Model de carta per recolzar la lluita d’Amadeu Casellas, pres anarquista en vaga de fam des de fa més de 60 dies.

23 de agosto de 2008

Ilmo. Sr. Presidente del Congreso de los Diputados,
Srs Diputados y Sras Diputadas,

Por el presente escrito, quisiéramos expresar nuestra alarma y preocupación por la gravísima situación del Sr. D. Amadeu Casellas Ramón, preso en el Centro Penitenciario de Quatre Camins, y en huelga de hambre desde hace dos meses. En estos momentos el Sr. Casellas ya ha perdido veintiocho kilos, su situación de salud es muy delicada y se encunetra en la unidad penitenciaria del Hospital de Terrassa.

El motivo de dicha huelga, es su reclamación de que se ponga un límite a su condena, algo que nos parece del todo justo y razonable si tenemos en cuenta que ya lleva veintidós años pagando condena; es decir, toda una vida. Creemos que el Sr. D. Amadeu Casellas Ramón ha pagado con creces su deuda con la justicia y que no se le puede condenar, de hecho, a una cadena perpetua.

El Sr. Casellas denuncia que ‘desde la prisión no me quieren aplicar lo que me corresponde como represalia por algunos hechos ocurridos muchos años antes’ y asegura que el equipo de tratamiento ‘envía informes antiguos a las autoridades competentes, obviando los progresos conseguidos los años posteriores’.

La situación todavía es más insostenible si tenemos en cuenta que la jueza del Penal 2 de Manresa, Érika López Gracia, ha denegado su solicitud de refundición de condenas.

Por lo tanto, pues, esperamos que el Congreso de los Diputados – Cortes Generales, promueva una Comisión de Investigación para esclarecer la penosa y grave situación que padece el preso D. Amadeu Casellas Ramón, y el conjunto de la población reclusa en España.

También solicitamos la mediación urgente del Ilmo. Sr. Presidente del Congreso de los Diputados y de todas las instituciones democráticas españolas e internacionales, en aras de lograr la libertad inmediata y la completa rehabilitación y reinserción del Sr. D. Amadeu Casellas Ramón, antes de que las consecuencias sean irreversibles y pueda fallecer, dado que lleva ya mas de 60 días en huelga de hambre, siendo ignoradas y despreciadas sus legítimas y lógicas peticiones

A la espera de que el Congreso de los Diputados – Cortes Generales, acepte nuestra petición urgente para evitar la muerte y lograr la libertad y rehabilitación del ciudadano preso. Sr. D. Amadeu Casellas Ramón, se despide atentamente,

(s’ha de complimentar amb les dades personals: nom cognoms , direcció postal,DNI…, i remetre-ho a la següent direcció:

CONGRESO DE LOS DIPUTADOS

C/ FLORIDABLANCA, S/N
28071 MADRID
TF – 91 390 60 00
FAX: 91 429 87 07

informacion@congreso.es,

També es poden enviar als diputats de ICV i ERC i a qui considereu convenient:

fcanet@diputado.congreso.es,
joan.herrera@diputado.congreso.es, joan.herrera@iniciativa.cat,
gaspar.llamazares@diputado.congreso.es,
jridao@diputado.congreso.es, joan.ridao@parlament.cat,
aferna11@xtec.cat,

Responsables de temes socials del PSOE

emartin@psoe.es,
rvicente@psoe.es,
msociales@psoe.es,
mfernandez@psoe.es
MÉS INFORMACIÓ A:

www.cnt-ait-manresa.blogspot.com

www.klinamen.org
www.lahaine.org
www.cnt.es
www.kaosenlared.net
www.nodo50.org
www.alasbarricadas.org

entre altres
LLIBERTAT PELS ANARQUISTES PRESOS.

Octavio Alberola

Ens informen que el Ministeri d’Economia ha enviat la nòmina de perceptors d’Ajudes i Indemnitzacions de la Llei 46/1977 i que en ella hi figura Pilar Vaquerizo, vídua de Francisco Granado.

Els que han seguit el desenvolupament del procés anomenat de «recuperació de la memòria històrica» recordaran que va ser al 1998 que Pilar va sol·licitar, per primera vegada, aquesta indemnització sobre la base de les que s’havien concedit a quants havien estat empresonats durant el franquisme. També recordaran que li va ser rebutjada amb el l’excusa que el seu marit no havia complert el temps mínim de presó exigit per la normativa, atès que Francisco Granado havia estat executat 17 dies després d’haver estat detingut.

Doncs bé, com tots sabeu, malgrat totes les denúncies i protestes que des de llavors es van organitzar i al fet escandalós que en el curs dels anys transcorreguts l’Estat ha donat nombroses ajudes i indemnitzacions a organitzacions polítiques i sindicals, així com a associacions de memòria històrica, no és fins ara que a la vídua de Granado se li reconeix tal dret. I ja veieu l’import de la indemnització.

És veritat que tot el fet durant aquests anys per a obligar a l’Estat a corregir aquest «oblit» (totes les vídues o vidus de les persones executades, que no havien complert el temps mínim de presó exigit, havien quedat excluides de les indemnitzacions al no considerar que si no havien fet més temps de presó era per haver estat executades) no ha quedat en l’oblit ; però és molt dolorós i indignant constatar que aquestes persones són ara víctimes d’una nova injustícia. Una injustícia comesa pels redactors de la Llei de « memòria històrica » i validada per tots els partits que van aprovar aquesta Llei. Em refereixo al fet que en aquesta Llei es considera que hi ha víctimes del franquisme de primera i de segona classe: Les de primera són les que van perdre la vida a partir de gener de 1968, que rebran una indemnització de 135.000 euros. Les de segona classe són les que van ser assassinades pels franquistes abans d’aquesta data, que només tenen dret a 9.616.18 euros.

www.memorialibertaria.org

Hem d’estar alerta amb els accidents laborals i defensar la nostra seguretat per sobre dels beneficis de la Patronal. Però això no vol dir que deixem de banda la nostra responsabilitat en el moment de treballar.

A la feina utilitzem totes les mesures de seguretat necessàries.

Acomiadament del delegat sindical a TEPSA.

Recentment, i arran de l’interès d’un grup de treballadors de l’empresa per defensar els seus drets laborals, s’ha constituït la Secció Sindical de la CNT en Terminals Portuàries (TEPSA), empresa dedicada a la càrrega, descàrrega i emmagatzematge de productes químics. No obstant això, posteriorment a la constitució de la secció sindical a TEPSA, l’empresa, el 6 d’agost, ja ha comunicat l’acomiadament del delegat sindical de CNT, treballador d’aquesta empresa al seu centre del moll d’inflamables del Port de Tarragona.

La greu “falta” comesa pel company ha estat la d’organitzar-se sindicalment i interessar-se davant l’empresa pel compliment dels drets laborals més mínims. Als treballadors/as de TEPSA a Tarragona no se’ls garanteixen els festius ni els caps de setmana, canviant-se’ls l’horari sovint el mateix dia. A més en el moment que arriben els vaixells veuen afectat el seu horari, se’ls arriba a variar diàriament, i en cas d’haver alguna baixa entre els companys, no es respecten els descansos assignats. A part d’haver presentat ja la primera denúncia, pels fets denunciats anteriorment, davant l’oficina provincial de la Inspecció de Treball a Tarragona, igualment es denunciarà en els jutjats l’acomiadament del delegat com clara represàlia sindical.

A més de l’acció jurídica en defensa del company acomiadat i de la secció sindical -que ja ha escollit nou delegat-, en breu iniciarem accions de denúncia i pressió a l’empresa, accions que us informarem en pròxim comunicat. En un primer moment concentrarem la pressió de les accions a nivell local per a, si és necessari, en una segona fase, haver de sol·licitar la solidaritat dels sindicats pròxims als altres centres de TEPSA (Barcelona, Bilbao i València), en forma de piquets informatius i les accions que es considerin oportunes per a aconseguir que l’empresa readmeti al company acomiadat.

De moment, us sol·licitem a tots/as els/les companys/as i solidaris/as que envieu e-mails, faxos, cridades o cartes de protesta a les següents adreces: tepsa@tepsa.és, tarragona@tepsa.és, bilbao@tepsa.és, valència@tepsa.és, customerservice@tepsa.és

Terminal de TEPSA Barcelona Moll d’Inflamables s/n 08039 Barcelona Telf: 93 289 55 40 Fax: 93 223 45 79.

El missatge podria ser el següent: PEL RESPECTE DELS DRETS DELS/LES TREBALLADORS/AS PER LA READMISSIÓ DEL DELEGAT SINDICAL DE CNT EN TEPSA SOLIDARITAT ENFRONT DE LA REPRESSIÓ SINDICAL

En pròxim comunicat informarem del transcurs de les primeres accions sindicals. Requerim de la vostra solidaritat en forma d’enviament massiu de missatges de protesta a l’empresa, perquè replantegi la seva actitud repressiva. Us agraïm per endavant la vostra atenció i la vostra solidaritat.

Rebeu fraternals salutacions de CNT Tarragona.

La mare d’Amadeu Casellas (cabells blancs, més de setanta anys, posat decidit) té la seva mateixa expressió desperta. “Està tan prim!” diu, només, quan surt de veure’l, i se li neguen els ulls. És un moment. De seguida torna a somriure al costat de la gent, jove i no tan jove que, davant mòdul penitenciari de l’hospital de Terrassa, aquest dissabte, hem desplegat una pancarta reclamant la seva llibertat. I jo penso en el llarg calvari d’aquesta dona, que s’ha hagut d’empassar tantes llàgrimes: el seu llarg (inacabable?) peregrinatge de presó en presó.

No sé si els jutges, quan dicten sentències de presó que es converteixen, de fet, en cadena perpètua o poc menys, pensen mai en les mares, les nòvies, els pares, els germans dels condemnats. No sé si pensen mai en la llarga condemna paral•lela que els imposen; que els obligarà a llargs viatges en què hauran d’invertir el poc que tenen i en què, a vegades, acabaran morint, víctimes d’accidents de trànsit. No sé si pensen en els capricis dels carcellers dèspotes que hauran de patir, dia sí i dia també. De fet, no sé si pensen, els jutges. Si ho fessin, si no actuessin com a autòmates, segurament no podrien dormir.

Avui no ha estat una excepció. “Vostè no té hora, no el podrà pas veure”. “Ja ha esgotat les dues visites setmanals”. “Torni demà” diu el carceller de torn, impertorbable, asèptic, ben planxat, encefalograma pla. Discutim sense aixecar la veu, polidament, empassant-nos la ràbia. “No veu que és una senyora gran?” “No veu que ve de lluny? Deixi-la entrar cinc minuts, només”, insistim. Ha de consultar-ho. Ho consulta. Faran una excepció. Gràcies, gràcies.

Amadeu Casellas compleix avui, diumenge 10 d’agost de 2008, cinquanta dies de vaga de fam. Gairebé dos mesos. Cinquanta dies i cinquanta nits de solitud, lluitant contra el propi cos, contra la fosca, contra les parets, contra la desesperança. No m’ho sé imaginar. Ha perdut vin-t-cinc quilos, però no el somriure.

Llibertat, o mort. És la disjuntiva. Al cap de vint-i-tres anys de presó, què més li poden demanar? Amadeu és víctima de la nostra hipocresia, de les nostres lleis injustes. Sí, meves. Sí, teves. Perquè, en la mesura que callem, com més callem, som més culpables.

Ni tan sols caldrien consideracions polítiques, que també. Perquè Amadeu no és només una víctima, també és un lluitador. Però ara s’ha encarat a l’última possibilitat d’un pres a qui han silenciat totes les veus: la veu tortuosa dels recursos legals, la veu petita de les instàncies, la veu ínfima que ha tancat en tantes cartes, durant tants anys.

Amadeu ens veu des de la finestra. “Quina, quina?” Mirem amunt. Els vidres fumats enlluernen, reflecteixen el sol, no es veu res, no és cap casualitat. “Sí, mira”. És una silueta esborrada: la mà enlaire recolzada al vidre, (amb un braçalet blanc que de fet és via intravenosa oberta) ara un puny.

Migdia. Molta calor. Ens acostem més, de fet entrem al recinte del mòdul penitenciari de l’hospital (quina manera més elegant de dir-ho!), la porta metàl•lica és oberta; acostem la pancarta a la finestra. De seguida tenim els carcellers al damunt, amb la pregunta típica: “Qui és el responsable del grup?”. Somriures. Tots, tots. Tots i totes. Tots i cadascun. “Només volem que ens vegi”. Aguantem una mica. Però som tan pocs, de fet, que hem de sortir, no pas sense haver hagut d’escoltar amenaces, no només contra nosaltres, sinó contra l’Amadeu mateix. “Això constarà a l’expedient”.

Molta calor. Dia de sol i de platja, de piscines. Quina imprudència, Amadeu, una vaga de fam com aquesta, a l’agost. Un crit com aquest, enmig de la nostra placidesa hipòcrita, de les vacances, la vida sense entrebancs, la vida petita.

Un crit que és una ferida, Amadeu. A les presons, no fan vacances. Mai. La roda gira, implacable, però tu, almenys, l’has feta visible. A quin preu!

Pleguem la pancarta, anem a dinar, et deixem sol, la vida fàcil continua.

Però tornarem. Dimarts que ve, sense anar més lluny, al carrer Doctor Junyent, 12-14 de Vic, a dos quarts

de dotze del matí.

Roser Iborra i Plans

Alarmats pel fet que el pres osonenc Amadeu Casellas ja fa gairebé cinquanta dies que està en vaga de fam, us convoquem a la concentració i entrevista amb la jutgessa que porta el cas el proper dia 12 d’agost de 2008, a dos quarts de dotze del matí, a la Sala de Vistes del carrer Dr. Junyent de Vic (davant de Can Barnolas).

MARXA PER LA PAU I LA LLIBERTAT

DEL POBLE SAHRAUÍ

Barcelona, 20 de juliol de 2008, a les 11 del matí

Recorregut: Plaça Catalunya, Ronda Sant Pere, Via Laietana,

Passeig Isabel II, Pla del Palau

Des de fa anys, potser ja masses, ACAPS i el moviment solidari amb el Sàhara a Catalunya, participem, aprofitant els nens i nenes sahrauís que han vingut a Catalunya dins del projecte VACANCES EN PAU, de la manifestació que ha de servir de recordatori dels motius pels quals aquests infants estan entre nosaltres.

Aquest any, a més, coincidint amb l’ANY  INTERNACIONAL EN DEFENSA DELS DRETS HUMANS AL SAHARA OCCIDENTAL, volem incidir en la situació que pateixen els sahrauís sota l’ocupació il·legal i colonial del Regne del Marroc. Volem denunciar les detencions il·legals i arbitràries, la marginació laboral o l’acosament constant que pateix la població sahrauí, pel sol fet de reclamar allò que li reconeixen les més de 50 resolucions aprovades per la ONU: el dret a l’autodeterminació i a ser independents.

Tampoc podem oblidar els refugiats sahrauis dels Campaments de Tindouf, que ja fa més de 33 anys aguanten en les pitjors condicions climàtiques i socials, després de fugir de les forces armades que ocupaven el seu país, de forma il·legal. Esperant una solució justa al conflicte.

No podem oblidar, tampoc, el fet que Espanya continua essent la potència colonial, que ha de garantir la legalitat internacional i que per tant ha de tenir un paper central, garantint els drets dels sahrauís, com a persones i com a poble.

Denunciem, aquelles institucions i partits polítics que diuen assumir el que s’ha vingut a dir com a “realisme polític” ja que l’únic que fan es avalar la violació contant dels drets humans que practica el Regne del Marroc als Territoris Ocupats del Sàhara Occidental, però també, defensen posicions contràries a la legalitat internacional.

Cal dir, que aquestes posicions són contràries a la majoria social que a Catalunya i Espanya, es mostra favorable a que els sahrauís puguin exercir el seu dret a autodeterminar-se. Una mostra d’aquesta majoria social, seria l’èxit de campanyes com todosconelsahara.com, que  a més, reclamen el reconeixement diplomàtic de la RASD

Per totes aquestes raons i  per moltres altres, us esperem veure diumenge, 20 de juliol a 2/4 d’11.

PER UN SAHARA LLIURE

ANTONI GUIRAO
Vicepresident de l’ACAPS

Van existir. Eren els vells de la CNT. (II)

El més curiós, era el relat fred que feien d’una llarga successió de lluites i derrotes. Vagues perdudes, acomiadaments, llistes negres… Estaven acostumats -em deien. Si et tomben, és només qüestió de posar-se en peu, no passa res. I què és l’anarquisme, què puc llegir? -els preguntava. L’anarquisme és això -em responien copejant-me el front amb l’índex-, llegeix el que vulguis. Podem fer tot el que pretenguem en aquest món -afirmaven- n’hi ha prou amb voler-ho, fer-ho. I per què ja ningú és anarquista?… Llavors em miraven amb tristesa apagada, furiosa. -Va haver-hi una guerra. Van morir, els van matar, els van exiliar, i només ens vam salvar nosaltres, que vam tenir més sort, o més cura, o més por… no sabem per què no tornen els joves, a ningú sembla interessar-li el sindicat, serà culpa nostra.

Els joves que reorganitzàvem “el sindicat”, no els podiem fer ombra. Eren els temps d’”els sindicats”, de les banderes vermelles, del partit, de la doctrina correcta i la interpretació científica de la Història. La CNT no sortia del raquitisme, i així segueix dignament. Els seus homes i dones de la generació de la guerra, avui en la seva major part desapareguts, van ser com els últims mastodonts, éssers a extingir per la modernitat. I els Historiadors s’estan encarregant de complir la missió d’enterradors, amb un dictamen sec i contundent: el que diuen aquests homes, és mentida. No van existir. Són obrers, no saben escriure, no entenen de ciència, som nosaltres, que no vam estar allí, els que podem explicar què va passar, i per què va ocórrer el que va ocórrer, que en realitat no va passar. Jo he escrit una tesi. Oblidar-vos d’ells, allí on van triomfar van dur la societat al desastre. Això diuen els científics, els intel·lectuals, els espavilats.

Però jo sé que això és fals. Jo ho certifico. Jo els vaig veure. Jo els vaig tocar. Jo els vaig escoltar. No va haver-hi persones en el món amb més menyspreu per la mentida que els vells de la CNT. Per allò bo i per al dolent, van ser reals. Van existir, es van organitzar, van lluitar, van viure, van riure i van estimar. Tot és possible, ells ho van demostrar. Aquesta va ser la seva herència. Per a silenciar-los, els van haver de matar.

Sempre en peu, la CNT.

per Jorge Gómez, obrer de la construcció, membre de la CNT.