Van existir. Eren els vells de la CNT.
Als anys 70 em vaig adonar que existien. Eren els vells de la CNT. Es tractava d’homes en la seva major part, també algunes dones, de mans grans, pell torrada i profundes arrugues, que estaven arribant a l’edat en què un obrer es jubila. Cada vell tenia un relat que explicar, i es tractava gairebé sempre d’un record interessant, sucós. Veies passar a González, un escaiolista de cul gros, mono blanc i brut, i caminar maldestre. Havia corregut com la pólvora el rumor que en una obra havia entrat “el cap” cridant i insultant a tot el món. El tal González havia baixat de la seva bastida, s’havia dirigit cap a ell, i li havia donat una bufetada sense dir res, que resonar en tot l’edifici implantant un silenci seriós, espès i molt educat. Eren temps negres de Dictadura franquista, milers d’homes estaven a la presó per menys que això. Però el cap no va denunciar a González. Per què?
Vaig començar a indagar, i vaig trobar una altra història, una història que no tenia res a veure amb el partit comunista i amb Rússia. Era sempre la història d’uns obrers manuals, dels que avui serien anomenats analfabets i incults. Jo buscava als intel·lectuals, als científics, als grans líders d’extracció burgesa, i no els trobava. Per motius misteriosos, en els anys vint i trenta del segle XX aquests obrers s’havien organitzat entorn d’un sindicat -la CNT-. Per què estàveu a la CNT? -els preguntava. -Per què? Perquè sí, què té d’estrany -em contestava en Pedro.
Afiliant-se al sindicat ells mateixos eren la CNT, i la CNT al mateix temps que existia per ells, els donava una altra vida a ells. Escoles, grups de teatre, periòdics, biblioteques, grups d’acció, de discussió… estaven molt organitzats. I havien estat derrotats en una guerra. Els supervivents arrossegaven el pes infame d’aquesta derrota, amb la marca del vençut que no es rendeix, però que ha perdut l’esperança. Eren tossuts, però els joves tenien altres referents: el partit, Mao, Cuba, desenvolupament de les forces productives, imperialisme, alienació… Aquests homes i dones, que es deien de la CNT, anarcosindicalistes, eren “aliats objectius de la reacció” segons els cultes marxistes. Reaccionaris? Doncs a mi no em donava aquesta impressió. Semblaven treballadors normals i corrents.
Vaig començar a parlar amb ells, i sempre em sorprenien. Aquest es va afiliar amb nou anys, perquè amb nou anys va començar a treballar, i estava desitjant començar a cotitzar per a ser un home. Aquesta dona de rostre simpàtic m’explica que en uns temps de moral rígida, sent joveneta n’hi havia prou amb dir a casa que anaven a l’assemblea del sindicat, o l’ateneu, per a poder tornar a qualsevol hora, perquè el pare de mirada severa aceptaba la tardança si es realitzava a l’empara del sindicat. Aquell em comenta com van destruir una segadora burlant a la guàrdia, i com arran d’allò a la sega es va implantar la jornada de quatre hores. Un altre més m’ensenya un revòlver que sembla tret d’una pel·lícula de l’Oest, “un record”, em comenta. Un va estar a Mathausen, aquell en l’alliberament de París, aquest va signar el conveni de les trenta-sis hores setmanals en el ram de la construcció, José va defensar Còria dels feixistes perquè va aconseguir un fusell i va acabar en el camp de concentració d’Albatera. A un li van donar “el passeig”, li van dir que comencés a caminar per a disparar-li per l’esquena, i va agafar tal carrera que no el van atrapar mai més i tots riuen. “El nen de la Juani”, va ser el tresorer de la cooperativa, aquí estan els comptes. Bermejo m’ensenya com es parteix un bloc de granit per a donar-li la grandària necessària amb un mall de tres quilos. Julián m’explica com el sindicat designava als empresaris el nombre de parats als qui havien de pagar-los un jornal diari, treballessin o no -això ho deixàvem a cura de l’empresari, pitjor per a ell si no et donava feina-… Una foto amb moltes dones somrients vestides de negre… -són les companyes, recollint fons -m’explica Luis “el camioner”-, nosaltres estàvem a la presó… Vam voler implantar el Comunisme Llibertari, i ens vam confondre de dia i d’hora, -i riuen una altra vegada- quin embolic ens vam fer amb les claus! Vam fer aquesta carretera, em vaig escapar de la presó, vaig ser un maquis, vaig escriure un manifest, em van donar una pallissa, a mi una altra, i a mi una altra, “algú” va matar a la bestia del tinent… Però què volíeu? -els pregunto-… El preu del nostre treball, la terra, aixecar cases, la llibertat, destruir a l’Estat, fumar un cigar, cremar els diners, que no hi hagués guàrdia civil, fer un viatge, un vestit estampat, volíem això -i obre els braços abastant tota l’habitació…