitable.

Perquè els problemes que patim individualment tenen causes comunes i necessiten respostes col·lectives. Perquè no podem permetre que el salari s’esfumi en el lloguer, que la jornada laboral ens robi la vida o que la jubilació es converteixi en una nova incertesa. Volem salaris dignes, una jornada laboral que ens permeti viure, pensions públiques suficients i un habitatge estable i assequible. Volem que l’habitatge compleixi una funció social i que ningú perdi la seva llar per no poder pagar. Que no sigui un negoci. Volem que les nostres vides valguin més que els beneficis d’uns pocs.

No esperem que ningú ens regali res. Sabem que els drets es conquesten i es defensen lluitant. I sabem també que cap negociació serà suficient si darrere no hi ha una classe treballadora organitzada, disposada a defensar els seus drets i a conquistar els que encara li neguen.

La vaga és la nostra eina. La solidaritat, la nostra força. L’organització, el nostre camí.

L’11 de novembre tenim una oportunitat per a demostrar-ho. Per a parar, trobar-nos i fer visible que sense nosaltres res funciona. Per a defensar les nostres condicions de vida i demostrar que no estem disposades a continuar pagant una crisi que no hem provocat.

No fa falta que pensem igual en tot. Fa falta que entenguem que compartim molt més del que ens separa. Que la precarietat d’una treballadora, el lloguer impossible d’una família i la incertesa de qui s’acosta a la jubilació formen part d’una mateixa realitat. I que, enfront d’ella, tenim una cosa molt més forta que la resignació: la nostra capacitat d’organitzar-nos i lluitar juntes.

El 11N, que es pari tot menys la nostra lluita.

A la vaga general!

Pels nostres drets, per les nostres vides, per un habitatge digne!

El proper divendres 1 de maig celebrem els actes habituals a Olot, a la Plaça on tenim la seu del Sindicat. Tothom hi és convidat.

A les 11 h PARLEM D’HABITATGE
Taula rodona amb la PAH i Som Garrotxa.

A les 12:30 h
Vermut musical amb en Tremendu.

Hi haurà pica-pica i beure.

Aquest proper dijous celebrem els actes de l’1 de Maig a Olot, a la Plaça on tenim la seu del Sindicat.

A partir de les 10 h
Trobada de militants del Sindicat.

A les 12 h
Vermut musical amb DJ Lava.

A les 14 h
Dinar popular a la Plaça del Sindicat.
(Amanida, arròs, postres, beguda) 12 € per persona

Comunicat confederal de CNT per a aquest Primer de Maig

No vam néixer per a ser peces en la màquina de l’explotació. No vam venir al món per a alimentar amb la nostra esquena trencada els banquets dels qui mai han doblegat l’esquena, ni sentit el pes d’una jornada que mai acaba. Sota aquest sistema capitalista, la feina no és una virtut: és un càstig. És la soga que ens estreny el coll mentre ens obliguen a somriure i a agrair pel privilegi de ser explotades.

Ens diuen que la jornada laboral es reduirà, que el progrés ens arribarà per episodis, però continuem morint a les bastides, a les fàbriques, als hospitals. Continuem caient víctimes de l’estrès, de l’insomni, de les malalties que el cos crida quan el cor està fet pols.

Estem orgulloses de ser treballadores, sí. I creieu-nos que ser militant de la CNT és un dels majors orgulls que algú pot experimentar en la seva vida. Estem orgulloses de ser treballadores, però no de ser esclaves. No d’aquesta normalitat obscena que ens condemna a malviure, a pidolar temps per a les nostres, a triar entre el menjar i la calefacció. Quin orgull hi ha a ser oblidades, empobrides, sobrecarregades, mentre els poderosos multipliquen les seves fortunes i ens miren des de les seves torres amb menyspreu?
Hem après a suportar l’insuportable. Hem acceptat que treballar fins a l’extenuació és un deure, mentre els preus pugen i els nostres sous no aconsegueixen per a gairebé res. Ens han robat el temps, el cos, els somnis. Però no ens han vençut.

Volem recuperar les nostres vides. Volem decidir com usar els nostres dies, les nostres mans, les nostres ments. Volem cuidar i cuidar-nos, trobar-nos, organitzar la ràbia, tramar la tendresa i la revolució que vindrà. Perquè altres formes de vida són possibles, i sabem que nosaltres podem imaginar-les, construir-les i defensar-les.

No oblidem que vam ser nosaltres, la CNT, la que va arrencar la jornada de vuit hores al sistema. I serem nosaltres els qui acabem amb el jou del treball que ens roba l’existència. No volem reformes tèbies ni engrunes: ho volem tot.

El món segueix governat per oligarques, empresaris, polítics i assassins que es reparteixen les nostres vides com si fossin botins. La socialdemocràcia ha pactat amb els botxins. El liberalisme ens ha venut fum i fam. Nosaltres som aquí per a cridar el que tantes callen: ja n’hi ha prou.

El seu món no funciona. No ha funcionat mai per a la majoria. Deixeu-nos intentar-ho a nosaltres: amb les nostres mans, els nostres cors, les nostres idees. No demanem permís, venim a obrir camins.

I no podem oblidar a la nostra gent a Palestina, a la nostra classe treballadora germana a l’altre costat del Mediterrani, a les mestres, doctores, forners i periodistes que cauen sota les bombes mentre el món “civilitzat” mira a un altre costat. El seu silenci també és complicitat. La nostra memòria és resistència. Nosaltres no deixem a ningú enrere, creiem en l’internacionalisme davant de les fronteres, murs i aranzels que ens imposen.

Que treballin ells. Nosaltres volem viure, lluitar i alliberar cada racó de les nostres vides.
Perquè el temps és nostre. Perquè el món serà dels qui el treballen, no dels qui el saquegen.

Dissabte 26 d'abril a les 11h al Casal La Llavor del Prat de LLobregat

Aquesta trobada està dirigida a tota l’afiliació de menys de 35 anys de la regional catalana i tindrà lloc el proper dissabte 26 d’abril.

Es vol crear un espai de formació i de socialització per potenciar la militància entre les persones més joves de la confederació, per poder construir un sindicat fort de cara als pròxims anys.

L’espai de trobada serà al Casal La Llavor al Prat de Llobregat, un espai gran que ens permetrà dur a terme totes les activitats còmodament. Aquest espai es troba just al costat de l’estació de Renfe, fet que facilitarà encara més l’assistència a la jornada. 

La CNT d’Olot organitza uns cursos de formació per a l’afiliació

Es duran a terme els propers dissabtes 17 i 24 de maig

La CNT d’Olot organitza uns cursos de formació interns dirigits a l’afiliació del sindicat i amb experts del Sindicat en les matèries que es tractaran. S’iniciaran el proper dissabte 17 d’abril a les 9:30 h amb la ponència sobre fonaments jurídics i seguiran el dissabte 24 d’abril a la mateixa hora amb el curs sobre acció sindical al centre de treball.

Els cursos són gratuïts i oberts a tota l’afiliació.

Aquest proper dijous hi ha convocada una manifestació a Barcelona en protesta per la sentència que condemna els nostres companys a presó. Per a més informació, vegeu: https://cntolot.org/la-cnt-mostra-unitat-sindical-en-el-cas-de-la-suiza/

Des de La Garrotxa estem organitzant el transport per assistir-hi, si hi esteu interessades podeu contactar amb nosaltres al correu: info[@]cntolot.org

«No podem permetre que aquest nou cas de repressió sindical ens faci retrocedir»

Madrid, 13 de juliol de 2024 – La Confederació Nacional del Treball (CNT) ha celebrat aquest dissabte una roda de premsa a la Fundació Anselmo Lorenzo per a mostrar el seu suport a les sis treballadores de La Suiza que van ser condemnades, per dos delictes diferents, a 3 anys i mig de presó, encara que no superen cadascun els dos anys de pena.

En l’acte, la Secretària General de CNT, Erika Conrado, ha denunciat que la sentència del cas de La Suiza «posa de manifest, una vegada més, que la defensa dels drets laborals entra en contradicció amb els interessos de les classes dominants en la nostra societat». Conrado ha assenyalat que aquesta sentència és «la continuació, per part de les institucions de l’Estat, d’aquesta estratègia de coacció i repressió a la lluita sindical».

Davant aquesta situació, la líder de CNT ha fet una crida a la unitat i la lluita de tota la classe treballadora: «No podem permetre que aquest nou cas de repressió sindical ens faci retrocedir en les nostres aspiracions d’emancipació i llibertat. Hem de reivindicar, com sempre, la llibertat sindical plena i continuar acompanyant a les nostres companyes a totes les instàncies que requereixin per a defensar els seus drets».

A l’acte de suport a les treballadores de La Suiza hi han estat presents representants de diversos sindicats, com a CCOO, CGT, Solidaridad Obrera, UGT, SAT, Co.Bas, Confederació Intersindical i SOFITU. I es van llegir comunicats del Corrent Sindical d’Esquerres, ELA, LAB, ESK, Educació d’Euskal Herria STEILAS, COS i la Coordinadora Internacional de Sindicats de Metro.

La lluita per la llibertat sindical

La llibertat sindical és un dret fonamental que permet als treballadors defensar els seus interessos col·lectius. No obstant això, aquest dret està sent cada vegada més atacat per les empreses i els governs. La CNT considera que la defensa de la llibertat sindical és essencial per a la lluita per l’emancipació de la classe treballadora.

En aquest context, la CNT crida a tots els treballadors i treballadores a unir-se en la lluita per la defensa dels drets laborals i la llibertat sindical.

Tots els grups -excepte VOX- mostren el seu suport al col·lectiu de les treballadores familiars del Servei d’Atenció Domiciliària en el procés de negociació del VIè conveni.

El passat dijous 18 d’abril les treballadores del SAD afiliades a la CNT d’Olot van fer un pas més endavant en les seves reivindicacions per desencallar la negociació del VIè conveni col·lectiu.

Les nostres companyes van presentar una moció al Ple Municipal per reclamar el suport del propi Ajuntament i dels grups polítics que en formen part. Tots els partits hi van donar suport excepte Vox que es va abstenir.

La moció reclamava entre d’altres coses:

• Reconèixer les singularitats i necessitats específiques del SAD rural, especialment pel que fa al vehicle com a eina indispensable de treball.
• Adequar el preu del quilometratge segons la variació del preu del combustible, el desgast del vehicle i els costos relacionats.
• Instar a l’empresa a disposar de vehicles d’empresa.
• Establir jornades laborals amb horaris normalitzats en comptes de l’actual sistema que dificulta la gestió (tant per la professional com per l’empresa) i no reconeix totes les hores treballades.

Aquest 8 de març de 2024, Dia Internacional de la Dona Treballadora, des del sindicat CNT tornem a reclamar justícia i igualtat per a les dones, reivindicant els plantejaments i objectius de l’organització anarquista Dones Lliures (Mujeres Libres), als qui tant deu la classe obrera. Gairebé un segle després del naixement d’aquesta organització, les dones continuem tenint molt pel que lluitar.

A l’àmbit laboral, continuem sent discriminades: bretxa salarial, dificultat d’accés a l’ocupació, concentració de dones en els sectors més precaris, major temporalitat i parcialitat en els contractes, impediments per a promocionar en els nostres llocs de feina o la impossibilitat per a conciliar i criar amb recursos, la qual cosa fa que la maternitat sigui causa d’empobriment de la dona… A tot això, se suma la violència que, pel fet de ser dones, patim dins de les empreses: discriminació per raó de sexe, assetjament sexual en els nostres llocs de feina… Es calcula que almenys un terç dels abusos sexuals que es produeixen, es duen a terme en l’entorn laboral.

A més d’això, la divisió sexual del treball provoca que les tasques domèstiques recaiguin principalment en nosaltres. Això, sumat a la vergonyosa falta de recursos dedicats a l’atenció a persones en situació de dependència, fa que les dones acabem havent de renunciar a la nostra feina per a atendre familiars, amb el que això suposa de falta d’independència econòmica respecte a l’home. Quan les cures es realitzen de manera professional, fora de l’àmbit familiar, la situació no millora: cuidadores, treballadores d’ajuda a domicili, treballadores domèstiques, auxiliars geriàtriques… les feines imprescindibles per al manteniment de la vida són, en una societat capitalista i patriarcal, les menys valorades i prestigiades, les pitjor remunerades i es realitzen, en nombroses ocasions, sense estar donades d’alta en la seguretat social o en condicions que s’assemblen a l’esclavitud, com és el cas de les treballadores internes.

Tots aquests condicionants que patim les dones en l’àmbit laboral fan que existeixi una bretxa també en les pensions. En aquells casos en els quals, després de molts obstacles, arribem a accedir a una pensió contributiva o una incapacitat permanent, aquesta és inferior a la dels treballadors homes. En molts altres casos, la dona es veurà abocada, en cas de vellesa o malaltia, a tractar de sobreviure

amb pensions no contributives de misèria o amb l’engany de l’ingrés mínim vital.

Quan, des de la lluita sindical, ens aixequem contra les injustícies que patim per ser treballadores, ens trobem amb la repressió i la criminalització. Volem recordar una vegada més a les 6 de la Suiza, a Xixón, que s’enfronten a penes que arriben als 3 anys i mig de presó i a multes de més de 150.000 euros per fer sindicalisme.

Fora de l’àmbit laboral, les dones patim tota classe de violències al llarg del món. Segons l’ONU, 137 dones són assassinades al dia per les seves parelles o ex-parelles. A l’estat espanyol, l’any passat es van cometre 101 feminicidis, 10 en el que portem de 2024, més de la meitat d’aquests assassinats els han dut a terme parelles o ex-parelles de la víctima. Pel que fa a la violència sexual, les estadístiques ens diuen que està augmentant, tant per a les dones adultes com per a les nenes, i que es dona fora i dins de l’àmbit familiar. A Espanya, es va registrar durant l’any 2023 una violació cada dues hores i van augmentar els casos de violacions col·lectives. Dins de les formes de violència sexual, el proxenetisme és una de les més brutals i, també, en la qual els agressors (puters i proxenetes) gaudeixen de major impunitat. Es calcula que més de 100.000 dones estan sent explotades sexualment en aquests moments en l’estat espanyol. La CNT considera que la prostitució en cap cas pot considerar-se una feina, sinó que és una forma de violència que, com a societat, hem d’erradicar, sense penalitzar ni perseguir, en cap cas, a la dona en prostitució, que té dret a justícia i reparació.

El feminisme obrer trenca fronteres. Ens posicionem, sense mitges tintes, amb les dones de Gaza, que estan patint un genocidi per part de l’estat d’Israel i els seus aliats, davant la infame passivitat de la immensa majoria de la comunitat internacional, inclòs el govern espanyol. Des de la CNT, continuarem fent costat al poble palestí, posant-nos al seu costat en aquesta lluita desigual. De la mateixa forma, des de la CNT continuarem defensant la derogació de la Llei d’Estrangeria, una llei criminal amb terribles conseqüències per als qui arriben a l’Estat Espanyol i, especialment, per a les dones i els seus fills i filles.

Dins del sindicat, queda encara camí per recórrer. Els nostres companys tenen la responsabilitat d’evitar que es reprodueixin dins de la CNT les dinàmiques patriarcals que patim fora. Ens organitzem, al costat d’ells, perquè la CNT sigui una eina útil i emancipatòria per a la dona treballadora.

Aquest 8 de març, des de la CNT, saludem a les dones de tot el món, oprimides per néixer, exigint ser anomenades, lluitant fora i dins de l’organització contra un sistema criminal: no deixeu que la por i el desànim us paralitzi. No pareu, perquè, a les vostres mans i en la vostra ment, està la victòria de les que ens van precedir i de les que vindran.

VISCA LA LLUITA DE LA DONA TREBALLADORA

VISCA EL 8 DE MARÇ