Alarmats pel fet que el pres osonenc Amadeu Casellas ja fa gairebé cinquanta dies que està en vaga de fam, us convoquem a la concentració i entrevista amb la jutgessa que porta el cas el proper dia 12 d’agost de 2008, a dos quarts de dotze del matí, a la Sala de Vistes del carrer Dr. Junyent de Vic (davant de Can Barnolas).

MARXA PER LA PAU I LA LLIBERTAT

DEL POBLE SAHRAUÍ

Barcelona, 20 de juliol de 2008, a les 11 del matí

Recorregut: Plaça Catalunya, Ronda Sant Pere, Via Laietana,

Passeig Isabel II, Pla del Palau

Des de fa anys, potser ja masses, ACAPS i el moviment solidari amb el Sàhara a Catalunya, participem, aprofitant els nens i nenes sahrauís que han vingut a Catalunya dins del projecte VACANCES EN PAU, de la manifestació que ha de servir de recordatori dels motius pels quals aquests infants estan entre nosaltres.

Aquest any, a més, coincidint amb l’ANY  INTERNACIONAL EN DEFENSA DELS DRETS HUMANS AL SAHARA OCCIDENTAL, volem incidir en la situació que pateixen els sahrauís sota l’ocupació il·legal i colonial del Regne del Marroc. Volem denunciar les detencions il·legals i arbitràries, la marginació laboral o l’acosament constant que pateix la població sahrauí, pel sol fet de reclamar allò que li reconeixen les més de 50 resolucions aprovades per la ONU: el dret a l’autodeterminació i a ser independents.

Tampoc podem oblidar els refugiats sahrauis dels Campaments de Tindouf, que ja fa més de 33 anys aguanten en les pitjors condicions climàtiques i socials, després de fugir de les forces armades que ocupaven el seu país, de forma il·legal. Esperant una solució justa al conflicte.

No podem oblidar, tampoc, el fet que Espanya continua essent la potència colonial, que ha de garantir la legalitat internacional i que per tant ha de tenir un paper central, garantint els drets dels sahrauís, com a persones i com a poble.

Denunciem, aquelles institucions i partits polítics que diuen assumir el que s’ha vingut a dir com a “realisme polític” ja que l’únic que fan es avalar la violació contant dels drets humans que practica el Regne del Marroc als Territoris Ocupats del Sàhara Occidental, però també, defensen posicions contràries a la legalitat internacional.

Cal dir, que aquestes posicions són contràries a la majoria social que a Catalunya i Espanya, es mostra favorable a que els sahrauís puguin exercir el seu dret a autodeterminar-se. Una mostra d’aquesta majoria social, seria l’èxit de campanyes com todosconelsahara.com, que  a més, reclamen el reconeixement diplomàtic de la RASD

Per totes aquestes raons i  per moltres altres, us esperem veure diumenge, 20 de juliol a 2/4 d’11.

PER UN SAHARA LLIURE

ANTONI GUIRAO
Vicepresident de l’ACAPS

Van existir. Eren els vells de la CNT. (II)

El més curiós, era el relat fred que feien d’una llarga successió de lluites i derrotes. Vagues perdudes, acomiadaments, llistes negres… Estaven acostumats -em deien. Si et tomben, és només qüestió de posar-se en peu, no passa res. I què és l’anarquisme, què puc llegir? -els preguntava. L’anarquisme és això -em responien copejant-me el front amb l’índex-, llegeix el que vulguis. Podem fer tot el que pretenguem en aquest món -afirmaven- n’hi ha prou amb voler-ho, fer-ho. I per què ja ningú és anarquista?… Llavors em miraven amb tristesa apagada, furiosa. -Va haver-hi una guerra. Van morir, els van matar, els van exiliar, i només ens vam salvar nosaltres, que vam tenir més sort, o més cura, o més por… no sabem per què no tornen els joves, a ningú sembla interessar-li el sindicat, serà culpa nostra.

Els joves que reorganitzàvem “el sindicat”, no els podiem fer ombra. Eren els temps d’”els sindicats”, de les banderes vermelles, del partit, de la doctrina correcta i la interpretació científica de la Història. La CNT no sortia del raquitisme, i així segueix dignament. Els seus homes i dones de la generació de la guerra, avui en la seva major part desapareguts, van ser com els últims mastodonts, éssers a extingir per la modernitat. I els Historiadors s’estan encarregant de complir la missió d’enterradors, amb un dictamen sec i contundent: el que diuen aquests homes, és mentida. No van existir. Són obrers, no saben escriure, no entenen de ciència, som nosaltres, que no vam estar allí, els que podem explicar què va passar, i per què va ocórrer el que va ocórrer, que en realitat no va passar. Jo he escrit una tesi. Oblidar-vos d’ells, allí on van triomfar van dur la societat al desastre. Això diuen els científics, els intel·lectuals, els espavilats.

Però jo sé que això és fals. Jo ho certifico. Jo els vaig veure. Jo els vaig tocar. Jo els vaig escoltar. No va haver-hi persones en el món amb més menyspreu per la mentida que els vells de la CNT. Per allò bo i per al dolent, van ser reals. Van existir, es van organitzar, van lluitar, van viure, van riure i van estimar. Tot és possible, ells ho van demostrar. Aquesta va ser la seva herència. Per a silenciar-los, els van haver de matar.

Sempre en peu, la CNT.

per Jorge Gómez, obrer de la construcció, membre de la CNT.

Van existir. Eren els vells de la CNT.

Als anys 70 em vaig adonar que existien. Eren els vells de la CNT. Es tractava d’homes en la seva major part, també algunes dones, de mans grans, pell torrada i profundes arrugues, que estaven arribant a l’edat en què un obrer es jubila. Cada vell tenia un relat que explicar, i es tractava gairebé sempre d’un record interessant, sucós. Veies passar a González, un escaiolista de cul gros, mono blanc i brut, i caminar maldestre. Havia corregut com la pólvora el rumor que en una obra havia entrat “el cap” cridant i insultant a tot el món. El tal González havia baixat de la seva bastida, s’havia dirigit cap a ell, i li havia donat una bufetada sense dir res, que resonar en tot l’edifici implantant un silenci seriós, espès i molt educat. Eren temps negres de Dictadura franquista, milers d’homes estaven a la presó per menys que això. Però el cap no va denunciar a González. Per què?

Vaig començar a indagar, i vaig trobar una altra història, una història que no tenia res a veure amb el partit comunista i amb Rússia. Era sempre la història d’uns obrers manuals, dels que avui serien anomenats analfabets i incults. Jo buscava als intel·lectuals, als científics, als grans líders d’extracció burgesa, i no els trobava. Per motius misteriosos, en els anys vint i trenta del segle XX aquests obrers s’havien organitzat entorn d’un sindicat -la CNT-. Per què estàveu a la CNT? -els preguntava. -Per què? Perquè sí, què té d’estrany -em contestava en Pedro.

Afiliant-se al sindicat ells mateixos eren la CNT, i la CNT al mateix temps que existia per ells, els donava una altra vida a ells. Escoles, grups de teatre, periòdics, biblioteques, grups d’acció, de discussió… estaven molt organitzats. I havien estat derrotats en una guerra. Els supervivents arrossegaven el pes infame d’aquesta derrota, amb la marca del vençut que no es rendeix, però que ha perdut l’esperança. Eren tossuts, però els joves tenien altres referents: el partit, Mao, Cuba, desenvolupament de les forces productives, imperialisme, alienació… Aquests homes i dones, que es deien de la CNT, anarcosindicalistes, eren “aliats objectius de la reacció” segons els cultes marxistes. Reaccionaris? Doncs a mi no em donava aquesta impressió. Semblaven treballadors normals i corrents.

Vaig començar a parlar amb ells, i sempre em sorprenien. Aquest es va afiliar amb nou anys, perquè amb nou anys va començar a treballar, i estava desitjant començar a cotitzar per a ser un home. Aquesta dona de rostre simpàtic m’explica que en uns temps de moral rígida, sent joveneta n’hi havia prou amb dir a casa que anaven a l’assemblea del sindicat, o l’ateneu, per a poder tornar a qualsevol hora, perquè el pare de mirada severa aceptaba la tardança si es realitzava a l’empara del sindicat. Aquell em comenta com van destruir una segadora burlant a la guàrdia, i com arran d’allò a la sega es va implantar la jornada de quatre hores. Un altre més m’ensenya un revòlver que sembla tret d’una pel·lícula de l’Oest, “un record”, em comenta. Un va estar a Mathausen, aquell en l’alliberament de París, aquest va signar el conveni de les trenta-sis hores setmanals en el ram de la construcció, José va defensar Còria dels feixistes perquè va aconseguir un fusell i va acabar en el camp de concentració d’Albatera. A un li van donar “el passeig”, li van dir que comencés a caminar per a disparar-li per l’esquena, i va agafar tal carrera que no el van atrapar mai més i tots riuen. “El nen de la Juani”, va ser el tresorer de la cooperativa, aquí estan els comptes. Bermejo m’ensenya com es parteix un bloc de granit per a donar-li la grandària necessària amb un mall de tres quilos. Julián m’explica com el sindicat designava als empresaris el nombre de parats als qui havien de pagar-los un jornal diari, treballessin o no -això ho deixàvem a cura de l’empresari, pitjor per a ell si no et donava feina-… Una foto amb moltes dones somrients vestides de negre… -són les companyes, recollint fons -m’explica Luis “el camioner”-, nosaltres estàvem a la presó… Vam voler implantar el Comunisme Llibertari, i ens vam confondre de dia i d’hora, -i riuen una altra vegada- quin embolic ens vam fer amb les claus! Vam fer aquesta carretera, em vaig escapar de la presó, vaig ser un maquis, vaig escriure un manifest, em van donar una pallissa, a mi una altra, i a mi una altra, “algú” va matar a la bestia del tinent… Però què volíeu? -els pregunto-… El preu del nostre treball, la terra, aixecar cases, la llibertat, destruir a l’Estat, fumar un cigar, cremar els diners, que no hi hagués guàrdia civil, fer un viatge, un vestit estampat, volíem això -i obre els braços abastant tota l’habitació…

TROBADA DE PROGRAMARI

LLIURE A FIGUERES

Durant uns quants dissabtes ens hem anat trobant diversa gent amb il·lusió pel programari lliure a Figueres, resolent dubtes i compartint experiències amb ordinadors al davant.

Aquest divendres 4 de juliol del 2008 a les 17.30h fem una reunió al taller de la botiga “PC-Shop” del carrer Peralada de Figueres, que segurament podrà ser el punt de partida d’una cosa més organitzada.

Tothom hi és convidat. Podrem plantejar objectius i camins per arribar-hi, així com proposar tallers, vies de comunicació i col·laboració.
Aquest és un pas més en el creixement de la comunitat informàtica lliure de les comarques gironines. Mira també:

http://lapipaplena.wordpress.com/

Una lectura llibertària

del Moviment LGTB

Les organitzacions pro-governamentals LGBT, han propiciat un concepte d’acceptació social, emmotllat al que la societat està preparada per a acceptar. No ha qüestionat el model heterosexista que impregna tota la nostra cultura heretada del jueu-catolicisme, fonamentada sobre la construcció política i social del patriarcat, i segueix avui dia profundament arrelada en el comportament col·lectiu i personal. Encara que reivindiqui i construeixi altres models familiars, segueix sostenint un model familiar íntimament lligat al model heterosexual, però que en cap cas qüestiona o lluita contra aquesta Institució social que reprimeix la llibertat de l’individu enfront de la pressió socio-familiar. Exclou i renega d’altres múltiples practiques sexuals i identitats, estigmatitzant i censurant a milers d’individus sota el seu discurs moralista. Ha blindat zones tradicionalment d’ambient, construïdes per activistes en un principi com espais alliberats en les grans ciutats; en barris elitistes i classistes per a una minoritària comunitat Gai, que no és ni obrera, ni puta, i si taurons de les finances i de l’explotació del Bussines rosa. Han contribuït a la cimentació de rols, transmetent un missatge ple de clichés i materialismes sobre el que avui dia és i ha de ser un Gai i una Lesbiana. Han venut el contingut que un dia van tenir, per a acomodar-se a l’espectacle capitalista.

El conflicte de fons segueix estant en punt mort, i no ha variat gaire. La societat ja no s’escandalitza, d’acord, però que a ningú li toqui en la seva família. L’homofòbia segueix sent el problema de fons, i la discriminació, i la por segueix marcant la fase d’identitat sexual i de gènere de tots/es els joves. Forçant en la construcció d’una doble vida a moltes persones. Genera conflictes que no totes superen en l’acceptació de la seva condició i orientació sexual, provocant sofriment i en molts casos arrossegant a unes al suïcidi, i a altres a la repressió sexual. Situa a la dona i el femení en un segon pla, predominant la masculinitat i sostenint la lesbofòbia i el sexisme entre la comunitat gai.

Si per a aquestes organitzacions LGBT, ser gai és sinònim de reproduir les mateixes pautes socials, jo i altres moltes ens quedem en la vorera de davant i preferim ser mariques, bolleres, i putes amb dignitat, criteri i personalitat.

Jose Luis Corrales ha participat en diversos projectes llibertaris d’activisme LGTB i és militant del sindicat CNT. Extracte d’un article publicat al CNT de Juliol.

APROVADA LA MOCIÓ DE SUPORT A EN FRANCESC ARGEMÍ A L’AJUNTAMENT D’OLOT

El passat dijous 19 de juny es va votar a l’ajuntament d’Olot la moció
 presentada per l’Associació Cultural La Greda, Maulets i el sindicat
 CNT-AIT d’Olot. 

La votació va ser favorable a la moció presentada rebent
 el suport de tots els grups polítics a excepció del PP i PxC.

 Un grup de companys i companyes de les organitzacions que presentaven la
 moció vam estar presents en el ple amb cartells reivindicatius i demanant
 la llibertat total per en Francesc Argemí que ara es troba en règim obert
 havent d'anar cada dia a dormir a la presó.

 L'Associació Cultural La Greda, Maulets i el sindicat CNT-AIT d'Olot
 continuarem reivindicant la llibertat d'en Franki en propers actes que
 durem a terme a la ciutat d'Olot.

Programació d’estiu a Ràdio 90

Cada any, quan arriba l’estiu, Ràdio 90 renova la seva programació. La d’enguany ofereix novetats molt interessants.

Ràdio 90, és una experiència que es va iniciar l’any 1990 a Olot – d’aquí el nostre nom -al voltant d’un grup d’amics tocats pel món de la ràdio, mitjà en el qual ja havien tingut diferents intervencions.

Després de superar un seguit inacabable de dificultats, finalment el 17 de juliol de 1993 comencem les emissions de manera regular i ininterrompuda fins el dia d’avui, cobrint la zona central de la Garrotxa, Olot i rodalies.

El plantejament, objectius i definició de la nostra emissora no ha canviat en absolut al llarg d’aquests anys. El primer de tot és el plantejament associatiu, desinteressat i respectuós amb els que professionalment es dediquen a fer tasques similars, el que provoca la total inexistència de publicitat i patrocinadors a la nostra sintonia. Per tant som una emissora sense afany de lucre i autofinançada per tots els col·laboradors. Tampoc pretenem fer res semblant al que es pot trobar al dial de la FM i sí potenciar música, grups i experiències que habitualment no tenen un espai en aquest mitjà de comunicació. Un altre dels objectius és que la qualitat sempre ha d’estar per sobre de la quantitat.
Aquesta és la nostra proposta de la qual ens sentim orgullosos i cofois perquè gaudim fent-ho i perquè malgrat les limitacions que podem patir, el que oferim es pot qualificar de força acceptable, i sinó escolteu-nos i jutgeu vosaltres mateixos. Això sí, us advertim que no trobareu res impersonal ni convencional.

A més aquest any celebrem els 15 anys de l’inici de les emissions ininterrompudament.
Pels que no sigueu d’Olot o rodalies, podeu escoltar la ràdio online aquí.

http://www.r90.org