Amb la mort de Luís Andrés Edo, mort ahir dissabte després d’una insuficiència cardiorrespiratoria, desapareix una de les figures històriques de la CNT. Havia nascut el 7 de novembre de 1925, a Casp. Molt aviat es va traslladar a Barcelona, on va conèixer l’experiència educativa de l’Escola Nova Unificada (CENU) i va viure l’esclat revolucionari contra la revolta militar del 18 de juliol i la crueltat dels bombardejos durant la Guerra Civil.
Com sovint comentava, dels durs anys de la postguerra arrenca la seva inquebrantable adscripció al moviment llibertari, primer, a través de les lectures i, posteriorment, a través dels debats i l’acció sindical clandestina, que el van dur a participar en les primeres vagues de Barcelona contra la dictadura i a declarar-se pròfug del servei militar, el que va suposar la seva primera detenció en el castell de Figueres en 1947.
Va aconseguir escapar-se a França, però va ser de nou detingut després de la seva entrada clandestina a Espanya el 1948. Va desertar per segona vegada i va marxar a l’exili, on es va convertir en una figura carismàtica per a tots els corrents llibertaris. Després del congrés de reunificació de la CNT de 1961 es va integrar a Defensa Interior, l’organisme creat per a combatre el franquisme.
El 1966, és detingut a Madrid i fins a 1972 va passar per les presons de Carabanchel, Sòria i Segòvia, on va escriure La Corriente, llibre revisat i editat el 2002. Entre 1972 i 1974 va estar a París, però al tornar a Espanya va ser novament detingut l’1 de maig de 1974, romanent en presó fins a l’amnistía de 1976.
Després de la reconstitució de la CNT de Catalunya, el 29 de febrer de 1976, va formar part del Comitè Regional, del que va ser Secretari General i director de Solidaritat Obrera. Però, encara el 1980, tornarà de nou a la presó per uns mesos. D’aquests anys guarden els seus companys els millors records, quan va posar tota la seva capacitat organitzativa al servei dels més febles i marginats, els presos socials.
En la Model, Edo es va convertir en una referència per als presos antifranquistes i li complaia recordar com a través d’un sofisticat, alhora que simple, sistema de comunicació intern s’anaven transmetent per tota la presó les notícies més importants, com la mort del dictador. Aquest mateix sistema servia per a organitzar les accions de protesta i de solidaritat amb els presos que es trobaven en les condicions més dures d’incomunicació o de càstig.
Des de mitjans dels vuitanta, Edo va dedicar totes les seves forces a difondre, mitjançant escrits, conferències i debats, la necessitat de superar la rigidesa de les estructures organitzatives i impulsar el corrent que hauria d’aglutinar el moviment llibertari en tots els seus sentits, matisos i complexitat. La seva última aportació era l’aposta per la formació de municipis lliures. En la seva última obra, La CNT en la encrucijada. Aventuras de un heterodoxo (2006) recull bona part del seu recorregut vital i de les seves reflexions.
En els últims anys, agradava de reunir-se amb els amics que havia anat forjant al llarg d’una vida dedicada a difondre les idees llibertàries i d’assistir a actes on es debatia la història de l’anarquisme.
Sens dubte, amb la mort d’Edo desapareix una part de la nostra història -llàstima que no arribés a publicar el llibre que actualment tenia entre mans- i, sobretot, desapareix un infatigable lluitador per les llibertats i la dignitat de les persones que, com reconeixen tots els que el van conèixer amb independència d’adscripcions ideològiques, era capaç de dialogar i d’obrir-se a les idees dels altres amb una desbordant dosi d’humanitat.
Com deia ahir el recordatori de l’Ateneu Enciclopèdic Popular: “Que la terra et sigui lleu, Luís Andrés”.
Antoni Segura.
Antoni Segura és catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.
