Opinió i debat

Escric en la llèngua de la meva mare que, com jo, també és “indígena” d’aquesta terra. Tot i que el meu pare nasqué a la preciosa terra de Jaén, a casa sempre he sentit parlar el català. Tota la meva família, la catalana és clar, parla en català i aquest és l’idioma en el que vaig aprendre la història, les matemàtiques, la geografia i en i amb ell he après a percebre les injustícies del nostre món. També a través i gràcies a ell, vaig aprendre la llèngua castellana i, més tard, l’anglesa. No és d’extranyar, doncs, que sigui en català com penso, sento, raono i explico el que passa al meu voltant. Això no és en cap cas una justificació, ans al contrari, és la constatació d’un fet. Fins aquí no hi ha cap problema; es podria afirmar el que acabo d’escriure parlant del castellà o del finès i continuaria sense haver-hi cap problema.

El problema de veritat rau en la gent que tot i entendre el meu idioma prefereixen evitar-lo o intenten negar-lo o desprestigiar-lo com si no fos exactament igual de vàlid que qualsevol altre idioma del món o com si, realment, es pogués obviar quan no odiar una llèngua.

Que hi hagi gent que prefereixi no parlar-lo si pot passar sense fer-ho s’entén perfectament (igual que jo prefereixo no parlar en castellà si me’n puc estalviar) però menyspreuar un idioma és, com a mínim, d’ignorant. Perquè menystenint un idioma, i en això cal pensar-hi, es menysprea molt més.

El problema sorgeix també quan qui menysprea la meva llèngua (aquí, a Catalunya, sento recordar-ho), vesteix aquest gest de fals respecte i d’una “racional” llibertat en la que tot val. Amparats i constrenyits per una visió materialista dels fenòmens socials, equiparen les llèngües i els fets culturals a les pastanagues o als cotxes. “Que cadascú s’expressi com millor sàpiga i vulgui” diuen. I només els faltaria afegir que això és un país lliure i que cadascú consumeix aquells productes (també els culturals) que tenen una millor relació productivitat/preu. Si apliquéssim aquesta equació mercantilista a la realitat laboral, ens trobaríem que en aquest sentit la CNT es troba en la mateixa situació que el català : donades les circumstàncies del “mercat” laboral/sindicalista actual, la CNT és defensada per nosaltres ,només (i repeteixo que sempre mirant-nos-ho des d’un punt de vista mercantilista) com a producte singular i únic dins un territori definit i, com el català, té totes les de perdre en un entorn que crea les condicions necessàries per tal que deixi d’existir i de ser als “mercats”. Si apliquéssim aquí les raons del mercat lliberal, ningú no s’afiliaria a la CNT però aquí estem nosaltres: demostrant que les lleis del mercat només valen per als poderosos i els que tenen els asos a la màniga.

Davant de tanta “llibertat d’elecció”, doncs, costa montar arguments que defensin l’ús d’una llèngua minoritàra i condemnada a extingir-se segons els pronòstics dels adlàters de les lleis del mercat. Però resulta que les llèngües, la cultura, la identitat no són equiparables a les empreses o als productes; no se’ls pot posar a competir en un “mercat cultural” on només les llèngües que tinguin més demanda siguin consumides pels éssers parlants. Quan se’m diu que el castellà és més útil que el català a l’hora de difondre continguts no s’està pensant realment en la utilitat de l’idioma en sí sinó que s’està pensant en termes quantitatius. No es pensa en la qualitat dels continguts ni en els receptors ni en el canal escollit per fer arribar el missatge sinó en la capacitat que cada llèngua té per arribar a més o menys gent. Seguint per aquest camí també afegirem que podríem escriure-ho tot en anglès donada la demanda que té aquest idioma a nivell no ja català ni estatal sinó i també mundial.

Però això últim ja no agrada tant als meus interlocutors defensors de la quantitat: certificar la defunció del producte cultural (o idioma) de l’altri és fàcil però acceptar que sigui la teva pròpia cultura la que serà sacrificada a l’altar de la raó quantitativa i mercantilista ja no ho és tant perquè, senyores i senyors, toca la fibra… I és que les comparacions són odioses, per això dic que les llèngües mai no han competit i no haurien de fer-ho: perquè són el mateix. Quan algú es posa a escriure ho fa amb un llenguatge determinat: amb expressions, frases fetes, etc. i també ho fa en un moment social únic: una cultura (per dir-ho en un sentit ampli) que s’ha de transcriure tal com raja, sense pensar en si els lectors de Mineápolis entendran o no el que és donar gat per llebre. I no us preocupeu amics de l’universalisme del vostre idioma: si el que dieu val la pena, ja sortirà algú per traduir-ho. Està clar.

Sempre pamplinejant!!

Aquesta darrers mesos arriba la més que esperada noticia de la fallida de les grans empreses de construcció de la comarca. Després dels últims anys de beneficis brutals i escandalosos sembla que tot se’n va a la merda o això és el que ens agradaria creure. Veure com els poderosos cauen sempre ens ha fet una certa gràcia. Segurament perquè passa molt poques vegades volem creure que aquesta vegada hauran de baixar dels núvols per a poder sobreviure.

Res més lluny de la realitat, per molts deutes que tingui una empresa els seus responsables no es veuen mai afectats. Any rera any els beneficis multimilionaris dels grans especuladors passen com per art de màgia dels comptes de l’empresa als comptes particulars engreixant fortunes que a la resta de mortals se’ns fan difícils d’imaginar.

Som uns ingenus al pensar que aquests individus s’han arruïnat, des de les seves torres, els seus vehicles de molts milers d’euros i els seus despatxos se’n foten de nosaltres de mala manera.

Se’n foten a la cara de la gent que ha pagat per un pis que no s’acabarà de construir en molt de temps, se’n foten dels interventors que els bancs envien (una mica massa tard) a controlar la seva comptabilitat, se’n foten dels autònoms a qui han estat esprement com una llimona durant anys i que d’un dia per l’altre s’han quedat sense feina, se’n foten també dels fusters, llauners, pintors… que treballaven per ells i ara es veuen obligats a hipotecar-se per cobrar en espècies el que els deuen, se’n foten del mobbing immobiliari repartint-se el pastís de la nostra molt noble i lleial ciutat, etc. En definitiva la teva sort, la meva i la de tots els altres els importa una merda ben grossa.

Mentrestant continuaran els seus negocis foscos expandint els seus tentacles a d’altres camps i ignorant completament els drets laborals dels treballadors, els descansos, les jornades laborals, els contractes i qualsevol cosa que els faci desviar de la seva intenció clara: fer més diners.

Olot i els seus treballadors/es sempre hem estat capdavanters en la submissió i el vassallatge cap a l’amo, paraula que aquí a la terra dels volcans encara ens agrada utilitzar com si no haguéssim sortit mai de l’edat mitjana.

Els qui treballen al sector públic estan massa bé com per queixar-se tot i que l’empresa més gran de la ciutat (suposo que sabeu a quina em refereixo) és de les més corruptes i brutes que existeixen malgrat que hauria de ser la més exemplar en drets laborals. No cal treballar-hi per adonar-se del que s’hi cou.

A l’empresa privada la situació tampoc és millor. Les petites i mitjanes empreses, sovint familiars, no tenen cap mena de respecte per les persones treballadores passant-se totes les lleis i convenis per l’arc del triomf gràcies a la ignorància de la gent en aquests temes. Ignorància i també por, si se t’acudeix qüestionar la manera com es fan les coses en aquestes empreses, els seus caps, actuant com una veritable família siciliana se’n cuidaran prou que et torni a costar molt trobar feina avisant fins i tot les ETT’s de la mena de treballadora que ets.

I que dir de les grans i flamants empreses de la comarca, cau de rates amb més encarregats dels necessaris que exerceixen la veu de l’amo com si els hi anés la vida. Amb l’hipoteca penjant d’un fil a la gent només li queda encomanar-se perquè no li toqui a la propera regulació de plantilla o concurs de creditors, eufemisme de la suspensió de pagaments de tota la vida. La salvaguarda dels llocs de treball ens converteixen a gairebé tots i totes en uns pilotes o com a mal menor en persones que perdem la capacitat de ser crítics amb allò que ens envolta. Dels nostres benaurats representants sindicals que no apareixen mai per la feina millor en parlem un altre dia que avui no tinc ganes de vomitar.

No sentiu la pudor? Jo si i aquesta vegada no és el Fluvià.

Ignatius J. Reilly

Per començar, volem agrair al Secretariat Permanent del Comitè Regional de la CNT de Catalunya i Balears la seva invitació per poder continuar el debat a les pàgines de “Solidaridad Obrera”.

També volem agrair-li la realització de la crítica apareguda en la vostra plana a Internet i en la citada publicació. Per tant, valorem molt positivament l’aportació al debat realitzada pel Secretariat Permanent del Comitè Regional, ja que aquest era el propòsit principal que es volia aconseguir amb la reedició del llibre “Anarquisme i alliberament nacional” del desaparegut col·lectiu Ikària.

Per començar, volem puntualitzar que en la reedició d’aquest llibre, a més del col·lectiu Negres Tempestes i de l’editorial Virus, també han participat Catarko (El Prat de Llobregat) i la llibreria-cooperativa “La Ciutat Invisible”.

També volem deixar clar que les opinions que apareixen en aquest llibre no són les del col·lectiu Negres Tempestes, encara que moltes d’elles puguin ser compartides. Amb la nota introductòria del llibre preteníem deixar-ho clar per evitar confusions.

Bé, és veritat que en moltes parts del llibre són necessàries notes al peu de pàgina (tal com apunta l’article del SP) que ajudin a la lectora a contextualitzar el que està llegint. Si no hi són, no és per manca de voluntat o per crear confusionisme, és per la manera en que es va realitzar la reedició; en moltes de les nostres activitats havíem constatat l’interès per poder aconseguir un exemplar d’un llibre, recordem-ho, que es trobava descatalogat. Durant els contactes previs a la reedició, va sorgir el tema de l’actualització dels continguts del mateix. Degut a la impossibilitat de realitzar aquesta tasca correctament en els terminis plantejats, varem optar per la publicació tal com era originalment però amb els afegits de la “nota introductòria”, els nous annexes i l’epíleg “Independència Total, Anarquia Sense Límits” de Jordi Martí i Font. Volíem també, que la publicació del llibre servís de catalitzador per a l’actualització del mateix i dels seus continguts i pensem que així ha estat perquè alguns passos s’han donat en aquest sentit.
Pel que fa a les opinions sobre la CNT-AIT i la seva militància d’aquella època, així com la resta de l’anàlisi i opinions expressades al llibre, són opinions dels seus autors. En totes les presentacions que hem portat a terme deixem clar que està redactat el 1982/83 i publicat el 1987, de fet en la introducció de l’original els autors ja avisen d’això. És per aquest motiu i pel que abans hem exposat que no vam considerar indispensable la inclusió d’aclariments . A més, considerem que tota lectora té prou criteri com per no fer-se una opinió sobre el funcionament actual d’una organització amb un únic anàlisi -parcial- realitzat vint anys enrere.

Per totes aquestes raons, tampoc ens hem vist en l’obligació d’aclarir amb què està d’acord Negres Tempestes i amb que no ho està. A la nota introductòria ja deixem clar que no es tracta de la reedició de cap mena de “bíblia”. Simplement es tracta de la reedició d’un dels comptats assaigs que d’una manera extensa intenta explicar des del moviment anarquista dels Països Catalans l’alliberament nacional des d’una perspectiva llibertària. A més, no oblideu que la reedició d’aquest llibre és un projecte de diversos col·lectius i individualitats que poden o no coincidir en les seves opinions i anàlisis. Imagineu-vos com hagués quedat el llibre si en cada full aparegués una nota al peu amb l’aclariment sobre amb què està d’acord Negres Tempestes, amb què ho està Catarko, amb què la Ciutat Invisible, etcètera.

Resumint i com aclariment present i futur, les opinions del col·lectiu Negres Tempestes apareixen degudament signades. És a dir, que apareguin al llibre, només són opinions o escrits assumits pel col·lectiu la nota introductòria i l’annex 10 de títol “anarco… quèeee?”.
Amb l’ànim de continuar el debat, volem aprofitar l’oportunitat per donar la nostra opinió sobre el model organitzatiu i la nomenclatura utilitzada per la CNT-AIT. Ho fem des d’una postura de respecte absolut i compartint l’opinió de Marcel Surinyach Casals de que tant de bo tots els problemes fossin tan petits.

Pel que fa al model organitzatiu de la CNT-AIT, considerem que la seva organització a nivell de l’estat per qüestions sindicals ve donada pel fet que moltes lleis sociolaborals venen donades per organismes estatals. Tot i això entenem que a vegades s’ha utilitzat aquest model com excusa per no editar publicitat o material en català. També volem apuntar que en els estats membres de la Unió Europea, les polítiques venen dictades des dels òrgans de poder de la mateixa, sent els governs dels estats mers adequadors de les normes estatals a aquestes disposicions. Per tant, l’organització a nivell d’estats deixa de tenir una importància cabdal. A més, volem preguntar el següent: si la reforma de l’estatut d’autonomia de Catalunya aprovat té previst desenvolupar el marc català de relacions laborals, com respondrà la CNT-AIT estatal i la CNT-AIT de Catalunya i Balears?

També pensem que l’organització a nivell d’estat afavoreix la interiorització de les fronteres administratives. Per això, animem al CR i a la militància de la CNT-AIT de Catalunya i Balears a trencar aquests esquemes mentals i a intentar establir lligams amb organitzacions i individualitats de la Catalunya Nord aprofitant conflictes que ens afecten a totes com són la lluita contra la MAT, la lluita contra Bolonya o conflictes purament sindicals.

Respecte a la nomenclatura utilitzada, entenem que aquesta és fruit d’una època en la que la terminologia emprada socialment bevia àmpliament del conceptual dels estats-nació europeus. L’ús de nació s’emprava per denominar els marcs estatals i conceptes com pàtria (regió tenia una concepció més de “territoris que conjuntament formen part d’un tot”) eren els utilitzats per definir les realitats “nacionals”, els pobles que cohabitaven aquests marcs (només cal mirar hemeroteques de clàssics anarquistes d’arreu d’Europa) . Sembla lògic l’ús d’aquesta nomenclatura en el moment de la seva creació, de la mateixa manera que sembla lògic que a l’igual que l’anarquisme (en totes les seves vessants) ha evolucionat en altres aspectes també ho pot fer en la terminologia emprada. Sabem que la CNT-AIT té els mecanismes per poder realitzar el canvi de nom, però el cas és que aquest no es realitza engreixant i legitimant un estat contra el que som conscients que lluita. Una possible causa podria ser que hi ha problemes més importants a tractar, però per a nosaltres demostra que hi ha una manca de sensibilitat que queda demostrada perquè a la majoria dels membres de la federació no els importa com s’anomeni aquesta. Igual que fa 90 anys les qüestions de gènere no estaven gaire presents a la agenda del moviment llibertari i ara ens cuidem molt d’utilitzar llenguatge sexista, considerem que un canvi d’aquesta nomenclatura actualitzaria els ideals d’independència i descentralització propis de les nostres idees.

Per acabar, aprofitem per animar a totes les afiliades i sindicats a fomentar l’ús del català i a realitzar publicacions en català. Penseu que encara que l’àmbit lingüístic és més reduït que el castellà això no fa que una llengua sigui inferior a una altra de la mateixa manera que un individu mai serà superior a un altre. Plantejar l’ús i foment de les llengües en base al nombre de parlants és jerarquitzar-les, col·locar unes per damunt de les altres i per tant donar per fet que unes són millors que les altres (voluntàriament o involuntària). Entenem que les llengües no son mers instruments per entendre’ns sinó una manera de veure i interpretar el món i la natura, cada llengua desapareguda és una pèrdua per a tots els éssers i amb ella desapareixen flora i fauna i una manera d’interactuar amb el món en aquells espais on són pròpies. Però no es tracta només de reduir-ho tot al fet cultural sinó de qüestionar els marcs contra els que lluitem, els estats i les seves autoritats, i que fruit de la Il·lustració i de la concepció de estats-nació hem deixat de banda els valors reals del federalisme. El federalisme implica en si mateix la voluntat de federar-se, la llibertat de federar-se i per tant cal l’existència d’aquesta llibertat en els territoris per poder-se federar en “estructures” més “elevades”. Només l’experiència ens podrà apropar a entendre quines raons portaran a una comunitat humana i a una altra a federar-se entre elles (les similituds culturals, els interessos econòmics,…), es tracti d’uns veïns, d’un barri, d’un poble, d’una comarca o més enllà. El que tenim clar és que qüestionar les estructures sorgides de la Revolució francesa ens aproparà més a l’ideal federatiu que l’anarquisme planteja com a sinònim de llibertat.

Col·lectiu Negres Tempestes – www.negrestempestes.org Juny 2008

Un breu article del Secretariat Permanent del Comitè Regional de la CNT catalano-balear sobre el llibre “anarquisme i alliberament Nacional”, reeditat per Virus Editorial i el col.lectiu Negres Tempestes.

Click aquí per veure’l.

Més informació a:

http://www.negrestempestes.org/