Els ministres d’Ocupació de la Unió Europea van aprovar el dia 10 de juny per majoria qualificada després de més de 12 hores la nova directiva de temps de treball, que permet ampliar la jornada laboral màxima a 65 hores setmanals, tal com exigien els països partidaris d’una major flexibilitat en el mercat de treball, encapçalats pel Regne Unit. Espanya es va abstenir per considerar que aquesta norma suposa una “reculada en els drets socials”, segons va dir la secretària general d’Ocupació (per això s’abstenen i no hi voten en contra….quins co….!).
Juntament amb Espanya es van abstenir també Bèlgica, Xipre, Grècia i Hongria. Els cinc estats van presentar una declaració conjunta en la qual demanen a l’Eurocàmara que millori la norma durant la seva tramitació posterior. També van presentar reserves Portugal i Malta. En canvi, Itàlia i França, que en anteriors debats s’havien situat en el bàndol d’Espanya, van donar el seu vist i plau al text.
La ministra eslovena de Treball i presidenta de torn del Consell, Marjeta Cotman, va assegurar que l’acord aconseguit “ofereix protecció per als treballadors i treballadores i flexibilitat en l’ordenació del temps de treball” (genial, ho trobava a faltar fins ara!).
Els Vint-i-set haurien d’arribar ara a un acord en segona lectura amb el Parlament Europeu, que té poder de decisió en aquesta matèria. En primera lectura, els eurodiputats van reclamar la supressió de totes les excepcions a la jornada laboral de 48 hores setmanals en un termini de 3 anys.
La directiva aprovada aquest dimarts estableix que, com a regla general, la setmana de treball a la UE ha de tenir 48 hores com màxim. No obstant això, es permetrà que, en virtut d’acords individuals, empresari i treballador puguin allargar la jornada laboral fins a 60 hores setmanals, calculades com mitjana durant un període de 3 mesos, i fins i tot fins a 65 hores en el cas de guàrdies mèdiques. Espanya reclamava que aquestes excepcions (‘opt-out’) a les 48 hores s’eliminessin per complet després d’un període transitori.
No obstant, es contemplen una sèrie de salvaguardes (“manda huevos!) per a garantir que els treballadors accepten els ‘opt-out’ voluntàriament i no forçats per temor a l’acomiadament. L’empresari haurà d’obtenir un consentiment per escrit del treballador per a treballar més de 48 hores. La validesa del consentiment no podrà ser superior a un any i serà renovable. L’acord entre empresari i treballador no podrà signar-se en el moment de la rúbrica del contracte ni durant les quatre primeres setmanes de la relació laboral.
Total, tota una “salvaguarda”, que si portes els 30 dies treballats, et garantitzen que et poden fer fora per menys del que has cobrat l’ultim mes. No se, entre les prorrates de paga extra i els 22 dies per any treballat, per ser breus potser per anar a fer el vermouth ens pot arribar (això si, les olives de pinyol, que les farcides van cares).
Però a més, es podran fins i tot superar les 60 i les 65 hores laborals si hi ha un acord entre els interlocutors socials o si així ho estableix el conveni col·lectiu.
Els contractes de menys de 10 setmanes de durada no queden coberts per aquestes disposicions, i per tant no tindran cap limitació d’hores de treball.
Quatre anys després de l’entrada en vigor de la norma, l’Executiu comunitari haurà d’elaborar un informe sobre l’aplicació de les excepcions a la jornada laboral de 48 hores setmanals, que podrà anar acompanyat de “propostes per a reduir l’excés d’hores treballades”.
El ministre de Treball, Celestino Corbacho, va deixar la reunió a les cinc de la tarda per haver de viatjar a Ginebra ( suposo que després de la seva abstenció a fer un Gim-tonic).
Corbacho va assenyalar que, amb iniciatives com aquesta, la UE no pot sorprendre’s després “si cada vegada més els ciutadans es distancien d’aquesta Europa que s’allunya del que realment als ciutadans els agradaria que fos” (tot un visionari aquest home). “Europa no pot ser solament un espai econòmic, Europa no pot ser solament l’espai de la flexibilitat, Europa ha de ser també l’espai dels valors, l’espai dels drets”, va insistir (ja n’heu pres nota d’això?).
“I quan un segle després que s’establís el règim de 48 hores, el que Europa està avui discutint és que cal superar aquestes 48 hores per a anar a un règim de 65 hores, i a més per a fer que aquesta negociació sigui entre empresari i treballador i mai de caràcter col·lectiu, crec que ens apropem més al segle XIX que no al segle XXI”, va indicar el ministre de Treball . Al seu judici, la norma impedeix “la conciliació de la vida laboral i familiar” i no protegeix adequadament la salut dels treballadors (“ahí l’has dao Celestino!” Vejam que farà al respecte…. s’abstindrà?).
