Reportatge editat aquest any 2008 on els treballadors/es d’aquestes tres empreses parlen de la seva situació i els motius pels quals van portar-los a convocar vagues.Hi ha 10 segons al començament amb la carta d’ajust, però després tot va correctament. Tingueu pàciencia, que encara se’ns dóna malament l’edició de videos aqui. Ja millorarem en les presentacions.Val la pena veure’l.
Anotacions
Entrevista audiovisual a Enric Duran
L’Enric Duran és el noi que ha saltat a la palestra aquesta setmana per haver aconseguit 492.000 € demanant crèdits a diversos bancs i utilitzant els diners aconseguits per finançar projectes dels moviments socials.
Actualment es troba desaparegut ja que no pensa tornar els diners i per evitar l’acció de la “justícia”.
A l’enllaç que teniu a la columna de la dreta de la pàgina d’inici podeu veure una revista (en aquest cas en format pdf) que ha contribuit a subbencionar amb els diners que tant amablement ha reinvertit en una causa justa. Entre les pàgines d’aquesta publicació que consta de 20.000 exemplars anomenada Crisi, i que només sortirà aquest número, hi podeu trobar un article on explica els seus motius per dur a terme aquesta acció de solidaritat extrema.També podeu enllaçar-hi fent click aqui .
Ah! i el més important, l’entrevista audiovisual la podeu trobar aquí sota.Només heu de fer un clic al triangle.
Va per tu Enric!
CNT Olot.
Fi de la vaga de fam!
El que segueix és un comunicat que ha fet públic Amadeu Caselles, que estava en vaga de fam per aconseguir la seva llibertat.
Amadeu Casellas Ramón, Hospital de Terrassa-Comunicat:
El dia 05/09/2008, a les 14.30 he deixat la vaga de fam que venia mantenint des del passat dia 22/06/2008, després d’arribar a un acord amb el Síndic de Greuges de Catalunya (Defensor del Poble), en concret amb Ignasi Garcia i Clavel, Director de Seguretat Pública i Relacions socials, també pel meu estat de salut.
Vull donar les gràcies al suport rebut sense el qual aquest acord no hagués estat possible, a la meva mare, també i molt especialment a la meva advocada, que encara i estant amb un delicat estat de salut ha estat en tot moment, al costat del seu company, al meu costat. També a la CNT, especialment als de Manresa on estic afiliat. També agraeixo tot el suport rebut des de la Plataforma de la comarca d’Osona. ALS meus amics/as, als Maulets de Vic, a la meva cosina, (…), a totes les associacions de drets humans i contra la tortura, als meus companys, grups anarquistes de tot l’estat espanyol i de l’estranger, i a totes les persones que amb les seves cartes i postals m’haveu donat ànims i forces quan flaquejaven. No segueixo amb la llista perquè és molt llarga, però us dono les gràcies a tots/es pel vostre suport i solidaritat ja que sense ell no hagués estat possible arribar a aquest acord amb el Síndic de Greuges , que mereix tota la meva confiança perquè, entre altres coses, ens coneixem des de fa molts anys.
Espero que en un termini curt puguem celebrar la meva sortida. Com us podeu imaginar encara he d’estar uns dies a l’hospital i després a la infermeria. Pel que a través meu o de les persones més properes us aniré informant.
Salut i Anarquia, Amadeu.
L’home del bosc: Ramon Vila, guerriller i anarquista
“Avui o demà, ja sé que puc caure. Les lluites com la nostra necessiten víctimes. I no es pot pensar mai en salvar la vida. Si un se salva, doncs, bona sort. Si un cau, doncs és el que ja es pot donar per descomptat. Fins ara la mort m’ha respectat. Si ve, aquí o allà, tant se me’n fot!’ I doncs, què havia de fer? Tornar a Espanya. Allà la lluita encara no ha acabat”. Ramon Vila, 1949
Ramon Vila Capdevila, un home que era conegut amb molts sobrenoms: Jabalí, per la seva corpulència física i el seu caràcter esquiu i seriós; Pasos largos, perquè anava molt ràpid pels camins de bosc; Maroto, el nom familiar dels Vila a Peguera; i un nom menyspreador que el lligava a la premsa groga d’El Caso i les cròniques negres dels diaris franquistes: Caracremada.
El vell militant anarcosindicalista que resistí a les muntanyes catalanes fins al 1963 va ser un dels enemics més forts del franquisme. Per capturar-lo en el seu darrer viatge, un 7 d’agost, es van mobilitzar més de 200 efectius de la 231 Comandància de la Guàrdia Civil a més de nombrosos sometents i confidents policíacs. Tot per detenir un sol home de 56 anys que creuava els Pirineus i sabotejava les torretes elèctriques per deixar Barcelona a les fosques.
Ramon Vila havia nascut a Peguera al 1908 i la infantesa la va passar a la seva comarca, orfe de mare des de petit es va criar amb el pare i la germana. Era capaç d’estar dies i dies al bosc, menjant baies, bolets, arrels o un tros de cansalada i una mica de pa. Coneixia el bosc des de petit com ningú, les canals de les muntanyes, el pont de Pedret, el Llobregat, on es banyava a l’estiu a les aigües gelades i on pescava les carpes. Ningú com ell i el seus íntims companys, Marcel·lí Massana o Jesús Martínez, coneixien els aixoplucs naturals del bosc i les cares d’aquells que a les masies els acollien i els feien menjar. Ells en deien “bases” de les masies amigues on amb destres senyals posant roba estesa, un llum a una finestra,…’ sabien si la Guàrdia Civil rondava la zona.
Maroto, berguedà, pagès, boxador i miner, militant anarcosindicalista i poeta ocasional, lector impenitent i afeccionat a les matemàtiques, es va convertir sense proposar-s’ho en el darrer resistent muntanyenc contra el règim feixista del general Franco. Senzill i discret, poc amic de fanfarronejar i fer-se veure, fou essencialment un home d’acció, d’aquells que sovintejaren en el sindicalisme català des dels anys vint, un home honest, conscient i partidari de l’acció directa que actuà des de jovenet en les lluites socials de la seva comarca i que durant la guerra anà voluntari a la columna anarquista “Terra i Llibertat” amb els berguedans Ramon Casals, Ramonet Xic, i Josep Ester Borràs. Després del conegut exili republicà, s’evadeix del camp de concentració i s’uneix al maquis francès a Rochechouard, on és aviat conegut popularment com Capitán Raymond, o com Llaugui. Arribà a comandar més de 200 homes i Federica Montseny li dedicà pagines importants del seu llibre sobre els anarquistes a la tempestat europea. Antimilitarista convençut, arribà a rebutjar la Legió d’Honor que li va concedir el Govern francès.
Rebutjant un exili tranquil, s’internà de nou al seu país, la terra el cridava i sentia necessitat d’estar en els seus boscos i contrades. Amic i guia muntanyenc de Facerias, els germans Sabaté, Massana o tants d’altres sense nom, de legions de clandestins, creuà la frontera en un i altre sentit, mai va matar injustament si no fou en defensa pròpia, mai va exposar la seva vida o la dels companys que en ell confiaven, era cautelós i prudent i als masos l’estimaven i a vegades es quedava ajudant temporades senceres a la feina del camp. Tota la seva acció es va realitzar en el medi rural, gairebé mai baixà a Barcelona on els guerrillers urbans es movien amb més comoditat, Ramon era un home de bosc.
En el seu medi sabotejava les torres de conducció elèctrica, volia deixar els empresaris sense energia, cridar l’atenció de tot el món sobre el darrer regim feixista europeu. També feu amb Massana atracaments a capitostos locals, sometents, falangistes o requetès declarats, o als estiuejants barcelonins que ostentaven la seva posició en un país de pobresa i cartilles de racionament. Començava la redistribució d’una riquesa acaparada pels vencedors, els diners servien per a la propaganda o per pagar advocats per als milers d’empresonats pel règim. El fet de poder ser reconeguts no els privava d’anar als pobles a fer el cafetó nocturn als nassos de la Benemérita davant la perplexitat i l’astorament de la població. Al Berguedà sovintegen encara les anècdotes reals o idealitzades dels homes de la muntanya.
Ramon Vila caigué en un parany policial. L’ermità dels boscos va caure abatut sota els trets d’un dispositiu de 200 homes armats. Va dessagnar-se tota una nit, ningú no l’ajudà, el seu nom inspirava respecte, ningú no gosà d’acostar-s’hi. I fou enterrat entre dos arbres, tal com ell havia desitjat en un dels seus poemes, fora del cementiri. Va córrer la sort dels malfactors antics, la sort d’en Serrallonga, el Boquica o els Xafarroques, mites del poble. Ramon Vila senzill i humil va reposar fins fa dos anys sense un senyal que indiqués que allí dormia un heroi de la resistència francesa contra el nazisme, un lluitador antifranquista. El 2000, fou enterrat dignament, una placa de vidre recorda als excursionistes i viatgers que allí reposa el darrer guerriller antifranquista.
Entre els arbres el vent xiula:
En Maroto és mort;
l’han matat les caderneres.
Dolors Marín, doctora en Història
Comparativa 1978/2007
Aquest article és de la CNT Guadalajara, però donada la seva gran utilitat comparativa de la nostra situació a l’actualitat envers el 1978, creiem que s’ha de publicar a la nostra web i a les que faci falta.
L’article el podeu trobar al seu context original a http://www.cnt.es/node/314
Datos, simples datos
Año 1978
Salarios
- Salario base administrativo de 2ª -Talleres Norvasa- : 28000 Pts -168 €- mensuales
- Salario mínimo interprofesional: -18000 Pts – 108 €. Mensuales.
Valor inmueble
- Piso de 90 m2. En extrarradio de una gran capital: entre 400.000 y 600.000 Pts. -2400 a 3600 €-
Carburantes
- Litro de gasolina 24 Pts. -14 Cts. De Euro-
Varios
- Periódico 8 Pts. -5 Cts. De Euro-
- Transporte público. 5 Pts. -3 Cts. De Euro-
- Barra de pan 9 Pts. -5.5 Cts. de Euro-
Año 2007
Salarios
- Salario base administrativo de 2ª -Talleres Norvasa- : 872 € mensuales
- Salario mínimo interprofesional: 570 €. Mensuales.
Valor inmueble
- Piso de 90 m2. En extrarradio de una gran capital: entre 220.000 y 350.000 €
Carburantes
- Litro de gasolina 1.10 €
Varios
- Periódico 1 €
- Transporte público. 1 €
- Barra de pan 55 Cts.
Con estos datos se puede asegurar lo siguiente:
Un trabajador medio podía comprar en 1978….
- 1 Piso con 17 mensualidades
- 1166 Litros de gasolina con 1 mensualidad
- 3500 Periódicos con 1 mensualidad
- 5600 Billetes de autobús con 1 mensualidad
- 3111 Barras de pan con 1 mensualidad
Un trabajador medio puede comprar en 2007…
- 1 Piso con 320 mensualidades
- 792 Litros de gasolina con1 mensualidad
- 872 Periódicos con 1 mensualidad
- 872 Billetes de autobús con 1 mensualidad
- 1585 Barras de pan con 1 mensualidad
Otro dato: en 1981 la presión fiscal en España era del 13,8%, en 2006 estaba en torno a 36%.
Desde CNT-AIT de Guadalajara con estos simples datos queremos que se vea reflejado en que han consistido 30 años de “democracia” parlamentaria e indirecta a través de los votos. Estos datos son un claro ejemplo de que ha supuesto adentrarnos en el estado del “bienestar”, la OTAN, la CEE, la globalizacion (económica por supuesto, pues culturalmente nos unifican al imperio,EEUU), el EURO… etcétera.
Esta claro que el capitalismo ha afilado sus garras para arañar al máximo de sus posibilidades los mínimos de las nuestras, todavía hay gente que piensa que antes se vivía peor que ahora, vean los datos, son simples datos.
Como esta quedando patente en el transcurso de estos 30 años, no sólo hemos perdido, democracia, ganado una monarquía impuesta por un anterior régimen fascista y dictatorial (y hasta una copa de Europa); hemos perdido bienestar social, hemos ganado privatizaciones que solo le han dado fruto a los especuladores de todos los ámbitos (políticos y empresariales), mermando en servicios y atención al trabajador/a, vecin@, ciudadan@ y sobre todo y ante todo persona, nos cosifican, nos clasifican, nos graban y controlan.
Hemos perdido no sólo poder adquisitivo, si no poder vivir dignamente, tener derecho a una vivienda, a un trabajo seguro donde no perder la vida o la salud, hemos perdido no solo pasta, sino también dignidad como trabajador@s y como personas con unas necesidades reales que esta sociedad instaurada en el más brutal capitalismo no nos proporciona ni tiene intención de hacerlo como demuestran esos simples datos.
Nosotr@s hemos perdido mucho, pero es que alguien está ganando mucho, siempre a nuestra costa, incluso en tiempos de crisis duras como la que estamos viviendo, siempre perdemos l@s mism@s y ganan los de siempre, por eso que no sirvan las crisis para perder todavía más derechos y servicios, porque no las hemos provocado nosotr@s pero las pagamos nosotr@s.
Desde CNT pensamos que va siendo hora de que nos demos cuenta de esto y vayamos a la raíz del problema y no por derivas sin salida como el fascismo, el racismo, lo fácil, echarle la culpa de nuestros males a los demás, a los diferentes, a los que llegan.
Nuestras propuestas son positivistas, integrales e integradoras porque estan hechas para que tod@s quepamos y participemos directamente en la gestión de lo que nos interesa, porque lo necesitamos, son necesidades básicas (vivienda, comida, salud, trabajo… todo) dejémonos ya de que nos organicen las cosas siempre a su manera, sin contar con nosotr@s y empecemos a organizarnos y defendernos de todos y cada uno de los abusos que el neoliberalismo del capital nos inflige.
Tenemos, primero, que darnos cuenta y, después, tomar consciencia de las soluciones para poderlo cambiar todo, bajo la base de la libertad, de la autogestión de nuestras vidas en todos los ámbitos que nos incumben, que decidamos nosotr@s mism@s que nos hace falta y que sobra, no solo en el trabajo sino también en el lugar donde habitamos, empezando por cambiar nosotr@s mism@s y nuestra mentalidad. De ahí, hay que pasar ha reflejarlo en todos y cada uno de los ámbitos de nuestra vida, comenzando a ser participes de ella, con autocrítica, con propuestas constructivas, por el bien común y por la libertad del común que en definitiva asegurara nuestra libertad.
CNT es un ejemplo de esta forma de hacer y vivir, hay más, está claro, pero nosotr@s podemos ayudarte a comenzar a ser participativo, solidario, autogestionario y libre, porque este mundo, esta sociedad necesita ese cambio y nosotr@s estamos en uno de esos lugares en donde somos libres para proponer el cambio y participar de nuestra vida y nuestras decisiones.
Que los datos, esos simples y clarificadores datos que no hace falta interpretar concienzudamente, cambien a mejor pero a mejor para l@s trabajador@s, vecin@s, personas y no solo para los cuatro listos, marionetas de Don Dinero.
LA LLIBERTAT TAMBÉ ÉS CATALANA
Escric en la llèngua de la meva mare que, com jo, també és “indígena” d’aquesta terra. Tot i que el meu pare nasqué a la preciosa terra de Jaén, a casa sempre he sentit parlar el català. Tota la meva família, la catalana és clar, parla en català i aquest és l’idioma en el que vaig aprendre la història, les matemàtiques, la geografia i en i amb ell he après a percebre les injustícies del nostre món. També a través i gràcies a ell, vaig aprendre la llèngua castellana i, més tard, l’anglesa. No és d’extranyar, doncs, que sigui en català com penso, sento, raono i explico el que passa al meu voltant. Això no és en cap cas una justificació, ans al contrari, és la constatació d’un fet. Fins aquí no hi ha cap problema; es podria afirmar el que acabo d’escriure parlant del castellà o del finès i continuaria sense haver-hi cap problema.
El problema de veritat rau en la gent que tot i entendre el meu idioma prefereixen evitar-lo o intenten negar-lo o desprestigiar-lo com si no fos exactament igual de vàlid que qualsevol altre idioma del món o com si, realment, es pogués obviar quan no odiar una llèngua.
Que hi hagi gent que prefereixi no parlar-lo si pot passar sense fer-ho s’entén perfectament (igual que jo prefereixo no parlar en castellà si me’n puc estalviar) però menyspreuar un idioma és, com a mínim, d’ignorant. Perquè menystenint un idioma, i en això cal pensar-hi, es menysprea molt més.
El problema sorgeix també quan qui menysprea la meva llèngua (aquí, a Catalunya, sento recordar-ho), vesteix aquest gest de fals respecte i d’una “racional” llibertat en la que tot val. Amparats i constrenyits per una visió materialista dels fenòmens socials, equiparen les llèngües i els fets culturals a les pastanagues o als cotxes. “Que cadascú s’expressi com millor sàpiga i vulgui” diuen. I només els faltaria afegir que això és un país lliure i que cadascú consumeix aquells productes (també els culturals) que tenen una millor relació productivitat/preu. Si apliquéssim aquesta equació mercantilista a la realitat laboral, ens trobaríem que en aquest sentit la CNT es troba en la mateixa situació que el català : donades les circumstàncies del “mercat” laboral/sindicalista actual, la CNT és defensada per nosaltres ,només (i repeteixo que sempre mirant-nos-ho des d’un punt de vista mercantilista) com a producte singular i únic dins un territori definit i, com el català, té totes les de perdre en un entorn que crea les condicions necessàries per tal que deixi d’existir i de ser als “mercats”. Si apliquéssim aquí les raons del mercat lliberal, ningú no s’afiliaria a la CNT però aquí estem nosaltres: demostrant que les lleis del mercat només valen per als poderosos i els que tenen els asos a la màniga.
Davant de tanta “llibertat d’elecció”, doncs, costa montar arguments que defensin l’ús d’una llèngua minoritàra i condemnada a extingir-se segons els pronòstics dels adlàters de les lleis del mercat. Però resulta que les llèngües, la cultura, la identitat no són equiparables a les empreses o als productes; no se’ls pot posar a competir en un “mercat cultural” on només les llèngües que tinguin més demanda siguin consumides pels éssers parlants. Quan se’m diu que el castellà és més útil que el català a l’hora de difondre continguts no s’està pensant realment en la utilitat de l’idioma en sí sinó que s’està pensant en termes quantitatius. No es pensa en la qualitat dels continguts ni en els receptors ni en el canal escollit per fer arribar el missatge sinó en la capacitat que cada llèngua té per arribar a més o menys gent. Seguint per aquest camí també afegirem que podríem escriure-ho tot en anglès donada la demanda que té aquest idioma a nivell no ja català ni estatal sinó i també mundial.
Però això últim ja no agrada tant als meus interlocutors defensors de la quantitat: certificar la defunció del producte cultural (o idioma) de l’altri és fàcil però acceptar que sigui la teva pròpia cultura la que serà sacrificada a l’altar de la raó quantitativa i mercantilista ja no ho és tant perquè, senyores i senyors, toca la fibra… I és que les comparacions són odioses, per això dic que les llèngües mai no han competit i no haurien de fer-ho: perquè són el mateix. Quan algú es posa a escriure ho fa amb un llenguatge determinat: amb expressions, frases fetes, etc. i també ho fa en un moment social únic: una cultura (per dir-ho en un sentit ampli) que s’ha de transcriure tal com raja, sense pensar en si els lectors de Mineápolis entendran o no el que és donar gat per llebre. I no us preocupeu amics de l’universalisme del vostre idioma: si el que dieu val la pena, ja sortirà algú per traduir-ho. Està clar.
Sempre pamplinejant!!
Olot ciutat podrida
Aquesta darrers mesos arriba la més que esperada noticia de la fallida de les grans empreses de construcció de la comarca. Després dels últims anys de beneficis brutals i escandalosos sembla que tot se’n va a la merda o això és el que ens agradaria creure. Veure com els poderosos cauen sempre ens ha fet una certa gràcia. Segurament perquè passa molt poques vegades volem creure que aquesta vegada hauran de baixar dels núvols per a poder sobreviure.
Res més lluny de la realitat, per molts deutes que tingui una empresa els seus responsables no es veuen mai afectats. Any rera any els beneficis multimilionaris dels grans especuladors passen com per art de màgia dels comptes de l’empresa als comptes particulars engreixant fortunes que a la resta de mortals se’ns fan difícils d’imaginar.
Som uns ingenus al pensar que aquests individus s’han arruïnat, des de les seves torres, els seus vehicles de molts milers d’euros i els seus despatxos se’n foten de nosaltres de mala manera.
Se’n foten a la cara de la gent que ha pagat per un pis que no s’acabarà de construir en molt de temps, se’n foten dels interventors que els bancs envien (una mica massa tard) a controlar la seva comptabilitat, se’n foten dels autònoms a qui han estat esprement com una llimona durant anys i que d’un dia per l’altre s’han quedat sense feina, se’n foten també dels fusters, llauners, pintors… que treballaven per ells i ara es veuen obligats a hipotecar-se per cobrar en espècies el que els deuen, se’n foten del mobbing immobiliari repartint-se el pastís de la nostra molt noble i lleial ciutat, etc. En definitiva la teva sort, la meva i la de tots els altres els importa una merda ben grossa.
Mentrestant continuaran els seus negocis foscos expandint els seus tentacles a d’altres camps i ignorant completament els drets laborals dels treballadors, els descansos, les jornades laborals, els contractes i qualsevol cosa que els faci desviar de la seva intenció clara: fer més diners.
Olot i els seus treballadors/es sempre hem estat capdavanters en la submissió i el vassallatge cap a l’amo, paraula que aquí a la terra dels volcans encara ens agrada utilitzar com si no haguéssim sortit mai de l’edat mitjana.
Els qui treballen al sector públic estan massa bé com per queixar-se tot i que l’empresa més gran de la ciutat (suposo que sabeu a quina em refereixo) és de les més corruptes i brutes que existeixen malgrat que hauria de ser la més exemplar en drets laborals. No cal treballar-hi per adonar-se del que s’hi cou.
A l’empresa privada la situació tampoc és millor. Les petites i mitjanes empreses, sovint familiars, no tenen cap mena de respecte per les persones treballadores passant-se totes les lleis i convenis per l’arc del triomf gràcies a la ignorància de la gent en aquests temes. Ignorància i també por, si se t’acudeix qüestionar la manera com es fan les coses en aquestes empreses, els seus caps, actuant com una veritable família siciliana se’n cuidaran prou que et torni a costar molt trobar feina avisant fins i tot les ETT’s de la mena de treballadora que ets.
I que dir de les grans i flamants empreses de la comarca, cau de rates amb més encarregats dels necessaris que exerceixen la veu de l’amo com si els hi anés la vida. Amb l’hipoteca penjant d’un fil a la gent només li queda encomanar-se perquè no li toqui a la propera regulació de plantilla o concurs de creditors, eufemisme de la suspensió de pagaments de tota la vida. La salvaguarda dels llocs de treball ens converteixen a gairebé tots i totes en uns pilotes o com a mal menor en persones que perdem la capacitat de ser crítics amb allò que ens envolta. Dels nostres benaurats representants sindicals que no apareixen mai per la feina millor en parlem un altre dia que avui no tinc ganes de vomitar.
No sentiu la pudor? Jo si i aquesta vegada no és el Fluvià.
Ignatius J. Reilly
El cas d’un pres anarquista
Sovint ens queixem, amb raó, que a la nostra vida pública li falten idees, debat, capacitat de reflexió. Però aquest major interès per les idees hauria d’anar acompanyat també d’un gran sentit de realitat, de la voluntat de concretar les idees, de preocupar-se pels problemes que tenen les persones reals. Quan no es fa així, les idees solen ser excuses per a fer castells en l’aire, fins i tot castells progressistes.
Trobo a faltar les dues coses: idees, però també accions concretes per a lluitar contra el tracte injust, contra els sofriments que molts pateixen. La presó és un dels temes que més debat i més preocupació haurien de generar entre nosaltres. Per desgràcia, no és així. Des de fa anys he viscut diversos casos de presos polítics a Catalunya i he comprovat que el sistema judicial i la institució penitenciària són feus tan tancats, tan opacs, que, si no es va amb molta cura, poden acabar instal·lant-se en ells la parcialitat, l’arbitrarietat, la crueltat i el legalisme venjatiu.
Ja que vull referir-me a casos concrets, parlaré d’Amadeu Casellas. És un anarquista que va atracar bancs en els 70 i 80. Fa ja bastant més de 20 anys que està en presó. Demana ser excarcelat, perquè, si no, la seva condemna acabarà convertint-se en perpètua, el que va contra la celebrada Constitució espanyola. Però també es conformaria amb la concessió, com li correspon, del tercer grau penitenciari, per a anar solament a dormir a presó. I se li nega tot. Tot. Sospito que perquè és anarquista. Si fos banquer, exalcalde, algú de la faràndula o un empresari ho tindria molt millor. Però és anarquista. I, a aquests, no se’ls condemna només a la presó: també a la inexistència.
Avui fa 74 dies que Amadeu Casellas va començar una vaga de fam per a reclamar que se’l tracti com es tracta a tot el món. Això tampoc té cap efecte. Em temo que el poder s’agrada principalment a si mateix, en el jutjat, en la presó o on sigui. Els que tenen poder, tenen també l’objectiu de reduir el sofriment i de fer la vida més suportable, més humana?
Josep Maria Terricabras
Extret del Periódico de Catalunya
La Solidaridad Obrera de setembre/octubre ja ha sortit.
Aquí tens un enllaç a l’edició digital en format PDF. Si t’agrada, subscriu-te a l’edició impresa.
RECOLZA LA PREMSA ANARCOSINDICALISTA.