Escric en la llèngua de la meva mare que, com jo, també és “indígena” d’aquesta terra. Tot i que el meu pare nasqué a la preciosa terra de Jaén, a casa sempre he sentit parlar el català. Tota la meva família, la catalana és clar, parla en català i aquest és l’idioma en el que vaig aprendre la història, les matemàtiques, la geografia i en i amb ell he après a percebre les injustícies del nostre món. També a través i gràcies a ell, vaig aprendre la llèngua castellana i, més tard, l’anglesa. No és d’extranyar, doncs, que sigui en català com penso, sento, raono i explico el que passa al meu voltant. Això no és en cap cas una justificació, ans al contrari, és la constatació d’un fet. Fins aquí no hi ha cap problema; es podria afirmar el que acabo d’escriure parlant del castellà o del finès i continuaria sense haver-hi cap problema.

El problema de veritat rau en la gent que tot i entendre el meu idioma prefereixen evitar-lo o intenten negar-lo o desprestigiar-lo com si no fos exactament igual de vàlid que qualsevol altre idioma del món o com si, realment, es pogués obviar quan no odiar una llèngua.

Que hi hagi gent que prefereixi no parlar-lo si pot passar sense fer-ho s’entén perfectament (igual que jo prefereixo no parlar en castellà si me’n puc estalviar) però menyspreuar un idioma és, com a mínim, d’ignorant. Perquè menystenint un idioma, i en això cal pensar-hi, es menysprea molt més.

El problema sorgeix també quan qui menysprea la meva llèngua (aquí, a Catalunya, sento recordar-ho), vesteix aquest gest de fals respecte i d’una “racional” llibertat en la que tot val. Amparats i constrenyits per una visió materialista dels fenòmens socials, equiparen les llèngües i els fets culturals a les pastanagues o als cotxes. “Que cadascú s’expressi com millor sàpiga i vulgui” diuen. I només els faltaria afegir que això és un país lliure i que cadascú consumeix aquells productes (també els culturals) que tenen una millor relació productivitat/preu. Si apliquéssim aquesta equació mercantilista a la realitat laboral, ens trobaríem que en aquest sentit la CNT es troba en la mateixa situació que el català : donades les circumstàncies del “mercat” laboral/sindicalista actual, la CNT és defensada per nosaltres ,només (i repeteixo que sempre mirant-nos-ho des d’un punt de vista mercantilista) com a producte singular i únic dins un territori definit i, com el català, té totes les de perdre en un entorn que crea les condicions necessàries per tal que deixi d’existir i de ser als “mercats”. Si apliquéssim aquí les raons del mercat lliberal, ningú no s’afiliaria a la CNT però aquí estem nosaltres: demostrant que les lleis del mercat només valen per als poderosos i els que tenen els asos a la màniga.

Davant de tanta “llibertat d’elecció”, doncs, costa montar arguments que defensin l’ús d’una llèngua minoritàra i condemnada a extingir-se segons els pronòstics dels adlàters de les lleis del mercat. Però resulta que les llèngües, la cultura, la identitat no són equiparables a les empreses o als productes; no se’ls pot posar a competir en un “mercat cultural” on només les llèngües que tinguin més demanda siguin consumides pels éssers parlants. Quan se’m diu que el castellà és més útil que el català a l’hora de difondre continguts no s’està pensant realment en la utilitat de l’idioma en sí sinó que s’està pensant en termes quantitatius. No es pensa en la qualitat dels continguts ni en els receptors ni en el canal escollit per fer arribar el missatge sinó en la capacitat que cada llèngua té per arribar a més o menys gent. Seguint per aquest camí també afegirem que podríem escriure-ho tot en anglès donada la demanda que té aquest idioma a nivell no ja català ni estatal sinó i també mundial.

Però això últim ja no agrada tant als meus interlocutors defensors de la quantitat: certificar la defunció del producte cultural (o idioma) de l’altri és fàcil però acceptar que sigui la teva pròpia cultura la que serà sacrificada a l’altar de la raó quantitativa i mercantilista ja no ho és tant perquè, senyores i senyors, toca la fibra… I és que les comparacions són odioses, per això dic que les llèngües mai no han competit i no haurien de fer-ho: perquè són el mateix. Quan algú es posa a escriure ho fa amb un llenguatge determinat: amb expressions, frases fetes, etc. i també ho fa en un moment social únic: una cultura (per dir-ho en un sentit ampli) que s’ha de transcriure tal com raja, sense pensar en si els lectors de Mineápolis entendran o no el que és donar gat per llebre. I no us preocupeu amics de l’universalisme del vostre idioma: si el que dieu val la pena, ja sortirà algú per traduir-ho. Està clar.

Sempre pamplinejant!!

Aquesta darrers mesos arriba la més que esperada noticia de la fallida de les grans empreses de construcció de la comarca. Després dels últims anys de beneficis brutals i escandalosos sembla que tot se’n va a la merda o això és el que ens agradaria creure. Veure com els poderosos cauen sempre ens ha fet una certa gràcia. Segurament perquè passa molt poques vegades volem creure que aquesta vegada hauran de baixar dels núvols per a poder sobreviure.

Res més lluny de la realitat, per molts deutes que tingui una empresa els seus responsables no es veuen mai afectats. Any rera any els beneficis multimilionaris dels grans especuladors passen com per art de màgia dels comptes de l’empresa als comptes particulars engreixant fortunes que a la resta de mortals se’ns fan difícils d’imaginar.

Som uns ingenus al pensar que aquests individus s’han arruïnat, des de les seves torres, els seus vehicles de molts milers d’euros i els seus despatxos se’n foten de nosaltres de mala manera.

Se’n foten a la cara de la gent que ha pagat per un pis que no s’acabarà de construir en molt de temps, se’n foten dels interventors que els bancs envien (una mica massa tard) a controlar la seva comptabilitat, se’n foten dels autònoms a qui han estat esprement com una llimona durant anys i que d’un dia per l’altre s’han quedat sense feina, se’n foten també dels fusters, llauners, pintors… que treballaven per ells i ara es veuen obligats a hipotecar-se per cobrar en espècies el que els deuen, se’n foten del mobbing immobiliari repartint-se el pastís de la nostra molt noble i lleial ciutat, etc. En definitiva la teva sort, la meva i la de tots els altres els importa una merda ben grossa.

Mentrestant continuaran els seus negocis foscos expandint els seus tentacles a d’altres camps i ignorant completament els drets laborals dels treballadors, els descansos, les jornades laborals, els contractes i qualsevol cosa que els faci desviar de la seva intenció clara: fer més diners.

Olot i els seus treballadors/es sempre hem estat capdavanters en la submissió i el vassallatge cap a l’amo, paraula que aquí a la terra dels volcans encara ens agrada utilitzar com si no haguéssim sortit mai de l’edat mitjana.

Els qui treballen al sector públic estan massa bé com per queixar-se tot i que l’empresa més gran de la ciutat (suposo que sabeu a quina em refereixo) és de les més corruptes i brutes que existeixen malgrat que hauria de ser la més exemplar en drets laborals. No cal treballar-hi per adonar-se del que s’hi cou.

A l’empresa privada la situació tampoc és millor. Les petites i mitjanes empreses, sovint familiars, no tenen cap mena de respecte per les persones treballadores passant-se totes les lleis i convenis per l’arc del triomf gràcies a la ignorància de la gent en aquests temes. Ignorància i també por, si se t’acudeix qüestionar la manera com es fan les coses en aquestes empreses, els seus caps, actuant com una veritable família siciliana se’n cuidaran prou que et torni a costar molt trobar feina avisant fins i tot les ETT’s de la mena de treballadora que ets.

I que dir de les grans i flamants empreses de la comarca, cau de rates amb més encarregats dels necessaris que exerceixen la veu de l’amo com si els hi anés la vida. Amb l’hipoteca penjant d’un fil a la gent només li queda encomanar-se perquè no li toqui a la propera regulació de plantilla o concurs de creditors, eufemisme de la suspensió de pagaments de tota la vida. La salvaguarda dels llocs de treball ens converteixen a gairebé tots i totes en uns pilotes o com a mal menor en persones que perdem la capacitat de ser crítics amb allò que ens envolta. Dels nostres benaurats representants sindicals que no apareixen mai per la feina millor en parlem un altre dia que avui no tinc ganes de vomitar.

No sentiu la pudor? Jo si i aquesta vegada no és el Fluvià.

Ignatius J. Reilly