Tot sistema social té associat un model econòmic. El sistema capitalista de mercat, en el qual ens veiem immersos ara com ara, té associat el model d’economia capitalista tradicional. El sistema de capitalisme estatal (Comunisme autoritari com a l’extinta URSS, Xina o Cuba) té associat el model de planificació centralitzada. De la mateixa manera el Comunisme Llibertari (molts prefereixen anomenar-lo directament anarquia) té associat el model d’economia llibertària. No ens anem a referir als models autoritaris, més que tangencialment, per falta d’espai, per no allargar-nos massa. A qui li interessi una crítica demolidora d’aquests models pot acudir als llibres d’Abraham Guillén. Per tant per entendre l’economia llibertària cal conèixer el model de societat en la qual s’inscriu. A esbossar aquest model, el Comunisme Llibertari (o anarquia) dedicarem els dos següents capítols.
Podem començar a definir-ho per oposició. El Comunisme llibertari és un sistema social que, a diferència de la resta, és antiautoritari. És l’únic sistema social que creu en la majoria d’edat de la humanitat. L’únic sistema que creu que els éssers humans es poden governar a si mateixos sense necessitat de classes dominants de cap tipus (ni nobles, ni reis, ni déus, ni cures, ni capitalistes explotadors, ni polítics professionals burgesos, ni partits únics “proletaris”). Totes aquestes classes dirigents han creat i mantingut sistemes socials autoritaris mitjançant la violència i la mentida. Totes aquestes classes dirigents s’han apropiat, en nom de l’ordre, la llei, déu, la pàtria, el poble o qualsevol altra entelèquia, dels beneficis, la plusvàlua generada pel treball de tots aquells que tenien per sota, governant-los, explotant-los i reprimint-los quan els convenia per mantenir els seus privilegis.
El Comunisme Llibertari és una societat sense diners, sense governants, on tot es decideix de baix a dalt. On les persones s’auto-organitzen i decideixen tot allò que els afecta en comunitat. On no existeix la propietat privada. On no existeix la desigualtat. On, per fi, es fa realitat la terna revolucionària: Llibertat, Igualtat i Fraternitat.
El Capitalisme democràtic s’oblida de la fraternitat i només li interessa la Igualtat davant la llei, però no la igualtat de decisió. Així mateix l’única llibertat que contempla és la de la possessió dels mitjans de producció i dels béns, sense importar les desigualtats socials. Tot atac a la propietat privada és durament reprimit.
El Comunisme Autoritari (o capitalisme d’estat), oblida la llibertat, tots són serfs de l’estat. Proclama la igualtat, però la de la caserna, tots iguals menys els dirigents del Partit que són “una miqueta més iguals” (us recomano llegir Rebel·lió a la Granja). Parla de fraternitat, però no pot haver-hi veritable fraternitat, sense llibertat ni veritable igualtat.
A diferència d’aquests dos sistemes autoritaris, el Comunisme Llibertari (o anarquia), és un sistema que garanteix la Llibertat, ja que tot ho decideix tota la població mitjançant el sistema Federal de baix a dalt. Garanteix la igualtat, ja que tots poden decidir sobre el que els afecta i no existeix la possibilitat d’acumular, no existeixen els diners, tot és realment de tots. Garanteix la solidaritat donat que s’organitza federalment amb altres entitats i comparteixen els excedents, no mitjançant barems monetaris o d’intercanvi (sempre injusts i germen de l’egoisme) si no mitjançant la posada en comú d’aquests excedents i el repartiment equitatiu dels mateixos segons les necessitats de cada col·lectivitat. Bé, del federalisme de baix a a dalt i de la manera de decidir les coses en la societat del Comunisme Llibertari en parlem en els següents dos capítols, per després passar al moll de la qüestió i tractar els punts bàsics de l’economia llibertària.
FEDERALISME, DE BAIX A DALT
El federalisme és el sistema d’organització del Comunisme Llibertari. Per explicar bé el model del Comunisme llibertari faria falta un altre manual. De fet ja n’hi ha molts. Aquí solament ho esbossarem.
Haureu sentit la paraula Federalisme en boca de tota classe de polítics de “esquerres”, tant “socialistes”, com “comunistes”. Això es deu al fet que en la gestació d’aquestes ideologies la idea federalitzant estava en els seus inicis. Us diran que les autonomies són federalitzants. Us diran que aspiren a un Estat ( o República) Federal. Però tot això són ximpleries. El federalisme dels polítics, es tradueix, com a molt, en descentralització política, a donar a comunitats, landers, estats federals, ajuntaments, més o menys competències en detriment de l’estat central. Però això no és el Federalisme.
El Federalisme, tal com l’entenem els anarquistes, és l’organització de la societat, de baix a dalt, de manera que les decisions no les prenguin les “elits” polítiques, si no tota la població. Per a això la societat s’organitzaria en col·lectivitats, agrupacions humanes lliurement unides, que es federarien amb altres col·lectivitats des d’un nivell comarcal fins a un nivell mundial. Així les decisions que solament afectessin a una col·lectivitat serien discutides i posades en pràctica solament per aquesta col·lectivitat. Aquelles decisions que afectessin a més col·lectivitats (com la construcció de carreteres o l’aprofitament hidràulic, etc…) serien preses mitjançant un acord entre aquestes col·lectivitats.
La decisió seria presa primer en cadascuna de les col·lectivitats i després s’enviarien delegats a defensar els acords en una reunió amb les altres col·lectivitats al nivell que fos necessari. Procurant prendre les decisions per unanimitat, arribant solament a la votació quan refondre els acords locals fos impossible. Així les persones estarien inserides en una col·lectivitat, on decidirien les qüestions que els afectessin. Si aquestes qüestions afecten a altres col·lectivitats enviarien delegats a defensar els seus acords en la federació supralocal que correspongui (comarcal, regional, mundial…).
NIVELLS DE DECISIÓ: COL·LECTIU I DE PRODUCCIÓ
Les persones en tant que col·lectivistes prendrien les decisions en l’assemblea de la col·lectivitat. Però totes les persones integrants de la col·lectivitat que no estiguin impedides per treballar, treballarien en algun treball pel bé de la col·lectivitat. L’assemblea de la col·lectivitat, tenint en compte els recursos i les necessitats socials sol·licitaria als nuclis de producció de béns i serveis que produïssin allò que precisa la societat. Però la manera en què han de produir i organitzar el treball seria decisió de l’assemblea de treballadors/es de cada nucli de producció. Així mateix els nuclis de producció es federarien en federacions d’indústria a nivell local, comarcal, regional, mundial…
Aquestes federacions d’indústria discutirien al nivell que toqués, les qüestions que els afectessin, procurant aconseguir els objectius que els marquessin les corresponents federacions de col·lectivitats. Així cada persona decidiria en l’assemblea general sobre les qüestions generals i en l’assemblea del seu nucli de producció les qüestions relatives a la producció i organització i millora del treball.
Finalment, abans d’entrar en matèria, crec necessari aclarir que les col·lectivitats, les unitats de producció i les federacions supralocals de tots dos tipus, triarien persones per exercir càrrecs de coordinació, que s’encarregarien que es portessin a terme els acords de les assemblees.
Aquestes persones, aquests càrrecs serien sempre revocables, mai per un període molt llarg i mai de decisió. Solament s’ocuparien d’aplicar els acords de les assemblees, mai de decidir pels altres. Si així ho fessin alguna vegada, serien revocats i haurien d’enfrontar-se a la decisió que acordés referent a les seves responsabilitats l’assemblea.
Així hi hauria secretaris de transport, proveïments, redistribució, estadística, general (de representació), i tots els que consideressin les assemblees que són necessaris per coordinar els treballs que es precisessin per portar endavant els acords de cada assemblea. Bé, aclarit això, podem passar al moll de la qüestió. Començarem tractant sobre l’eliminació dels diners.
ELIMINACIÓ DELS DINERS:
La societat llibertària és una societat en la qual els diners no tenen cap sentit, ja que tot és de tots i els diners són un germen d’injustícia en ser acumulables. Alguns economistes llibertaris, com Abraham Guillén, s’espanten una mica i prefereixen parlar de substituir els diners per bons per hores treballades per a la comunitat, no acumulables, no transferibles i amb data de caducitat.
Pensen així, probablement, perquè són economistes i creuen que és necessari poder quantificar el producte social i ordenar-lo amb les lleis econòmiques clàssiques. Però és que aquestes lleis no tenen cap sentit en la societat llibertària, perquè estan pensades per a societats injustes, no solidàries que mantenen el déu dels diners per sobre de totes les coses.
La qüestió és més senzilla. Simplement, en eliminar els diners, la plusvàlua, el benefici, tota activitat econòmica es converteix automàticament en la següent equació: Amb les matèries primeres que disposem i els mitjans humans, tècnics i materials amb què comptem, com anem a produir millor allò que ens demanda la societat mitjançant la decisió de l’assemblea?
Seria completament absurd que una fàbrica d’una col·lectivitat hagués de comprar a un altre nucli de producció el que necessita, si tot és de tots i, de fet, la fi de l’altre nucli de producció és proveir a aquesta i altres fàbriques del necessari per obtenir el que demanda la societat, que és propietària, com ja he dit, tant d’un nucli de producció com de l’altre.
En aquest error van caure els règims comunistes autoritaris. És una de les raons que perdessin la guerra freda. Ja que en cada transacció hi havia càrrecs mitjans que es lucraven corrompent-se, apropiant-se de part d’aquests diners (així s’han pastat les grans fortunes que de la nit al dia van aparèixer als països soviètics. Tots els nous rics eren dirigents del partit comunista, quina ironia !. La corrupció és consubstancial a l’existència dels diners i dels càrrecs públics. Per posar un exemple positiu, us puc comentar el cas del primer banc de sang del món. Es va fer a l’hospital clínic de Barcelona durant la guerra civil. Abans hi havia hagut altres guerres, a ningú se li havia ocorregut?, no. El que succeeix és que no ho van considerar rendible.
Durant la revolució a Barcelona, un metge va decidir que era una cosa necessària, va aconseguir els mitjans materials i ho va fer, sense preocupar-se per si era rendible, perquè no hi havia caps que li neguessin, per causes absurdes de diners, el que la societat necessitava. Un altre exemple. A Barcelona hi havia un sol hospital matern infantil. No n’hi havia més perquè les autoritats consideraven que era car. Els revolucionaris van decidir fer el que la societat demandava i van reconvertir desenes de convents en hospitals.
Metges n’hi havia, edificis n’hi havia, treballadors que sabessin fer els instrumentals necessaris i fàbriques on fer-los i matèries primeres n’hi havia. Per tant, el que calia fer es va fer, sense diners pel mig per bé de la societat. És així de senzill. De manera que, en comptes d’utilitzar els diners, acumulables, font de gairebé totes les injustícies econòmiques i castrant d’iniciatives socials en nom del benefici, la societat llibertària fa les coses que considera necessàries, decidint-les en assemblea i demandant-les als seus nuclis de producció, que actuen en conseqüència tenint en compte les matèries primeres de les quals es disposa, els recursos humans, tècnics i tecnològics, sense més entrebancs.
Naturalment tota demanda de la societat, a més de ser acordada en assemblea, ha de ser considerada viable pels organismes federats que coneixen totes les dades abans exposades sobre matèries i mitjans. Així mateix tota demanda ha de ser considerada ecològica, per l’adequada institució federal de científics de la qual la societat es doti per evitar destruir el medi ambient per excés de consumisme. Una vegada fetes les possibles retallades per falta de recursos o per necessitats ecològiques, les unitats de producció maldarien per produir el més eficaçment possible el que la societat demanda. D’aquesta producció en parlem en el següent capítol. El Producte social.
PRODUCTE SOCIAL
El producte social és la suma de tot allò que produeix la societat, mitjançant els nuclis de producció. Amb això no ens referim només a béns de consum, si no també a serveis diversos, d’oci, culturals, científics, sanitaris, transports, habitatge i de tota índole, dels quals es doti a si mateixa la societat. A tot això, al producte social, hi té accés tots els membres de la societat, ja que tots col·laboren en l’elaboració d’aquest producte. És possible que alguns productes siguin racionats en moments d’escassetat, però, en principi, qualsevol persona podria acudir als magatzems col·lectius a agafar aquelles coses que necessités.
El fet de ser una economia sense diners faria impossible l’acumulació. I si algú intentés aprofitar-se de la col·lectivitat acumulant béns innecessàriament, la pròpia comunitat s’encarregaria de reprendre’l i recuperar aquests béns. Tot intent d’acumulació i/o venda-barata seria amonestat, ja que tot és de tots i ningú necessita comerciar per obtenir el que precisa, per tant solament perseguiria aquest comerç un enriquiment insolidari. Naturalment les persones tindrien dret a la propietat privada dels seus objectes personals i de consum (dins del límit lògic, sense acumular innecessàriament).
Però els béns immobles i els béns de producció, serien sempre propietat de la col·lectivitat. Les persones tindrien dret d’ús d’aquests béns, mentre visquessin en aquesta col·lectivitat; quan es traslladessin a una altra col·lectivitat, deixarien el seu habitatge i el seu nucli de producció per a un altre col·lectivista; en la nova col·lectivitat, li proporcionarien un altre habitatge i un altre lloc en un altre nucli de producció. Els transports, com tots els altres serveis, serien col·lectius, de manera que no tindria sentit posseir vehicles. Hi hauria una xarxa eficaç de transports per anar a qualsevol lloc i els nuclis de producció comptarien amb els seus propis vehicles. Els excedents del producte social de cada col·lectivitat serien enviats per a la seva redistribució en altres col·lectivitats que fossin deficitàries d’allò que a aquesta col·lectivitat li sobrés.
De manera que tindríem un producte social, com a suma de tot el que produeix la societat, decidit per l’assemblea, controlat a nivell de viabilitat i ecologia pels estaments científics i tècnics adequats, produït pels nuclis de producció i adquirit lliurement pels col·lectivistes. L’excedent repartit a altres nivells: Aquest esquema es repetiria a nivell supralocal ja que moltes coses serien decidides i produïdes a nivell supralocal. Aquests béns i serveis serien després redistribuïts segons les necessitats de les col·lectivitats. Bé, però per produir béns i serveis per a la col·lectivitat caldrà repartir el treball entre els col·lectivistes. D’això en parlem en el següent apartat: Mètode de divisió del treball.
MÈTODE DE DIVISIÓ DEL TREBALL
Tot el treball necessari per produir el producte social seria, lògicament, dut a terme pels col·lectivistes. Com dividim el treball?. Bé recorrerem al famós lema llibertari: “a cadascú segons la seva necessitat i de cadascú segons la seva capacitat”.
En principi cada persona triaria el treball que desitja exercir pel bé de la col·lectivitat, de la llista que tingui elaborada la col·lectivitat de treballs necessaris (llista decidida en assemblea i que, per tant, podria canviar segons anés decidint l’assemblea per les necessitats que anés demandant la societat). Aquesta elecció faria que cadascú treballés d’allò que desitja treballar, sent així, lògicament més felices i eficaces en el treball en haver-lo triat per vocació. Hi ha gent per a tot, segur que fins i tot hi ha gent que gaudiria sent escombriaire, miner o altres treballs que a la majoria els desagradaria. Malgrat això segur que quedarien treballs necessaris que no fossin coberts del tot. Aquests llocs serien coberts mitjançant hores de treball col·lectiu. Totes les persones estarien obligades a realitzar una quantitat d’hores mensuals d’aquests treballs, d’una manera equitativa.
Poden estar exemptes d’aquests treballs comunitaris persones per edat (ancians i nens), característiques físiques (malalts, discapacitats), responsabilitats públiques (secretaris encarregats de la coordinació de les decisions de les assemblees), estudiants (de totes les branques del saber científic i tècnic). Lògicament els nens i els ancians tampoc estarien obligats a cap treball més enllà del que voluntàriament desitgessin i, en el cas dels nens ni això doncs haurien de formar-se com a persones.
Voldria aclarir que les persones amb responsabilitats públiques no deixarien de treballar en el seu treball. Treballarien igual, a més de dedicar gran quantitat d’hores a la coordinació dels treballs necessaris per portar endavant els acords de les assemblees. No serien privilegiats. Però lògicament no se’ls hauria de demanar també que dediquessin hores a treballs col·lectius tret que fossin extremadament urgents.
Les persones que decidissin formar-se com a científics, o especialistes de qualsevol branca del saber o de la ciència podrien estar exemptes també de treballs comunitaris mentre s’estan formant, ja que aquesta formació redundaria en benefici de la col·lectivitat. De totes maneres haurien de treballar com els altres en el seu treball “normal” . Tampoc serien privilegiats.
Al marge dels treballs necessaris, les persones disposarien de gran quantitat de temps lliure (com ja veurem més endavant), de manera que podrien dedicar aquest temps, si així ho desitgen, a l’art en totes les seves expressions o al simple oci o al que els donés la gana. L’art i la cultura en totes les seves expressions serien fomentat amb els adequats espais i estudis, tant d’iniciació com avançats.
Així mateix les col·lectivitats contemplarien la necessitat d’oci i crearien els espais i serveis necessaris (Bars, cinemes, teatres, ajuda als excursionistes, sales de concerts, biblioteques i tot allò que considerés la societat oportú). Tot això està molt bé, però què és necessari i què és innecessari?. Bé d’això en parlem en el següent capítol.
EL NECESSARI / L’INNECESSARI
Aquest és un tema important. En la societat en la qual vivim, en la qual impera el benefici per sobre de la necessitat social, es produeix molt més del que es necessita (tirant literalment a les escombraries milions de tones de béns de consum perquè no s’han venut o perquè els que les compren es cansen d’elles). A més, moltíssims d’aquests productes són completament innecessaris (cosmètics, ornaments ximples, productes horribles de disseny que després ningú usa, etc…), quan no perjudicials per a la societat (armes, joguines bèl·liques i sexistes, cotxes extremadament potents, etc…).
Així mateix en aquesta societat capitalista es generen treballs absurds i inútils i parasitaris com la publicitat, el màrqueting, els buròcrates, els polítics. A més hi ha milions de persones dedicades a reprimir a la societat per mantenir el privilegi dels posseïdors de riquesa, poder i estatus social (militars, policia). De la mateixa manera hi ha milions de persones que no treballen perquè no els dóna la gana i viuen dels altres (milionaris, caps, cures, reis i reines…). Molts d’altres no poden treballar encara que vulguin i s’enfonsen en la misèria, estan aturats. Tot aquest trist panorama serà completament eradicat en la societat llibertària; Tothom treballarà per a la societat, no es produirà en excés, ni coses innecessàries ni perjudicials per a la societat i s’eliminaran els treballs innecessaris i repressius.
Ningú serà privilegiat. Evidentment, el que és necessari produir, en béns i serveis, serà decidit per tota la societat tenint en compte criteris de necessitat, materials, capacitat humana i ecologia, com ja hem explicat abans. Si fem això hi haurà moments en què treballs concrets (fàbriques de cotxes per exemple) no siguin necessaris, perquè hem arribat a produir allò que la societat demandava (inclòs una mica d’excedent) per a aquest treball. Les persones que treballen en aquestes unitats de producció simplement deixarien de treballar en això durant un temps i s’autoasignarien un altre treball d’entre els que tingui la societat com a necessaris.
L’excedent del que hem parlat abans, seria també decidit, en la mesura del possible, per les assemblees per col·laborar amb les altres col·lectivitats. Naturalment de vegades es generaria excedent “involuntari”, sobretot en l’agricultura, que també seria posat en comú amb les altres col·lectivitats. Amb aquest model en què s’eliminen els treballs innecessaris i tothom treballa, lògicament es produiria molt menys i es treballaria també molt menys, però quant?, d’això en parlem en el següent capítol.
QUANT TREBALLEM?
Això us encantarà. Com ja hem esbossat abans la quantitat de treball en la societat llibertària és ostensiblement menor, perquè es produeix menys, solament el necessari, i perquè tothom treballa. La quantitat d’hores que es treballaria al dia dependria de la decisió sobre els treballs necessaris, però fent un exercici de pura aproximació podem deduir el nivell d’hores treballades.
En aquest estat (Espanya) hi ha aproximadament 40 milions de persones, dels quals (oficialment) en treballen uns 18 milions. Si suposem que (sent generosos) una tercera part d’aquests treballs són improductius i innecessaris (militars, policies, advocats, buròcrates, cures, etc…), hem de concloure que tot el que es produeix i els serveis els generen 12 milions de persones. Si entenem que no fa falta (tornant a ser generosos) més que la meitat d’aquesta producció, entenem que tot el realment necessari ho fan uns 6 milions de persones treballant unes 8 hores al dia, cinc dies a la setmana de mitjana, la qual cosa dóna un treball efectiu de 48 milions d’hores al dia. Si creiem que en la nostra societat podrien treballar, almenys, tres quartes parts de les persones, treballarien unes 30 milions de persones que, per generar el treball efectiu abans calculat, haurien de treballar 1 hora i deu minuts al dia !!! .
Naturalment això és solament una estimació molt a l’engròs i gens científica, però encara que fos tres vegades més qui no ho signaria? Jo crec personalment que amb tres hores diàries, quatre dies a la setmana, amb dos mesos de vacances dividits com es desitgés, seria més que de sobres per produir tots els béns i serveis necessaris per a la societat. Imagineu el que podríeu fer amb la resta del vostre temps… Doncs d’això, del temps lliure, la creativitat i del diferent que és treballar per a un mateix que per a un patró, en parlarem en el següent capítol: creativitat deslligada.
CREATIVITAT SENSE FRE
Fins ara hem parlat de com generar el necessari però, és el mateix treballar per a un mateix i la col·lectivitat que per a un patró ?. I, què fem amb el temps lliure?.
Ambdues respostes estan relacionades amb la creativitat i per això les hem agrupat. A la pregunta primera: ROTUNDAMENT NO, no és el mateix. Quan un treballa per a un patró, treballa amb desgana, solament per aconseguir el sou que necessites per viure. Quan un treballa per si mateix i per a la societat, un desitja fer les coses bé, les fa amb amor, perquè sap que el que fa redunda en benefici dels seus amics, de si mateix, de la societat. Per això en treballar per a la societat l’esforç per fer-ho millor tot, per millorar els productes i serveis, augmenta la creativitat dels treballadors. Imagineu que sabeu com fer alguna cosa i trobeu la manera de fer-ho millor, més ràpid i de major qualitat. No hi ha ningú que et digui que no ho pots fer per estúpids criteris de beneficis. Què faríeu?. És clar, milloraríeu aquests productes i serveis perquè això us faria més feliços. Ja et dic, el paradís dels enginyers.
A la segona pregunta: El que ens surti dels nassos, com ara. Però amb una diferència, és molt més temps lliure. L’ésser humà és un ésser creatiu per naturalesa, però les obligacions quotidianes condicionen la seva creativitat. La gent surt del treball cansada sense ganes més que de descansar o divertir-se per oblidar la seva vida de merda (amb perdó però és el que hi ha). Malgrat això moltes persones treuen temps per a activitats creatives, artístiques (música, teatre, dansa, pintura, etc…), altres persones fins i tot aconsegueixen temps per a l’esport. Imagineu la quantitat de persones que tenen dins un ànima creativa i/o esportiva que podria explotar en un bell món d’expressivitat i plasticitat, si no es veiessin obligats a viure al dia, treballant fins a l’extenuació per engreixar als patrons de torn. Vosaltres mateixos que em llegiu ara, quantes coses podríeu fer, crear.
Quant temps podríeu dedicar a l’art, a l’esport o, perquè no, a l’amor. Això pot sonar molt bucòlic, però és així de real si tinguessis més temps faries aquestes coses que sempre dius que faràs i mai fas, aquests cursos de guitarra o dansa del ventre, aquests partits de futbol amb els col·legues, aquestes sortides al camp, aquests menjars a l’aire lliure, aquests quadres que mai has pintat, aquestes cançons que mai has composat i tocat, aquests llibres que mai has escrit.
Naturalment, qui volgués també es podria dedicar a l’esport més estès, el tumbing. La ganduleria és totalment legítima (estalvia energia, és ecològica). Però els estímuls positius que envoltarien a les persones, estic convençut que traurien de nosaltres el millor i, entre totes crearíem un món realment bell on les persones, vivint en col·lectivitat, podrien, per fi, expressar la seva individualitat plenament; on arts i amor camparien a plaer i els veritables plaers de la vida s’imposarien per fi als tristos somnis de maó i plàstic que la merda de societat en la qual vivim ens ven.
SOLIDARITAT VERSUS INTERCANVI:
Si seguiu llegint és que ja m’heu perdonat l’atac de lirisme desenfrenat del capítol anterior. Tornant a la matèria i, gairebé ja per acabar, voldria aclarir una cosa de la qual ja vaig parlar abans. Els excedents mai seran tractats com una mercaderia per negociar amb les altres col·lectivitats. El que es genera com a excedent és decidit a nivells supralocals, justament perquè tots en totes les col·lectivitats puguin gaudir de totes les comoditats i serveis possibles. No es negocia, no es calcula el valor del que donen uns i del que reben. La solidaritat és la base de l’economia llibertària. Es dóna el que es pot i es rep el que es precisa, amb els límits ja establerts de possibilitats, matèries, tècnica i ecologia. Punt i final. Abans de concloure passarem a tractar breument un espinós assumpte en l’últim capítol: Què passa amb els insolidaris?.
QUÈ PASSA AMB ELS INSOLIDARIS?
La pregunta amb premi. Molta gent, quan han parlat amb mi sobre l’economia llibertària m’ho han qüestionat, per això vull acabar el text amb aquest tema. Evidentment la societat llibertària és més probable que neixi d’una revolució, que per evolució (encara que això seria més desitjable). Els grans propietaris serien expropiats, però i si un petit agricultor decideix que no vol ser col·lectivista, què fem amb ell?. Encara que hi ha moltes possibles solucions depenent de la sensibilitat de la persona jo m’inclino per permetre que existeixin aquestes persones, sempre que, a canvi de poder participar del producte social, ells lliurin la part de la seva producció que els sobri i si no volen lliurar res haurien de ser exclosos del gaudi del producte social.
Naturalment a aquestes persones solament se’ls deixaria posseir aquella porció de terra i béns que necessitin perquè produeixin el necessari per a ells i un petit excedent per a la societat. Lògicament, les condicions de precarietat i exclusió social en les quals viurien farien que molt poca gent desitgés viure així, però crec que cal respectar a aquelles persones que per la raó que sigui (religiosa, d’odi cap als altres, etc…) prefereixen viure com a eremites.
No posaré aquí conclusions, sempre he pensat que les conclusions haurien de ser cosa dels lectors i no dels escriptors. Crec que hem d’escriure el que pensem perquè uns altres pensin el que escrivim (en el sentit de meditar, no que pensin com nosaltres, clar).
Tampoc posaré bibliografia, n’hi ha poca i és de no gaire fàcil accés, per la qual cosa és una miqueta inútil que ho faci. De totes maneres si qualsevol de vosaltres, benvolguts lectors , desitja aquesta o qualsevol altra informació que jo, modestament, li pugui proporcionar o vol comunicar amb mi per preguntar-me qualsevol dubte que li hagi quedat o fer-me qualsevol suggeriment, pot fer-ho enviant-me un E-mail a la següent adreça: amordeloba@hotmail.com. Estaré encantat de respondre a les vostres preguntes o suggeriments i procuraré incloure-les en futures edicions d’aquest modest manual. Espero que aquesta lectura us hagi estat d’interès. Si és així em sentiré feliç. Per cert, si us ha agradat regaleu-lo a algú, comenteu-lo, que la cultura (disculpeu-me per elevar a aquest grau aquesta modesta obra de divulgació) no es quedi en el reducte privat dels vostres caps.
Manual presentat en el fòrum sobre economia llibertària organitzat per la CNT de Granada
Granada 2007
Daniel Ferri
Original en castellà: http://noticiasyanarquia.blogspot.com.es/2012/04/la-idea-de-crear-este-pequeno-manual.html
