L’ajuntament d’Olot incoherent amb les seves decisions

( Ultima hora!!!!Avui 26 de febrer la companya de la Prou ens ha explicat que, després de presentar recurs, finalment els permeten tenir una parada pel dissabte dia 28 a partir de 2/4 d’11 al Firal per recollir signatures de cara a la presentació d’una ILP per abolir les curses de braus d’una vegada per totes).

Aquí un comunicat de premsa que ens ha facilitat l’amiga Laura, juntament amb una còpia de la denegació de la solicitud (clic aquí per veure el document) per recollir signatures per aquesta campanya que li ha fet arribar l’ajuntament d’Olot.

Hola,

us volia passar una informació que pot ser noticia, o almenys estaria bé que la gent d’Olot ho sabés…

Com a fedatària en representació de la plataforma PROU (contra les curses de braus) vaig demanar una taula de recollida de firmes al centre d’Olot el dia 28 de Febrer 2009.

La resposta per part de l’ajuntament, (el qual és qualificat com a municipi abolicionista – el trobareu a http://www.prou.cat/) El fet és que m’ha DENEGAT la taula, sense cap explicació, tan sols diu que ” atés que és el dia de la botiga al carrer i el carnaval d’Olot” com si féssim algu mal fet, és una plataforma legal i tenim dret a poder recollir firmes, que ha més, són voluntàries…

Laura

Més informació:

http://www.prou.cat/

ara_si@prou.cat

Ha mort Luís Andrés Edo, difussor de les idees llibertàries i militant de la CNT

Amb la mort de Luís Andrés Edo, mort ahir dissabte després d’una insuficiència cardiorrespiratoria, desapareix una de les figures històriques de la CNT. Havia nascut el 7 de novembre de 1925, a Casp. Molt aviat es va traslladar a Barcelona, on va conèixer l’experiència educativa de l’Escola Nova Unificada (CENU) i va viure l’esclat revolucionari contra la revolta militar del 18 de juliol i la crueltat dels bombardejos durant la Guerra Civil.

Com sovint comentava, dels durs anys de la postguerra arrenca la seva inquebrantable adscripció al moviment llibertari, primer, a través de les lectures i, posteriorment, a través dels debats i l’acció sindical clandestina, que el van dur a participar en les primeres vagues de Barcelona contra la dictadura i a declarar-se pròfug del servei militar, el que va suposar la seva primera detenció en el castell de Figueres en 1947.

Va aconseguir escapar-se a França, però va ser de nou detingut després de la seva entrada clandestina a Espanya el 1948. Va desertar per segona vegada i va marxar a l’exili, on es va convertir en una figura carismàtica per a tots els corrents llibertaris. Després del congrés de reunificació de la CNT de 1961 es va integrar a Defensa Interior, l’organisme creat per a combatre el franquisme.

El 1966, és detingut a Madrid i fins a 1972 va passar per les presons de Carabanchel, Sòria i Segòvia, on va escriure La Corriente, llibre revisat i editat el 2002. Entre 1972 i 1974 va estar a París, però al tornar a Espanya va ser novament detingut  l’1 de maig de 1974, romanent en presó fins a l’amnistía de 1976.

Després de la reconstitució de la CNT de Catalunya, el 29 de febrer de 1976, va formar part del Comitè Regional, del que va ser Secretari General i director de Solidaritat Obrera. Però, encara el 1980, tornarà de nou a la presó per uns mesos. D’aquests anys guarden els seus companys els millors records, quan va posar tota la seva capacitat organitzativa al servei dels més febles i marginats, els presos socials.

En la Model, Edo es va convertir en una referència per als presos antifranquistes i li complaia recordar com a través d’un sofisticat, alhora que simple, sistema de comunicació intern s’anaven transmetent per tota la presó les notícies més importants, com la mort del dictador. Aquest mateix sistema servia per a organitzar les accions de protesta i de solidaritat amb els presos que es trobaven en les condicions més dures d’incomunicació o de càstig.

Des de mitjans dels vuitanta, Edo va dedicar totes les seves forces a difondre, mitjançant escrits, conferències i debats, la necessitat de superar la rigidesa de les estructures organitzatives i impulsar el corrent que hauria d’aglutinar el moviment llibertari en tots els seus sentits, matisos i complexitat. La seva última aportació era l’aposta per la formació de municipis lliures. En la seva última obra, La CNT en la encrucijada. Aventuras de un heterodoxo (2006) recull bona part del seu recorregut vital i de les seves reflexions.

En els últims anys, agradava de reunir-se amb els amics que havia anat forjant al llarg d’una vida dedicada a difondre les idees llibertàries i d’assistir a actes on es debatia la història de l’anarquisme.

Sens dubte, amb la mort d’Edo desapareix una part de la nostra història -llàstima que no arribés a publicar el llibre que actualment tenia entre mans- i, sobretot, desapareix un infatigable lluitador per les llibertats i la dignitat de les persones que, com reconeixen tots els que el van conèixer amb independència d’adscripcions ideològiques, era capaç de dialogar i d’obrir-se a les idees dels altres amb una desbordant dosi d’humanitat.

Com deia ahir el recordatori de l’Ateneu Enciclopèdic Popular: “Que la terra et sigui lleu, Luís Andrés”.

Antoni Segura.

Antoni Segura és catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

Nou apartat a la web. Biblioteca llibertària.

Ja hem acabat d’editar l’apartat de la biblioteca a la web amb tota la col·lecció de llibres de què disposem al local. Amb apartats diversos amb els llibres més destacats i un enllaç a un arxiu amb tot el catàleg sencer de la nostra biblioteca llibertària que compta amb més de 800 títols. Al local mateix tenim servei de préstec pels qui volgueu.

A més hem introduit un apartat on pots llegir clàssics de l’anarquisme en format PDF nomès fent “clic” a l’imatge, perquè som així de “xulus” i perquè volem facilitar la difusió de la idea sense cap ànim de lucre.

Aquest és l’enllaç directe a l’apartat de la biblioteca:  http://olot.cnt.es/bc/Imatges/Biblio.php o també podeu accedir-hi obrint la pàgina inicial http://olot.cnt.es i després clicant a l’enllaç que hi ha a la columna de la dreta al requadre on posa: Visita la nostra biblioteca llibertària.

Esperem que us agradi i que us decidiu a utilitzar-la.


CNT Olot

Homenatge als maquis. La guerrilla que s’enfrontà al franquisme

El 7 de febrer de 1939 l’exèrcit feixista ocupa la població d’Olot, el 7 de febrer de 2009, 70 anys després, el Sindicat d’Oficis Varis de la CNT d’Olot organitzà un homenatge a la resistència.

La presentació de l’acte va anar a càrrec de Gabriel Alcalde Gurt que va ser Director del Museu Comarcal de La Garrotxa de l’any 1983 fins al 1997. Actualment és professor a la Universitat de Girona i director de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.

Els ponents de la conferència van ser Josep Clara Resplandis que és professor d’Història Contemporània a la Universitat de Girona i autor de nombrosos treballs sobre el tema com “La primera oposició al franquisme: els grups clandestins a la demarcació de Girona 1939-1950” o “Ramon Vila, Caracremada, el darrer maqui català” entre d’altres.

L’altre ponent va ser Dolors Marín Silvestre, Doctora en Història Contemporània i que ha estudiat la història dels moviments socials europeus contemporanis. “Clandestinos: el maquis contra el franquismo1934-1975” és un dels seus treballs relacionats amb aquesta temàtica.

L’acte es va celebrar a la sala d’actes de l’Institut Municipal de Promoció de la Ciutat d’Olot que va quedar plena de gom a gom.

En l’acte es va parlar de tres de les figures més destacades del maquis català,  Ramon Vila, Marcel·lí Massana i Quico Sabaté, sense oblidar però totes les persones anònimes que van col·laborar amb ells per enderrocar el règim franquista. Vam recordar aquests grans lluitadors oblidats sempre per les institucions que van perdre la vida per les llibertats individuals i col·lectives fent-se mereixedors d’estar presents a la memòria de tots nosaltres.


La lluita continua, endavant sempre!!

CNT Olot

Els pressupostos generals de l’estat pel 2009 entreguen més de 21 milions d’euros als sindicats “del règim”

Sembla redundant però no ho és, en una situació com la que estem vivint és un insult que el govern doni més de 21 milions d’euros al sindicalisme oficial que lluny de fer alguna cosa per a evitar la sagnia de parats que dia a dia tenim no fa altra cosa que marejar la perdiu i donar les culpes a tots menys al govern, que és, oh! casualitat, el que paga.

Els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) per a 2009 porten en els seus programes 19.01.291M.480 i 19.01.291M.489 les quantitats que aquest any destinaran als Sindicats. En concret, als participants en òrgans consultius i consells; és a dir, a CC.OO., UGT, ELA, USO i la patronal CEOE l’esgarrifosa quantitat de 5.300.790 d’euros, que al canvi venen a ser més de 765 milions de pessetes. Però això no és tot, perquè la part més bèstia ve a continuació en el concepte “Finançament i compensacions econòmiques” amb 15.798.500 d’euros, que passats a pessetes són més de 2.628 milions.

L’import total previst en els PGE per a 2009 és de 21.099.290 d’euros, gairebé 3.400 milions de pessetes. Si ho comparem amb el previst per a l’any 2008 ens topem amb la sorpresa que han congelat l’assignació, que no l’han pujat per a gran disgust, suposem, de Cándido i del camarada Toxo.

El repartiment, perquè no hi hagi disputes, és d’imaginar que es farà igual que els anteriors i que entre els 10 primers s’ho enduguin gairebé tot. Crida l’atenció que sindicats com ELA, LAB o la CIG no dubtin a demanar diners a l’estat del que presumptament volen deslligar-se. Coses més rares s’han vist.

Perquè, per raresa el concepte en el que fiquen la partida econòmica (els 19.01.291M.480 i 19.01.291M.489, obviem el llenguatge pessat dels pressupostos perquè es pugui entendre bé) perquè aquestes partides corresponen a les destinades a “Famílies i institucions sense ànim de lucre”. És a dir, que els gairebé 3.400 milions de pessetes van a parar a unes organitzacions que no tenen ànim de lucre ni, afegim nosaltres, ànim de res, excepte cobrar.

Ho hem dit moltes vegades, mentre el sindicalisme depengui de les subvencions per a subsistir no serveix com a eina de lluita; els sindicats han de fer-se atractius per als treballadors a través de la seva actuació diària, enfrontant-se a les injustícies i evitant que les crisis les paguin els que menys culpa tenen. Si s’aconsegueix una afiliación massiva i que els treballadors participin amb les seves quotes en el sosteniment dels Sindicats haurem donat un pas d’enorme calat perquè tornin a ser temuts.

Per això i perquè és de justícia que ningú estigui obligat a participar econòmicament, en aquest cas via impostos, en el sosteniment d’una cosa que no li serveix, des de CNT demanem la supressió de totes les subvencions que reben els Sindicats i que aquests diners ja pressupostats vagin a finançar projectes socials per als parats. Evidentment CNT no accepta rebre subbencions de cap mena (únic sindicat que fa això a tot l’Estat des de sempre).

CNT

Solidaritat amb la revolta grega

Pintada apareguda a la comarca de La Garrotxa
Pintada apareguda a la comarca de La Garrotxa

Des d’el SOV de la CNT-AIT d’Olot fem una crida a la població a solidaritzar-se amb la revolta grega que va esclatar d’ençà de la mort d’un jove per trets de la policia i que ha esquitxat tots els racons del país i del món.

Demanem la immediata llibertat sense càrrecs de totes les persones detingudes que estan en presó preventiva pel sol fet de lluitar per les llibertats individuals i col·lectives i per canviar aquest món que ens ha estat imposat.

La lluita continua!!

Més informació: http://grecia-libertaria.blogspot.com/

Veredicte favorable a la CNT i contra la SGAE

La CNT va ser denunciada per l’associació SGAE intentant amb això impedir qualsevol qüestionament tant de la seva política interna com pública, amb l’únic propòsit de continuar amb el seu enriquiment a costa de milers d’usuaris de qualsevol suport reproductor.

La SGAE és simplement un exemple de com els sectors empresarials aprofiten dia a dia l’usufructe productiu per a mantenir un nivell de vida tan elevat com els sigui possible amb el mínim esforç, però per a això com qualsevol altra associació utilitzen part d’aquests mitjans financers, primer per a evitar qualsevol competència, però de la mateixa forma eliminar qualsevol qüestionament ètic a aquesta política mercantilista i rastrera. Els directius de l’associació SGAE pateixen una malaltia mental que no és una altra que la del capitalisme, aquesta malaltia que l’únic que veuen beneficis al menor cost, per descomptat els importa una merda la cultura, la música, els creadors. A qui els rendeixen pleitesia és als intel·lectuals que de forma reiterada lloen el mercat lliure i sense sentit. Aquesta malaltia la pateixen també els banquers, els empresaris i els polítics, nosaltres com treballadors la coneixem bé perquè recau en el nostre treball mantenir a tant malalt mental.
La sentència ha estat favorable, sospitàvem que ocorreria així, hem estat valentes en el plantejament, el nostre advocat ha realitzat un magnífic treball, però sobretot teníem la raó de la nostra part. Ha estat no obstant això una sorpresa que neguin a la SGAE totes les peticions de la demanda, i que, a més se la castigui condemnant-la al pagament de costes, que no és tònica general en aquests processos.

El jutjat assenyala en els seus fonaments jurídics, amb les seves pròpies paraules dictades per a aquest cas concret, que ha de prevaler la llibertat d’expressió quan, com aquí succeeix, les retribucions econòmiques que l’actora obté per l’aplicació del cànon a determinats suports motiva sempre polèmica i postures enfrontades entre els distints sectors de la societat […] és una qüestió que està en el carrer per afectar als consumidors en general […] pel que és una qüestió opinable, sotmesa a debat amb possibilitat de contradicció i crítica i si bé els termes emprats per a aquesta fi són aspres i durs, reflecteixen el sentir de la societat que entén que el sistema que utilitza l’actora per a finançar-se és desproporcionat i excessiu i que s’està produint un enriquiment injust (sigui incert o no) en detriment del seu propi patrimoni, al veure’s aquest gravat amb un cànon, que l’actora aplica de forma indiscriminada, amb independència que es faci ús o no de determinats suports, el que reflecteix la part de la nostra tesi més arriscada.

La CNT no rectificarà les seves paraules de suport al portal alasbarricadas.org, no s’intimidarà ni per aquesta denúncia, ni pels companys detinguts a Tenerife mentre repartien propaganda informant del conflicte que manteníem amb la SGAE. Que ningú pensi que aquesta baralla és de menor categoria, ni de menor importància a les que realitzem en els conflictes laborals. Estem defensant la llibertat d’expressar-nos lliurement i és precisament això el que intenten acallar. El que estan intentant és que únicament s’escolti la veu dels adoradors dels diners, dels malalts que ho venen tot per a viure a la sombra dels banquers, la patronal i dels miserables polítics. Aquests usurers no desitgen que les seves vergonyes siguin publicitades, que ningú els acusi de l’estafa constant que realitzen a les persones treballadores.

Aquest enfrontament no és únicament amb la SGAE és amb aquest model social, polític i econòmic. I hem de tenir clar que des del primer moment hem guanyat, principalment perquè hem rebut el suport d’amplis sectors de la població que han somrigut al veure la nostra propaganda i s’han sentit còmplices amb ella. Perquè han descobert que avui dia la CNT és qui manté fronts oberts de forma sindical, però també social i un ampli marge de joves, i no tan joves, han descobert una altra forma de plantejar-se un conflicte. Que encara existeix una Organització que segueix aixecant-se contra la censura de la por i la coacció que suposa estar demandat, que encara existeixen persones solidàries, com les que integren la CNT. Hem guanyat la demanda perquè artistes amb molta honestedat han donat suport a la CNT enfront d’aquesta associació de sangoneres. Hem guanyat la demanda perquè així ho diu el sentit comú i la llibertat que professem. Encara queda molt que barallar, doncs sobre nosaltres s’abraonen reformes laborals que atempten directament contra els treballadors contra els nostres drets i la subsistència. Tot això perquè la patronal i la banca segueixin fent negocis virtuals i flexibilitzant la nostra existència, abaratint l’acomiadament o ampliant la jornada laboral.

Contra aquest esclavatge que la malaltia irracional del capitalisme ens condueix, l’única resposta que existeix són els cops de llibertat, i qui encarna aquesta llibertat és aquesta Organització anarcosindicalista que no ha renunciat al comunisme llibertari com a forma de vida.

Perquè la CNT no calla i no es queda en casa.

Secretari d’Acció Sindical, Jurídica i Pro-presos del SP del CN