“Avui o demà, ja sé que puc caure. Les lluites com la nostra necessiten víctimes. I no es pot pensar mai en salvar la vida. Si un se salva, doncs, bona sort. Si un cau, doncs és el que ja es pot donar per descomptat. Fins ara la mort m’ha respectat. Si ve, aquí o allà, tant se me’n fot!’ I doncs, què havia de fer? Tornar a Espanya. Allà la lluita encara no ha acabat”. Ramon Vila, 1949
Ramon Vila Capdevila, un home que era conegut amb molts sobrenoms: Jabalí, per la seva corpulència física i el seu caràcter esquiu i seriós; Pasos largos, perquè anava molt ràpid pels camins de bosc; Maroto, el nom familiar dels Vila a Peguera; i un nom menyspreador que el lligava a la premsa groga d’El Caso i les cròniques negres dels diaris franquistes: Caracremada.
El vell militant anarcosindicalista que resistí a les muntanyes catalanes fins al 1963 va ser un dels enemics més forts del franquisme. Per capturar-lo en el seu darrer viatge, un 7 d’agost, es van mobilitzar més de 200 efectius de la 231 Comandància de la Guàrdia Civil a més de nombrosos sometents i confidents policíacs. Tot per detenir un sol home de 56 anys que creuava els Pirineus i sabotejava les torretes elèctriques per deixar Barcelona a les fosques.
Ramon Vila havia nascut a Peguera al 1908 i la infantesa la va passar a la seva comarca, orfe de mare des de petit es va criar amb el pare i la germana. Era capaç d’estar dies i dies al bosc, menjant baies, bolets, arrels o un tros de cansalada i una mica de pa. Coneixia el bosc des de petit com ningú, les canals de les muntanyes, el pont de Pedret, el Llobregat, on es banyava a l’estiu a les aigües gelades i on pescava les carpes. Ningú com ell i el seus íntims companys, Marcel·lí Massana o Jesús Martínez, coneixien els aixoplucs naturals del bosc i les cares d’aquells que a les masies els acollien i els feien menjar. Ells en deien “bases” de les masies amigues on amb destres senyals posant roba estesa, un llum a una finestra,…’ sabien si la Guàrdia Civil rondava la zona.
Maroto, berguedà, pagès, boxador i miner, militant anarcosindicalista i poeta ocasional, lector impenitent i afeccionat a les matemàtiques, es va convertir sense proposar-s’ho en el darrer resistent muntanyenc contra el règim feixista del general Franco. Senzill i discret, poc amic de fanfarronejar i fer-se veure, fou essencialment un home d’acció, d’aquells que sovintejaren en el sindicalisme català des dels anys vint, un home honest, conscient i partidari de l’acció directa que actuà des de jovenet en les lluites socials de la seva comarca i que durant la guerra anà voluntari a la columna anarquista “Terra i Llibertat” amb els berguedans Ramon Casals, Ramonet Xic, i Josep Ester Borràs. Després del conegut exili republicà, s’evadeix del camp de concentració i s’uneix al maquis francès a Rochechouard, on és aviat conegut popularment com Capitán Raymond, o com Llaugui. Arribà a comandar més de 200 homes i Federica Montseny li dedicà pagines importants del seu llibre sobre els anarquistes a la tempestat europea. Antimilitarista convençut, arribà a rebutjar la Legió d’Honor que li va concedir el Govern francès.
Rebutjant un exili tranquil, s’internà de nou al seu país, la terra el cridava i sentia necessitat d’estar en els seus boscos i contrades. Amic i guia muntanyenc de Facerias, els germans Sabaté, Massana o tants d’altres sense nom, de legions de clandestins, creuà la frontera en un i altre sentit, mai va matar injustament si no fou en defensa pròpia, mai va exposar la seva vida o la dels companys que en ell confiaven, era cautelós i prudent i als masos l’estimaven i a vegades es quedava ajudant temporades senceres a la feina del camp. Tota la seva acció es va realitzar en el medi rural, gairebé mai baixà a Barcelona on els guerrillers urbans es movien amb més comoditat, Ramon era un home de bosc.
En el seu medi sabotejava les torres de conducció elèctrica, volia deixar els empresaris sense energia, cridar l’atenció de tot el món sobre el darrer regim feixista europeu. També feu amb Massana atracaments a capitostos locals, sometents, falangistes o requetès declarats, o als estiuejants barcelonins que ostentaven la seva posició en un país de pobresa i cartilles de racionament. Començava la redistribució d’una riquesa acaparada pels vencedors, els diners servien per a la propaganda o per pagar advocats per als milers d’empresonats pel règim. El fet de poder ser reconeguts no els privava d’anar als pobles a fer el cafetó nocturn als nassos de la Benemérita davant la perplexitat i l’astorament de la població. Al Berguedà sovintegen encara les anècdotes reals o idealitzades dels homes de la muntanya.
Ramon Vila caigué en un parany policial. L’ermità dels boscos va caure abatut sota els trets d’un dispositiu de 200 homes armats. Va dessagnar-se tota una nit, ningú no l’ajudà, el seu nom inspirava respecte, ningú no gosà d’acostar-s’hi. I fou enterrat entre dos arbres, tal com ell havia desitjat en un dels seus poemes, fora del cementiri. Va córrer la sort dels malfactors antics, la sort d’en Serrallonga, el Boquica o els Xafarroques, mites del poble. Ramon Vila senzill i humil va reposar fins fa dos anys sense un senyal que indiqués que allí dormia un heroi de la resistència francesa contra el nazisme, un lluitador antifranquista. El 2000, fou enterrat dignament, una placa de vidre recorda als excursionistes i viatgers que allí reposa el darrer guerriller antifranquista.
Entre els arbres el vent xiula:
En Maroto és mort;
l’han matat les caderneres.
Dolors Marín, doctora en Història
