Ja tenim la “Soli” un altre cop al carrer, i en aquest número , com no podia ser d’altra manera, es menciona el nostre conflicte amb la direcció dels establiments ” La botiga del pa” (pàgina 5). Ara el pròxim pas és difondre-la per Olot els pròxims dies. Recordeu que és gratuita i la podeu trobar a la llibreria Drac, Doria , a la Biblioteca municipal i evidentment al sindicat. Per altra banda, aquest número també es repartirà a la parada de llibres i properament la trobareu a les gasolineres d’Olot i comarca (també a Banyoles on “La botiga del pa” hi té un establiment).
De moment per veure-la en format digital només cal que feu clic a l’imatge.
El dictamen del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg ha causat un gran escàndol en admetre la denúncia d’una ciutadana italiana i declarar la presència de crucifixos a les aules escolars com un atemptat contra la llibertat dels pares per educar als seus fills conforme a les seves conviccions, i contra la llibertat de religió dels propis alumnes. Els catòlics apostòlics romans fan grans protestes d’escàndol. No els cristians. Perquè també hi ha cristians que no són apostòlics romans, i no consideren que el símbol de la creu sigui el seu valor essencial. I no cal dir que, el dictamen del tribunal europeu dista de ser ofensiu per els qui són ateus i no tenen religió, com jo. Tampoc em sembla ofensiu per els qui professen una altra religió.
L’extraordinari d’aquesta sentència destinada a provocar no només escàndol, sinó també debat i enfrontament, és que irromp en la pantalla plana d’una realitat italiana que viu -¿viurà?- permanentment a l’ombra del poder de l’Església romana. Vist així, la sentència és una crítica profunda al seu símbol per excel·lència, la creu. Una simbologia imposada, penjada en tots els col·legis, hospitals i oficines com a senyal d’identitat de la nostra cultura. Una omnívora cultura d’estat. I els catòlics no renunciaran fàcilment a la idea que són els gestors de la religió d’estat.
Però el tribunal europeu ha afegit, i no per ventura, que els alumnes de totes les edats poden interpretar fàcilment la presència dels crucifixos a les aules com un evident símbol religiós, i que, pel mateix, podria condicionar-los: encara que és un estímul per als nens ja catòlics, pot ser un condicionament i un trastorn pels d’altres religions i per als ateus.
Esclata la ira del Vaticà, el govern de centredreta acusa, l’oposició democràtica balboteja («és una qüestió de cultura, de tradició»). Molt bé; obrim, doncs, el llibre negre d’aquesta cultura i d’aquesta tradició. El catolicisme de l’Església romana amaga, després d’un crucifix interpretat com a redempció, una cultura i una història de violències, atropellaments i guerres. En nom de la creu s’han comès grans malifetes, croades, inquisicions, el saqueig i les matances del Nou Món, la benedicció dels imperis i dels homes de la providència. Sense oblidar que, fins al segle XIX, el catolicisme va prohibir traduir la Bíblia i els Evangelis a la llengua vulgar.
En nom d’aquest «símbol» s’han comès els crims més atroços. I se segueixen cometent amb les prohibicions contra el dret dels homes a administrar el coneixement i la llibertat individual i sexual. Si és «la nostra cultura», segons declaren a l’uníson la intrèpida ministra Gelmini i el «pontífex» Buttiglione, qui, a més, qualifica d’«aberrant» la sentència d’Estrasburg, per què no parlem del costat fosc de la creu com a simbologia de poder? Però és com si seguíssim dient: l’espai del visible, de la iconografia quotidiana de la realitat, és meu, el manejo jo i poso en ell els emblemes que jo vull. Aquí està l’error.
La Conferència Episcopal s’esgargamella: la sentència és «ideològica». Que ens parli de la violència en la cultura històrica de l’Església romana apostòlica, de les fogueres contra la raó herètica que per si sola va fer avançar a la humanitat. Si el que es vol defensar és el seu origen salvador per a tots, llavors cal acceptar-ho i adaptar-ho al present, perquè al principi no era més que un signe per identificar els llocs clandestins d’oració i culte; no un símbol imposat, que podria valer per un ritual de mort, hostil als altres, a les altres cultures, històries i religions.
Tant de bo la realitat que ens envolta, i d’antuvi, la realitat formativa de l’escola, torni a ser un espai creatiu, lliure de religions, incapaç d’imposar a ningú les obligacions opressives que emanen dels valors aliens.
Dario Fo, escriptor i dramaturg revolucionari italià, Premi Nóbel de literatura el 1998.
A les 10h del matí
Inici de la 24a Fira de l’Intercanvi Durant tot el matí…
Entre tots farem la SOPA DE PEDRES amb els ingredients que porteu i la col·laboració de tothom a tallar verdures, vigilar el foc ,servir la sopa, etc. Els qui participeu tindreu preferència a menjar sopa, ja sigui la vegetariana o la sopa amb carn.
Recordeu-vos de portar bol i cullera de casa.També us haureu de portar el segon plat i el beure o sinó intercanviar-ho.
L’Ampa de l’escola posarà un parada de pastissos i cafès per als despistats.
Hi haurà un escenari amb equip de so a disposició dels músics o animadors que vulguin intercanviar les seves arts per la sopa de pedres , beguda i el que ofereixi el públic.
Us suggerim que si teniu previst venir a actuar a la fira ens truqueu al mòbil: 626417360, per tal de poder organitzar millor les actuacions.
LA SOPA DE PEDRES
Ingredients:
– ossos de vedella, porc, pernil…
– careta i peus de porc
– gallina o pollastre
– botifarra negre, perol o cansalada
– cigrons i mongetes remullats
– verdures: api, porros, pastanaga, nap, col, xirivia…
– pasta per sopa i/o arròs
– La Fira es farà a la plaça dels gronxadors i pels carrers del voltant. Aquest any no es podrà accedir a l’espai de fira d’intercanvi amb el vehicle.
– Avís. No disposareu de taules ni de cadires, us les heu de portar de casa.
FUNCIONAMENT
DE LA FIRA
– Podreu deixar els vehicles en els llocs habilitats com a aparcament, també hi haurà una zona per a vehicles i objectes voluminosos.
– Es disposarà d’un espai habilitat amb foc i graelles per a qui vulgui coure menjar.
– Us agrairíem que si porteu gossos els controleu i no els abandoneu.
– Us demanem que tot allò que no heu pogut intercanviar no ho deixeu.
– Per cuinar la SOPA DE PEDRES, acceptarem ingredients fins les 12h del matí.
– En cas de pluja a Mieres, la fira es farà igualment , veniu preparats ( toldos, plàstics, imaginació …).
– Recomanem que els objectes que no funcionin, estiguin trencats o no serveixin per ningú els llenceu o no els porteu. recordar un any més que l’esperit d’aquesta Fira és l’intercanvi, aquesta fira no és per vendre, qui pensi en vendre no cal que vingui.
Ja tenim disponible la nova web de la Secció Sindical de CNT als establiments de la “Botiga del pa”. Aquesta web està a disposició de tots/es els treballadors d’aquesta empresa així com de la resta de treballadors al sector de l’industria de l’alimentació vinculada al pa. En ella hi podràs consultar els convenis col.lectius, revisions salarials, legislació laboral bàsica i evidentment informació referent a la Secció Sindical de la CNT. Pots accedir-hi fent clic en aquesta frase o a través de l’enllaç a les pàgines de les nostres Seccions Sindicals amb web pròpia que hi ha a la columna de l’esquerra.
Volem recordar que a dia d’avui aquesta secció Sindical de la CNT manté un conflicte obert amb la direcció de “La Botiga del pa”. Pots trobar més informació del conflicte fent clic en aquesta frase o directament a la web de la Secció Sindical.
Avui, 23 d’Octubre a les 12:10, un grup de vint persones han ocupat les instal·lacions de Catalunya Ràdio (Diagonal 614, M-L3 Maria Cristina, M-L5 Hospital Clínic), en senyal de protesta pel silenciament que s’ha dut a terme des dels mitjans de comunicació del cas d’Amadeu Casellas. També hi havia un nombrós grup de suport a l’entrada de l’edifici.
Hi ha hagut un procés de negociació sobre la possibilitat d’intervenir en antena i llegir un manifest explicatiu del cas i de l’acció, no obstant, amb la presència de quatre furgones dels Mossos d’Esquadra(antiavalots) a l’exterior, la situació cada cop es tornava més tensa.
Finalment a les 14:20 la gent que estava dins han anat sortint sense ser identificats pels mossos entre crits d’Amadeu llibertat!
Ells mateixos han explicat que Catalunya Ràdio s’ha compromès a que tres companyes puguin intervenir demà de 13 a 14 en un programa que s’emet a aquesta hora. Finalment tothom ha pogut marxar sense identificacions ni intervenció dels mossos.
No deixem que ens tornin a silenciar.
Manifest:
Estem aquí per denunciar una situació insostenible. Nosaltres no podem comprendre com és possible que una persona estigui, avui, ara, en aquests moments, a punt de morir, de ser assasinada, en mig del silenci d’uns mitjans que suposadament són públics, que suposadament són nostres. La indiferència de tots els mitjans, tan públics com privats, és avui còmplice de l’assassinat d’Amadeu Casellas.
S’ha silenciat qualsevol intent de fer del cas de l’ Amadeu una preocupació social. Estan matant l’Amadeu Casellas, pres anarquista català que va entrar a la presó a finals dels anys 70, per robar als que més ens roben: els bancs, i finançar, amb aquests diners, lluites obreres. L’Amadeu no va incorrer en cap delicte de sang.
Se’l castiga per denunciar la situació real que s’esta vivint a les presons. Donant noms i cognoms dels que maneguen aquesta màfia penitenciària, que beneficia els rics i perjudica als pobres. És per aixó que ara, a dia d’avui, porta 100 dies en vaga de fam i 11 en vaga de set, després de 23 anys tancat.
En aquesta situació dolorosa, la seva mare fa un any que demana reunir-se amb la consellera de Justícia, Montserrat Tura, o amb el director general d’Institucions Penitenciàries, Albert Batlle. Tots dos s’hi continuen negant: estan massa ocupats en coses importants.
L’any passat l’Amadeu va fer dues vagues de fam, ell les va aturar amb l’acord de que a la tardor del 2008 passaria a tercer grau, després del qual sortiria al carrer. Aquest acord s’ha incomplert, i encara ara cap dels responsables ha donat explicacions al respecte. Ara mateix el seu estat és molt crític i es troba incomunicat a la unitat hospitalària penitenciària de l’Hospital de Terrassa.
Exigim, perquè és de sentit comú, que el cas de l’Amadeu Casellas es faci públic i es difongui entre la gent.
Que els responsables polítics, el Secretari de Serveis Penitenciàris, Albert Batlle i la Consellera de Justícia, Montserrat Tura, donin explicacions del perquè s’arribat fins aquesta situació, on una persona ha estat més de 200 dies de vaga de fam, i està a punt de morir per la seva llibertat!
A vosaltres, les persones que escolteu aquesta ràdio, a tothom qui senti aquest cas com una injustícia, veniu a mostrar la vostra solidaritat amb l’Amadeu a la manifestació que hi haurà aquest dissabte a la Rambla del Raval a les 18.00h.
“Hi ha un home a la presó dels que avancen.
Juntem-nos. Perquè faci camí, perquè faci camí, juntem-nos.”
(Joan Salvat-Papasseit)
Amadeu Casellas és un pres anarquista català que porta més de 23 anys empresonat, acusat de robar bancs al principi dels anys vuitanta -per finançar lluites obreres-, sense cometre cap delicte de sang. Actualment (14 d’octubre del 2009) es troba incomunicat a la Unitat Hospitalària Penitenciària de l’Hospital de Terrassa: està fent una vaga de fam de la qual ja du 93 dies, i hi ha afegit una vaga de set des de fa 10 dies.
L’Amadeu acumula vuit anys de redempció de pena pels treballs -pena sobre pena- que ha dut a terme a les presons en aquets 23 anys. La seva condemna més alta és de cinc anys: si, com la llei preveu, es tripliqués la condemna més alta fa anys que hauria pogut de sortir de la presó. D’altra banda, si s’apliqués la refosa de penes, com que ha superat amb escreix els 20 anys d’estada a la presó, hi ha mecanismes legals perquè ja pogués sortir al carrer.
Ara bé, pel que sembla 23 anys no ha estat prou temps perquè el sistema penitenciari “rehabiliti” aquest home per “reintegrar-lo” a la societat. Sra Tura (consellera de la Llei) i Sr. Batlle (director general de Presons): quants anys més preveuen que l’Amadeu necessita per “rehabilitar-se”? Insistim-hi, l’Amadeu no cometé cap delicte de sang (altres persones amb delictes de sang i penes semblants han sortit al carrer moltíssim abans). Inqüestionablement, vostès tenen molta feina, una feina que deu ser molt més rellevant que resoldre la situació de vida o mort d’una persona, oi?.
La mare de l’Amadeu porta més d’un any demanant reunir-se amb el Sr. Batlle i al llarg d’un any no ha estat rebuda ni per ell ni per cap alt responsable d’Institucions Penitenciàries. Potser la vida dels pobres i dels presos no és significativa ni valuosa per als nostres governants. Veure la mare de l’Amadeu, una dona gran, haver d’implorar el seu dret a reunir-se amb el Sr. Batlle en cada visita a la Direcció General d’Institucions Penitenciàries és humiliant. On és la democràcia, senyora Tura i senyor Batlle?, on és la negociació com a mitjà per resoldre els conflictes?, vostès creuen que les persones que des del 1936 han donat la vida per la llibertat i la justícia social ho feren perquè una consellera de Justícia i un director general d’Institucions Penitenciàries actuessin de la manera com vostès porten dos anys actuant amb l’Amadeu Casellas? Com podem dormir tranquils?
L’any 2008, la magistrada del jutjat núm. 2 de Manresa, Érika López Gracia, i posteriorment el magistrat de la secció cinquena de l’Audiencia Provincial de Barcelona, Sergi Cardenal Montraveta, denegaren la posada en llibertat de l’Amadeu per raons humanitàries. En definitiva, s’és davant de presons, de polítics i de Jutges que castiguen -que castiguen els pobres-, però que amb 23 anys d’empresonament no en tenen prou per “rehabilitar” una persona i que surti de nou al carrer.
L’Amadeu va fer una primera vaga de fam a la primavera del 2008, i una segona de fam de 77 dies a l’estiu del 2008. Al setembre del 2008 va acordar amb Institucions Penitenciàries que al març del 2009 se li aplicaria un tercer grau restringit, i que una mica més endavant podria sortir en llibertat.
Què ha succeït, doncs, perquè l’Amadeu romangui a la presó? El 20 d’abril del 2009 l’Amadeu denuncià que el subdirector de Tractament de la presó de Quatre Camins coneixia la falsedat dels informes que l’equip de Tractament de l’MR-3 estava enviant al jutge de vigilància penitenciària núm. 1 de l’Audiencia Provincial de Barcelona per impedir-ne la sortida al carrer (http://amadeucasellas.blogspot.com i http://llibertatamadeu.blogspot.com). Per què l’Amadeu parlava de “falsedat”? Hi ha prou elements per concebre que s’està castigant Amadeu Casellas per raó de les reiterades denúncies que ha fet entorn de la situació a les presons catalanes al llarg d’aquests 23 anys. L’Amadeu ha denunciat que entre 20 i 25 persones han mort al centre penitenciari de Brians 2 als últims dos anys a causa del deteriorament físic i moral que pateixen: a les males condicions de vida, s’hi afegeixen un seguit d’aspectes no gens amables sobre les pràctiques d’una part del funcionariat carceller en les seves relacions amb els presos. (En un exemplar de la revista Catalunya del 2008 s’exposava la situació laboral dels presos catalans i l’incompliment de la legislació sobre les condicions i els sous que aquests han de percebre pel seu treball). La Fiscalia no ha emprès cap investigació. Ni la Conselleria de Justícia. Ni la Síndica de Greuges. Ni la Sindicatura de Comptes. Ni els periodistes d’investigació. La societat no ha emprès cap investigació.
L’Amadeu porta temps remetent, i reproduím literalment els termes que utilitza, a “l’explotació laboral, les tortures, les morts induïdes i tota mena d’abusos que els presos pateixen“. Un panorama no gaire falaguer, prou tèrbol perquè durant l’estada dels periodistes de TV3 a Brians 2 -al març del 2009, per elaborar el programa “A la presó” que s’està emetent aquestes setmanes- no detectessin el que l’Amadeu ha explicat i que els grans mitjans de consum privats i públics han anat amagant: referint-se a Brians 2, ell parla de “poca quantitat, mala qualitat i manca de varietat de l’alimentació; falta d’activitats per als presos; un disseny físic i organitzatiu de la presó i la vida carcerària que condueix a la depressió; saturació de drogues legals i il·legals de molts presos” -el consum de les darreres sí que apareix en aquest programa televisiu, però no s’hi explica com és que n’hi ha ni qui se’n beneficia-; “manca d’aigua calenta i calefacció, en ple hivern, a determinades àrees d’alguns mòduls (quan n’hi ha en una banda no n’hi ha a l’altra); manca d’electricitat durant setmanes en algunes cel·les…“
Cap pres, cap exprès, cap familiar ha estat entrevistat ni per la Fiscalia ni per ningú a fi d’informar-se sobre la conveniència o no d’iniciar un procés rigorós d’investigació. El que moltes i molts de nosaltres, constituïts en assemblea de suport a l’Amadeu Casellas, pensem és d’entrada que el que està succeint a les presons no coincideix amb la imatge que la societat se’n fa. I el que hi passa no és precisament bonic. Per això s’amaga.
Pensem, també, que aquesta tercera vaga de fam (93 dies) i de set (10 dies) de l’Amadeu respon a la justa demanda d’un home sotmès a una situació d’injustícia enfront de la passivitat absoluta dels governants per resoldre-ho. Ara mateix l’Amadeu amb prou feinas supera els 50 kilos, i la seva pressió oscil·la entre 5 i 7. Aquest conflicte no és individual, sinó col·lectiu. No és l’únic, és un entre molts, però el risc sostingut en què està posant en joc la seva pròpia vida i el fet de mantenir les denúncies que efectua sí que són únics.
Per als governants del capitalisme amb un full salarial al final de mes -amb recursos públics- la vida de l’Amadeu no val res. Per a gent molt diversa de Catalunya, l’estat espanyol, Europa i Amèrica que han dut a terme accions de solidaritat amb l’Amadeu als darrers dos anys la seva vida sí que val i sí que té sentit, perquè en l’Amadeu s’hi reflecteix la vida de tothom: les seves esperances, els seus malsons, les seves necessitats, les seves lluites, les seves il·lusions, l’amor a la gent que estima i al que considera una causa justa i, sobretot, la seva llibertat i els seus drets. Els seus drets, Sra. Tura i Sr. Batlle, els seus drets: els de l’Amadeu i els de tothom. Els nostres drets.
Sra. Tura i Sr. Batlle: vostès no cobren dels fons públics per deixar morir un home. Oi que no? Caldrà que s’hi pronunciïn les instàncies internacionals públiques i privades en l’àmbit dels drets humans perquè d’una vegada es resolgui aquesta tragèdia? És així com es “rehabilita” les persones a les presons catalanes? Sra. Tura i Sr. Batlle, vostès seran capaços de mirar als ulls de la mare de l’Amadeu Casellas el dia que es dignin rebre-la? El proppassat 7 d’octubre, mentre vostès es reunien en una sala de la Direcciò General d’Institucions Penitenciàries, només a deu metres de distància la mare de l’Amadeu reclamava un cop més a un càrrec funcionarial intermedi que la rebessin. De debò que no els cau la cara de vergonya? Llavors, què està passant? Exactament què collons estan esperant? A què juguen? On és la responsabilitat política que afirmen que exerceixen? On és???
La CNT d’Olot vol fer saber a l’opinió pública que la direcció de la cadena de fleques “La botiga del pa” està deixant de pagar part del salari mensual a diverses treballadores d’aquests establiments, amb botigues establertes a Olot i Banyoles.
La direcció argumenta que últimament no va gaire bé econòmicament i que per això està retallant el sou a companyes del sindicat i altres treballadores no afiliades. De totes maneres, des de CNT opinem que la direcció únicament vol reestructurar l’empresa i els seus components i pensem que no tenen tantes pèrdues com diuen i simplement han deixat de guanyar-hi tant i com que no arriben als objectius econòmics fixats, estan disposats a fer el que calgui per fer fora a qui no els agrada o fins hi tot a vendre alguna de les botigues amb la possible pèrdua de llocs de treball que això podria comportar.
Nosaltres argumentem que una retallada salarial com aquesta no pot dur-se a terme unilateralment des de la patronal. En primer lloc perquè moralment és una vergonya que quan hi ha beneficis no es reparteixen entre la plantilla i en canvi, quan hi ha pèrdues (si és que n’hi ha), no dubten a repartir-les. En segon lloc tampoc la direcció de l’empresa té cap base legal per retallar el sou d’aquesta manera, i és per això que CNT Olot ha iniciat les accions legals oportunes per resoldre el problema donada la negativa a restablir el sou i les condicions anteriors al conflicte després d’una entrevista amb un dels representants de la direcció de “La botiga del pa”.
La patronal hauria de tenir clar que els treballadors no son responsables de la mala gestió en la direcció de “La botiga del pa” i per tant els de la CNT estem disposats a portar el conflicte fins on calgui. Què s’han pensat?! Que els i les treballadores no tenim despeses cada mes?! Que no passa res si no ens paguen el que hem treballat?! Això sí, ells ven còmodes a les seves cases situades als millors llocs de l’Empordà i la Garrotxa…
Per altra banda, a dia de publicació d’aquesta notícia estem preparant una campanya d’informació per a la resta d’empleats d’aquesta cadena de botigues per si hi ha algun altre cas d’agressió patronal a les condicions de treball de la plantilla dispersa per la província de Girona. Entre altres coses sospitem que properament pot donar-se algun cas de “mobbing” a algun dels treballadors donada la seva convicció de lluita pels seus drets.
A més, des de la Secretaria de Jurídica i Acció Sindical s’està valorant el fet d’iniciar una campanya amb cartells als carrers i concentracions a les diferents botigues per informar a la població dels abusos que s’estan duent a terme als esmentats establiments comercials per part de la patronal si aquesta no es decideix a cessar en la seva actitud prepotent i injustificable.
No acostumem en aquesta web a publicar articles d’altres llocs, però en aquest cas farem una excepció, donat que els companys de CNT Hospitalet han estat molt encertats en el que posem a continuació.
Dels diversos factors que han influït en els últims 20 anys perquè aquesta part del darrere d’Europa estigui sofrint el procés de crisi més greu dels últims temps hi ha un imputable a la classe treballadora. No dissimulem, nosaltres també tenim la nostra part de responsabilitat en tot això. Hi ha un acord general que la classe empresarial ha enfonsat l’economia jugant als “txiringuitos” financers, evadint impostos, amagant beneficis, etc. Recentment el “cas Millet-Palau de la Música” ha posat sobre la taula les proves indiscutibles que la gestió empresarial pagava salaris miserables als treballadors i treballadores mentre s’omplia les butxaques de forma obscena… i no ens enganyem: Félix Millet és la norma, no l’excepció. També existeix un sentiment generalitzat que els polítics han ajudat que això succeeixi venent les seves poltrones al millor postor, s’han deixat estimar per tota classe de màfies empresarials, grans, petites, d’aquí, d’allí, de professionals, d’afeccionats… I mentre tot això succeïa? què fèiem els treballadors i treballadores? Perdre’ns en una allau de Pa i Circ. Gaudir d’un consum massiu, a crèdit això sí, que ens tenia encantats pensant que “això era Hollywood”… de manera que tot el món va deixar d’interessar-se per les seves condicions de treball. Eren temps en els quals un acomiadament era considerat poc menys que un premi de la loteria pels seus propis afectats. Els sindicats i el seu aparell d’alliberats i advocats nedava en rius de milions… i ningú deia ni piu. Quan el crim del treball temporal va arribar a aquest país de llestos i espavilats els mateixos personatges van continuar amb el “mutis pel fòrum” uns en els seus despatxos de la Via Laietana (Seu dels sindicats grocs) i uns altres fent cua en grans magatzems per a comprar teles de plasma, consoles de videojocs, telèfons mòbils o cotxes i segones residències… com que la compra a crèdit ofega al més eixerit ens llençàvem a fer hores extres com veritables bojos convertint d’aquesta manera el mercat laboral en un mas en el qual uns quants miserables pilotes acostumava als empresaris a funcionar amb poc personal per a obtenir el mateix benefici. Es reduïa la mà d’obra, es destruïen llocs de treball… però mentre les universitats absorbissin a tota aquesta legió de futurs desocupats, aquí no passaria res. Acostumats a no moure un dit com no fos per a fer hores extra, vam deixar que els polítics fessin el que els donés la gana.
Era molt còmode anar cada quatre anys a ficar un paperet en una urna i després donar lliçons de democràcia per la vida, era molt còmode deixar que la tele eduqués als nens i nenes, era molt còmode deixar que uns alliberats sindicals negociessin la nostra condicions de treball… però la gent se sentia la més emprenedora del món: “El meu cotxe m’he l’he guanyat Jo”, “La meva torre”, “La meva casa”… I enmig d’aquestes fabuloses comoditats pocs eren conscients de les penúries que passava mig món: guerres, fam… Com ens n’havíem d’adonar si aquí ho malbaratàvem tot?
Mentrestant les noves generacions s’incorporaven a un mercat laboral totalment transformat: pràctiques, Ett’s, contractes precaris, economia submergida…
I així estem ara, amics. La festa s’ha acabat. Més de 4 milions de desocupats… i ara a veure com paguem les hipoteques que tan intel·ligentment ens havíem negociat amb el banc. I és que ENS DONAVA IGUAL TOT. La justificació universal va ser el “no hi ha més remei”.
A partir d’ara haurem de reflexionar sobre aspectes com el consum, el paper dels polítics, el paper dels empresaris, el paper dels alliberats sindicals, el paper dels mitjans de comunicació de masses, i sobretot sobre EL NOSTRE PROPI PAPER COM TREBALLADORS I TREBALLADORES.
És molt important adonar-nos que com classe treballadora el nostre paper no és tan passiu com ens volen fer creure, si no més aviat actiu: planificar, dissenyar, construir, fabricar… solament d’aquesta manera podrem sortir dignament d’aquesta crisi prefabricada per a aconseguir una rebaixa general de salaris i una destrucció de tot el que és públic. D’alguna manera haurem de fer valer el nostre Treball (amb majúscula) perquè no sigui atropellat per aquesta sopa de sigles nauseabunda que uneix a patronal, dreta, esquerra, i sindicats subvencionats i que fa ja massa temps que es serveix en el “banquet de la vida”.
Fa falta un canvi de rumb. Un eminentment social i que solament es podrà produir des de les files del Treball. Des de les files del capital, de la gent “guay” i adinerada ja sabem el que ens espera: preguntem-li al barrut de Félix Millet.
En solidaritat amb els companys de la CNT de Palma i més especialment amb la nostra companya Matilde, a Olot hem començat una campanya de denúncia contra la cadena d’Hotel & Resort Riu. Com ja és sabut a la nostra comarca, el primer d’aquests Hotels i els fundadors són de la ciutat d’Olot. Per tan, amb més raó els portem el conflicte iniciat per la direcció d’aquesta empresa a les Illes Balears a les portes de casa seva. Estem preparant una concentració per als pròxims dies a l’entrada de l’Hotel Riu d’Olot i a més ja ha començat a distribuir-se butlletes informatives del conflicte pels carrers d’Olot, així com cartells cridant al Boicot als Hotels Riu i també informant de la situació a les diferents pilones de la ciutat.
Podeu trobar informació del conflicte més detallada i mostres de suport per part de companys/es de CNT en altres localitats on hi ha un Hotel Riu a la web del sindicat de CNT a Palma: Enllàç 1 , enllaç 2.
