CADA UNO CON SU PIEL!
Cada año se matan millones de animales con el único objetivo de utilizar su piel para hacer abrigos y accesorios.
La inmensa mayoría pasan su corta vida enjaulados. En los métodos de sacrifico la prioridad es que la piel no sea dañada, por lo que se emplean sistemas como la electrocución, estrangulación, asfixia… la piel es arrancada en muchas ocasiones cuando el animal todavía no ha muerto.
El strés que les provoca el encierro provoca que algunos animales se nieguen a comer o practiquen comportamientos compulsivos, como roerse su propio rabo, patas e incluso llegar al canibalismo.
Sus patas no se adaptan a caminar por la malla metálica, por lo que sufren de lesiones y dolores permanentes, que no serán aliviadas por ningún tratamiento veterinario.
El hedor de sus propios excrementos y de sus compañeros se les hace insoportable. Las jaulas están preparadas para que las defecaciones pasen a través de la rejilla de la malla metálica, al igual que la comida, consistente en la mayoría de las ocasiones en una pasta nauseabunda.
Todo está pensado para obtener el máximo beneficio con el mínimo de gastos.
Cada uno con su piel es una campaña indefinida para Galicia, la comunidad con mayor número de granjas peleteras. Mediante mesas informativas, recogidas de firmas y actos delante de las tiendas y almacenes peleteros se pretende concienciar y sensibilizar a la población acerca de los 50 millones de muertes que supone la industria peletera cada año
MONÒLEG IMPROCEDENT
Dieu-me estúpid. Torneu-me a dir estúpid. Perquè cal ser estúpid per preguntar-se el que jo em pregunto. Cal ser estúpid perquè les meves preguntes pequen d’ingenuïtat i de candidesa. Neixen coixes ja d’una educació catòlica basada en el creure i no qüestionar allò que prové de dalt: del mestre, del pare, la mare, el capellà o qualsevol que en un moment donat tingui el poder. I el poder, ara, el tenen els bancs. Ells, en la nostra adultesa han esdevingut els nostres amos. Ells gestionen les nostres nòmines, els nostres crèdits personals, els embargaments, els pagaments amb targeta de crèdit… Controlen tot el nostre sistema econòmic; ens venen les cases i ens les deixen pagar a terminis amb un interés per la gestió. Cara somrient, calvície conservadora o silicona juvenil: cada ovella té el seu ovi. I ells publicant puntualment cada trimestre la desvergonya de beneficis que han tornat a acumular.
Pregunta: es podria viure sense bancs?
Dieu-me estúpid. Torneu a dir-me estúpid. Cal ser estúpid per preguntar-se el que jo em pregunto. Perquè en la meva estupidesa continuo recordant allò que és important: allò que sembla que és important. I en aquest món el en el que vivim és important, diuen o deien (ja no sé res, jo), diferenciar entre allò públic i allò privat: per moltes raons que tothom enumerarà ràpidament. Jo, com a bon ésser subeducat, em limitaré a només una diferència i aquesta no és altra que la que diu que allò públic està pagat per l’esforç conjunt i obligat de milions de persones i empreses; ningú més no financia l’estat sinó les persones físiques i jurídiques que es busquen la vida en ell. Per altra banda, allò privat és allò organitzat per una sèrie de persones que cerquen un benefici econòmic; elles hi inverteixen i n’obtenen els beneficis o suporten les pèrdues… Fins aquí plata, enginyers de l’economia postmoderna.
Pregunta: per quina raó el Banc Central Europeu ha “injectat” diner públic dins el “sistema financer europeu” per tal de mantenir el valor dels bancs que feien fallida? Per quina raó els adlàters del liberalisme econòmic han salvat els bancs de l’economia nord-americana (mundial, per gràcia de la globalització) injectant milions i milions de dòlars provinents de la Reserva Federal ianqui? I anant ja a salvar els mobles que és el que sempre ens queda: tornaran, algun dia, aquests calers?
Nota eufemística: qui diu “injectat” diu regalat. Qui diu “sistema financer europeu” diu grans bancs internacionals, corporacions globals i grans gestors-especuladors-inversors en borsa.
Dieu-me estúpid. torneu a dir-me estúpid. Cal ser estúpid per preguntar-se el que jo em pregunto. L’estat, diuen o deien administra, d’aquí que també se l’anomeni “administració”. Ens administra, vaja, però un cop ja he arribat a la resposta de les preguntes anteriors ja no em crec gaire res. Si l’estat ens administra, si l’estat sap que hem estat, estem essent i continuarem sent durant molts anys víctimes de l’especulació immobiliària, per citar-ne una de moda i a pèl amb lo dels bancs que fan fallida, perquè no volca tota aquesta millonada directament a sobre de qui l’ha generada i que ara la necessita? Per què s’ha d’anar a rescatar a miserables especuladors de borsa que es dediquen precisament a evadir impostos i a invertir allà on el benefici és més descarnat? Perquè l’estat (o els inabastables europeus) no “salven de la fallida” als milions de famílies que ja tremolen quan senten a parlar de crisi? Com ens administra l’estat? Alimentant els llops que ens degollaran?
Hem de concloure que l’estat ens considera menys importants que a les institucions bancàries. Considera menys important els seus administrats (font de la seva legitimitat i de gran part dels seus ingressos) que aquells que tot i essent també administrats s’enriqueixen dins el seu territori. Més encara: l’estat considera més importants aquells que des de diferents tribunes i amb més o menys volum exigeixen la no intervenció estatal en els afers econòmics… precisament perquè pensen que són capaços d’autoregular-se via mercat lliure (si així fós, més d’un banc ja hagués estat escenari de suïcidis de directius, de denúncies de petits clients estafats, d’espectacle mediàtic, d’algun despistat condemnat “exemplarment” i una mà hagués tapat l’altra). Però l’estat prefereix les finances a la població. Bonica contradicció que ens porta a la primera pregunta.
I en aquest bucle estic. Tan senzill com hauria de ser tot: ajuntes les peces del puzle i et surt la imatge. Però la imatge es distorsiona quan s’intenta sobreposar a la realitat palpable. I aquí continuo, assumint el rol del capellà d’antuvi, dient-me a mi mateix que sóc estúpid, que en alguna part de l’equació m’he oblidat d’algo important… algú sap què?
Estassaverders
Descargar música de internet o fotocopiar un libro está más penado que robar, agredir o acosar.
1. PREGUNTA
a) Luis se descarga una canción de Internet.
b) Luis decide que prefiere el disco original y va a El Corte Inglés a
hurtarlo. Una vez allí, y para no dar dos viajes, opta por llevarse toda
una discografía. La suma de lo hurtado no supera los 400 euros.
RESPUESTA: La descarga de la canción sería un delito con pena de 6 meses a
dos años. El hurto de la discografía en El Corte Inglés ni siquiera sería
un delito, sino una simple falta ( art.623.1 del Código Penal)
2. PREGUNTA :
a) Luis se descarga una canción de Internet.
b) Luis va a hurtar a El Corte Inglés y, como se la va la mano, se lleva
cincuenta compactos, por valor global de 1.000 euros.
RESPUESTA: Seguiría siendo más grave la descarga de Internet. El hurto
sería un delito, porque supera los 400 euros, pero sería de menor pena que
la descarga (art. 234 del Código Penal).
3. PREGUNTA :
a) Sergio, en el pleno uso de sus facultades mentales, se descarga una
canción de Malena Gracia.
b) Sergio, en un descuido de Malena Gracia, se lleva su coche y lo devuelve
40 horas después.
RESPUESTA: Sería mas grave la descarga. El hurto de uso de vehículo tiene
menos pena, a tenor del articulo 244.1 del Código Penal.
4. PREGUNTA:
a) Ocho personas se intercambian copias de su música favorita.
b) Ocho personas participan en una riña tumultuosa utilizando medios o
instrumentos que pueden poner en peligro sus vidas o su integridad física.
RESPUESTA: Es menos grave participar en una pelea que participar en el
intercambio de compactos. Participar en una riña tumultuosa tiene una pena
de tres meses a un año (art. 154 del Código Penal)y el intercambio tendría
una pena de 6 meses a 2 años (art. 270 del Código Penal). Si algún día te
ves obligado a elegir entre participar en un intercambio de copias de CDs o
participar en una pelea masiva, escoge siempre la segunda opción, que es
obviamente menos reprobable.
5. PREGUNTA:
a) Juan copia la última película de su director favorito de un DVD que le
presta su secretaria Susana.
b) Juan, aprovechando su superioridad jerárquica en el trabajo, acosa
sexualmente a su secretaria Susana.
RESPUESTA: El acoso sexual tendría menos pena según el articulo 184.2 del
Código Penal.
6. PREGUNTA:
a) Pedro y Susana van a un colegio y distribuyen entre los alumnos de
preescolar copias de películas educativas de dibujos animados protegidas
por copyright y sin autorización de los autores.
b) Pedro y Susana van a un colegio y distribuyen entre los alumnos de
preescolar películas pornográficas protagonizadas y creadas por la pareja.
RESPUESTA: La acción menos grave es la de distribuir material pornográfico
a menores según el articulo 186 del Código Penal. La distribución de copias
de material con copyright sería un delito al existir un lucro consistente
en el ahorro conseguido por eludir el pago de los originales cuyas copias
han sido objeto de distribución.
7. PREGUNTA:
a) Ramón, que es un bromista, le copia a su amigo el último disco de Andy y
Lucas, diciéndole que es el ‘Kill’em All’ de Metallica.
b) Ramón, que es un bromista, deja una jeringuilla infectada de SIDA en un
parque público.
RESPUESTA: La segunda broma sería menos grave, a tenor del articulo 630 del
Código Penal
8. PREGUNTA:
a) Juan fotocopia una página de un libro.
b) Juan le da un par de puñetazos a su amigo por recomendarle ir a ver la
película ‘Los Ángeles de Charlie’.
RESPUESTA: La acción más grave desde un punto de vista penal sería la ‘a’,
puesto que la reproducción, incluso parcial, seria un delito con pena de 6
meses a dos años de prisión y multa de 12 a 24 meses. Los puñetazos, si no
precisaron una asistencia médica o quirúrgica, serían tan solo una falta en
virtud de lo dispuesto en el artículo 617 en relación con el 147 del Código
Penal.
Hala chavalotes, ya sabéis: pegad, acosad, robad, pero no uséis el emule.
Extret de l’Indymedia BCN
MUSICA I REBEL·LIA DES DE AMERICA LLATINA
No es cap secret que la situació a sudamerica es difícil i del govern no es pot esperar res en lloc! Però per sort el poble encara te medis per queixar-se, defensar la seva llibertat i informar a la gent de la insatisfacció, lo qual dona al poble la possibilitat d’adherir-se i fer que les veus sonin com si fos una. 
“Los Prisioneros” A Xile als anys 80 va sorgir aquest grup de rock electrònic amb lletres carregades de critica social. Muevan las industrias, El baile de los que sobran, Sexo i el mític, No necesitamos banderas, fruit del seu primer disc La voz de los 80, Un clar manifest: “con toda honestidad y con la mente limpia, renegamos de cualquier color, ya todas las divisas nos dan indiferencias, renegamos de cualquier patrón se llame religión, se llame nacionalidad. No queremos representatividad”
Sudamerica sempre ha estat un poble rebel però reprimit i una mostra d’aquesta rebel·lia, que cada dia es més forta, es aquesta musica que fa sagnar les orelles de molts politics, militars i policies i a tots aquells que recolzen els seus règims de corrupció, por i mort.
Kelpie
Solidaritat amb company anarquista francès
Companeros,
Adrien es un joven estudiante que participa activamente con un grupo de
estudiantes anarquistas a las actividades de nuestro sindicato CNT AIT de
Paris.
El pasado 19 de noviembre, en el centro universitario de Clignancourt,
mientras los estudiantes ejercían su derecho a huelga, los reventadores de
huelgas, reunidos en el exterior, planeaban un asalto a la facultad.
Usando la fuerza intentaron entrar en el interior del edificio. Durante el
asalto hubo un herido en cada bando. Con el fin de entrar, los
anti-huelguistas lanzaron sobre los huelguistas varios proyectiles (mesas
y sillas) que formaban una barrera. Como resultado de esta violencia, uno
de los asaltantes se hirió la mano. La “víctima” tomó entonces la decisión
de poner una denuncia a la policía.
Después de una investigación sorprendentemente rápida y con métodos
policiales “indignos de un estado de derecho” (retomamos aquí los términos
de las declaraciones de Jean Robert Pitte, presidente de la Universidad
París IV, a propósito de las huelgas) Adrien fue detenido el 14 de
diciembre durante 27 horas, acusado de violencias voluntarias, golpes y
heridas. Inculpado, será puesto en proceso el 29 de enero de 2008. A pesar
de la imposibilidad de encontrar relación entre su presencia y el delito
del cual se le acusa, Adrien, conocido por su participación en el
movimiento, corre el riesgo por tanto de pagar por todo el mundo, cual
castigo ejemplar. Sin embargo, nosotros sabemos que Adrien no es un
individuo violento y que siempre ha evitado enfrentamientos físicos. Él se
enfrenta a una pena de 5 años de prisión y 75000 € de multa.
Nosotros lanzamos una llamada a las secciones y amigos de la AIT para que
nos apoyan :
– en firmar la petición para el cese de los procedimientos abiertos contra
Adrien. (la petición se puede descargar en el sitio web:
http://blog.justicepouradrien.info, para la impresión y la difusión en
vuestro entorno, a vuestras familias, vuestros vecinos y amigos, vuestros
compañeros de estudios o de trabajo, a todos aquellos que no soporten más
esta sociedad policial donde el simple hecho de estar en desacuerdo es
sospechoso. Se puede igualmente firmar la petición en línea en el mismo
sitio web).
– Una llamada a la solidaridad económica, Adrien está, como tantos
estudiantes, en situación precaria y en imposibilidad de pagar los gastos
del abogado.
Nuestros datos bancarios son :
Appelido : CNT-AIT
Direccion : 108 rue Damrémont 75018 PARIS – France
IBAN : FR 14 2004 1000 0157 3484 5H02 059
BIC : PSSTFRPPPAR
-Una llamada a todos los que deseen expresar su solidaridad y demostrar,
tanto a Adrien como a la justicia, que él no está solo en estos momentos
difíciles, a acudir a las 9 horas, el 29 de enero, al Tribunal de grande
instance de París (Metro, Cité)
Viva la AIT y l’anarcosindicalisme
El sindicato Paris Norte de la CNT AIT
La trompeta de l’apocalipsis
Neix la nova publicació de seguiment electoral
Senyors , senyores i membres del jurat. A partir d’ara , aquesta nova publicació digital, allotjada a la web de CNT Olot, serà el mitjà de seguiment de les pròximes eleccions estatals. Crítica ,insult i desconeixement total seran les nostres línies d’actuació.
El que sí que intentarem és ser breus, perquè “Lo bueno si es breve, dos veces bueno”, com li va dir aquell a aquella.
fragància Socialista.
El Partit Socialista Ojete Espanyol (PSOE), comença a escalfar motors de precampanya i ens sorprèn amb una notícia que es comenta sola.
Ha tret a la llum la nova fragància socialista que pensa repartir als seus mitings polítics. Tot plegat dintre una caixa amb lemes com “Treball” ,”justícia”,”cor”… o sigui, el que fa temps que no veiem per enlloc.
Collons! Ja era hora que fessin alguna cosa seriosa, amb un fons argumental de gran calat politico-social, això és obrir la ment a noves perspectives de futur! Quin nivellàs!
“Tsun tsun… tsun tsun… a que huelen las nuves?”
Ara falten els “polvos” de talc i ja em poden anar empolainant el culet! Així anem… tsun tsun…
Agapito “Last Hole” Revollo.
Caixa de Resistència FRAPE-BEHR
S’ha constituit una Caixa de Resistència des del comitè de suport als treballadors de FRAPE, en el que CNT en forma part (en va impulsar la seva creació juntament amb la IAC).
L’Objestciu de la Caixa de Resistència serà l’ajuda econòmica pels treballadors en vaga indefinida des d’aquesta setmana pasada i que a més s’han trobat amb un intent de vaga patronal (lock out).
S’ha de dir que aquests companys porten 3 mesos de vagues parcials, cobrant únicament el 20% del sou, i això sumat a que ja hi ha 6 acomiadats com a represalia als sindicats.A més ja s’han comunicat 92 acomiadaments més a causa de l’ERE.
El número de la Caixa de Resistència és la següent:
Entitat: Caixa de Catalunya
Nùm.c.c.: 2013 0717 61 0200554033
S’han editat uns vals de suport per valor de 2 euros. Si en voleu per col.laborar nomès teniu que posar-vos en contacte amb el sindicat de CNT Barcelona o amb el Comitè Regional de Catalunya Balears.
Moltes gràcies per la vostra solidaritat i el vostre suport.
Una salutació anarcosindicalista.
Pel SOV de CNT Barcelona
Confederació Nacional del Treball – A.I.T.
Federació Local de Sindicats de Barcelona
Pl. Duc de Medinaceli, 6, Entresol 1ª
08002 BARCELONA
Tel/Fax: 93 317 05 47
http://barcelona.cnt.es
Comitè Regional de CNT/AIT.
e-mail: crcat@cnt.es
Benvinguts a les delícies del Nacional-Catolicisme pederasta
Aquest personatge és el Bisbe de Tenerife Bernardo Álvarez que, en una entrevista a un diari, va afirmar que els menors inciten a les bones persones (com ell) perquè n’abussin sexualment i que molts d’aquests menors ho estan desitjant.
També va afirmar que la pràctica de l’homosexualitat pot portar a practicar els abussos a menors. Nosaltres no ho discutirem ja que aquest home sembla que sap molt bé del què parla. Deixeu que els nens s’acostin a mi – va dir el seu jefe- i ell s’ho ha agafat d’una manera literal.
Que Déu el tingui a la seva glòria, perquè si li hem de tenir nosaltres a lu millor li entra un bat de beisbol per cert orifici que tu i jo sabem. I sense vaselina, que rasqui una miqueta.
Kumandu Anus Horribilis
(Extret del Molotoff de desembre)
NO DEMÒCRATA PERÒ DE DISCURS OCCIDENTAL.
Així defieneixen els nostres creadors d’opinió a un dels molts sàtrapres que, pel que sigui, porta no sé quants anys donant pel sac allà on tiranitza o conspira per fer-ho. Conegut ja pels nostres pares desde temps cuasi immemorials, Muammar al-Gaddafi, és un d’aquells personatges als quals mai no se’ls podrà fer una biografia ja que si s’expliquéssin els marramangos i els acords “off the record” que el dictador libí ha protagonitzat al llarg de la seva vida i a l’ample del mòn les agències d’intel.ligència es veurien forçades a explicar per quina raò mentre el discurs oficial de tot occident condemnava i bombardejava el dictador nord-africà, elles treballaven i treballen amb ell colze amb colze per assolir determinats objectius comercials i estratègics. Sí, senyora, Gaddaffi era aquell semi-dimoni a qui ja s’hagués penjat com a Saddam Hussein si se l’hagués pogut arrestar dies després de l’atempat de Lockerville, aquell 1988 llunyà. Sí, també, senyora, es pot dir que aquest personatge ja formava part de l’eix del mal abans que se l’inventéssin (l’eix, s’entén). Però la vida passa, els telenotícies remenen la cua i nosaltres oblidem altra vegada allò que un dia ens van dir que era important. I Muammar al-Gaddafi, Líbia i tota la resta van desaparèixer… Allà el vam confinar, a aquella Líbia on ell i una junta militar vivien (i viuen) a cos de rei (mai més ben dit) a costa dels diners del petroli i del gas. Una Líbia on el nostre fill de puta (tal i com deia Churchill d’un altre militar “no demòcrata però de discurs pro-occidental” més nostrat) va poder fer i desfer, matar i rematar, legislar i derogar per tal de fer-se l’amo del país amb el permís no explícit (a vegades amb bombardeig a Trípoli inclòs) dels amos del món.
Res de nou al mòn: la vida passa i la gent necessita nous problemes i noves cares per continuar pensant que s’avança cap algún lloc encara que només sigui perquè surten altres cares pel telenotícies. I els personatges han anat canviant, sí, però el nostre amic libi ha tornat. Amb la mateixa cara de sempre però amb un discurs diferent: ara el fiera vol vendre més i vol entendre’s amb el mòn; vol entrar al mercat. i no només això sinó que el malpelat té el ronyó forrat de gas natural, petroli i aquestes coses que tan bé li cauen, al mercat. I els nostres governants ,altra vegada restregant-nos a la cara el concepte que tenen de nosaltres, obren les portes del dictador libi que temps enrera havia estat l’enemic públic número u.
Honors de cap d’estat, sopar amb la realesa, vermuts, lunchs i sopars de negocis (i coses d’aquestes pagades per tu i per mi les més de les vegades) és el que ha vingut a fer Gadaffi a Europa. Això i passejar-se, assegurar-se que li faran fotos i que la premsa del cor farà el seu miserable paper buscant-lo per Marbella o per Vaquèira-Beret. I construir-se la seva nova imatge de líder, potser no demòcrata, però sí pro-occidental, és a dir, disposat a entrar al joc mundial que avui, encara, es disputa a les borses de Nova York, Londres o Tokio. Quan el capital entri a Trípoli a paletades, a Gaddafi se li perdonarà tot, com al mostre rus, i es crearà un nou dimoniet allà on calgui digui’s Guinea i O’biang, digui’s Chávez i Colòmbia. I tornem-hi.
pampli de turno