Aquesta darrers mesos arriba la més que esperada noticia de la fallida de les grans empreses de construcció de la comarca. Després dels últims anys de beneficis brutals i escandalosos sembla que tot se’n va a la merda o això és el que ens agradaria creure. Veure com els poderosos cauen sempre ens ha fet una certa gràcia. Segurament perquè passa molt poques vegades volem creure que aquesta vegada hauran de baixar dels núvols per a poder sobreviure.
Res més lluny de la realitat, per molts deutes que tingui una empresa els seus responsables no es veuen mai afectats. Any rera any els beneficis multimilionaris dels grans especuladors passen com per art de màgia dels comptes de l’empresa als comptes particulars engreixant fortunes que a la resta de mortals se’ns fan difícils d’imaginar.
Som uns ingenus al pensar que aquests individus s’han arruïnat, des de les seves torres, els seus vehicles de molts milers d’euros i els seus despatxos se’n foten de nosaltres de mala manera.
Se’n foten a la cara de la gent que ha pagat per un pis que no s’acabarà de construir en molt de temps, se’n foten dels interventors que els bancs envien (una mica massa tard) a controlar la seva comptabilitat, se’n foten dels autònoms a qui han estat esprement com una llimona durant anys i que d’un dia per l’altre s’han quedat sense feina, se’n foten també dels fusters, llauners, pintors… que treballaven per ells i ara es veuen obligats a hipotecar-se per cobrar en espècies el que els deuen, se’n foten del mobbing immobiliari repartint-se el pastís de la nostra molt noble i lleial ciutat, etc. En definitiva la teva sort, la meva i la de tots els altres els importa una merda ben grossa.
Mentrestant continuaran els seus negocis foscos expandint els seus tentacles a d’altres camps i ignorant completament els drets laborals dels treballadors, els descansos, les jornades laborals, els contractes i qualsevol cosa que els faci desviar de la seva intenció clara: fer més diners.
Olot i els seus treballadors/es sempre hem estat capdavanters en la submissió i el vassallatge cap a l’amo, paraula que aquí a la terra dels volcans encara ens agrada utilitzar com si no haguéssim sortit mai de l’edat mitjana.
Els qui treballen al sector públic estan massa bé com per queixar-se tot i que l’empresa més gran de la ciutat (suposo que sabeu a quina em refereixo) és de les més corruptes i brutes que existeixen malgrat que hauria de ser la més exemplar en drets laborals. No cal treballar-hi per adonar-se del que s’hi cou.
A l’empresa privada la situació tampoc és millor. Les petites i mitjanes empreses, sovint familiars, no tenen cap mena de respecte per les persones treballadores passant-se totes les lleis i convenis per l’arc del triomf gràcies a la ignorància de la gent en aquests temes. Ignorància i també por, si se t’acudeix qüestionar la manera com es fan les coses en aquestes empreses, els seus caps, actuant com una veritable família siciliana se’n cuidaran prou que et torni a costar molt trobar feina avisant fins i tot les ETT’s de la mena de treballadora que ets.
I que dir de les grans i flamants empreses de la comarca, cau de rates amb més encarregats dels necessaris que exerceixen la veu de l’amo com si els hi anés la vida. Amb l’hipoteca penjant d’un fil a la gent només li queda encomanar-se perquè no li toqui a la propera regulació de plantilla o concurs de creditors, eufemisme de la suspensió de pagaments de tota la vida. La salvaguarda dels llocs de treball ens converteixen a gairebé tots i totes en uns pilotes o com a mal menor en persones que perdem la capacitat de ser crítics amb allò que ens envolta. Dels nostres benaurats representants sindicals que no apareixen mai per la feina millor en parlem un altre dia que avui no tinc ganes de vomitar.
No sentiu la pudor? Jo si i aquesta vegada no és el Fluvià.
Ignatius J. Reilly