general

“Hi ha un home a la presó dels que avancen.
Juntem-nos. Perquè faci camí, perquè faci camí, juntem-nos.”
(Joan Salvat-Papasseit)

Amadeu Casellas és un pres anarquista català que porta més de 23 anys empresonat, acusat de robar bancs al principi dels anys vuitanta -per finançar lluites obreres-, sense cometre cap delicte de sang. Actualment (14 d’octubre del 2009) es troba incomunicat a la Unitat Hospitalària Penitenciària de l’Hospital de Terrassa: està fent una vaga de fam de la qual ja du 93 dies, i hi ha afegit una vaga de set des de fa 10 dies.

L’Amadeu acumula vuit anys de redempció de pena pels treballs -pena sobre pena- que ha dut a terme a les presons en aquets 23 anys. La seva condemna més alta és de cinc anys: si, com la llei preveu, es tripliqués la condemna més alta fa anys que hauria pogut de sortir de la presó. D’altra banda, si s’apliqués la refosa de penes, com que ha superat amb escreix els 20 anys d’estada a la presó, hi ha mecanismes legals perquè ja pogués sortir al carrer.

Ara bé, pel que sembla 23 anys no ha estat prou temps perquè el sistema penitenciari “rehabiliti” aquest home per “reintegrar-lo” a la societat. Sra Tura (consellera de la Llei) i Sr. Batlle (director general de Presons): quants anys més preveuen que l’Amadeu necessita per “rehabilitar-se”? Insistim-hi, l’Amadeu no cometé cap delicte de sang (altres persones amb delictes de sang i penes semblants han sortit al carrer moltíssim abans). Inqüestionablement, vostès tenen molta feina, una feina que deu ser molt més rellevant que resoldre la situació de vida o mort d’una persona, oi?.

La mare de l’Amadeu porta més d’un any demanant reunir-se amb el Sr. Batlle i al llarg d’un any no ha estat rebuda ni per ell ni per cap alt responsable d’Institucions Penitenciàries. Potser la vida dels pobres i dels presos no és significativa ni valuosa per als nostres governants. Veure la mare de l’Amadeu, una dona gran, haver d’implorar el seu dret a reunir-se amb el Sr. Batlle en cada visita a la Direcció General d’Institucions Penitenciàries és humiliant. On és la democràcia, senyora Tura i senyor Batlle?, on és la negociació com a mitjà per resoldre els conflictes?, vostès creuen que les persones que des del 1936 han donat la vida per la llibertat i la justícia social ho feren perquè una consellera de Justícia i un director general d’Institucions Penitenciàries actuessin de la manera com vostès porten dos anys actuant amb l’Amadeu Casellas? Com podem dormir tranquils?

L’any 2008, la magistrada del jutjat núm. 2 de Manresa, Érika López Gracia, i posteriorment el magistrat de la secció cinquena de l’Audiencia Provincial de Barcelona, Sergi Cardenal Montraveta, denegaren la posada en llibertat de l’Amadeu per raons humanitàries. En definitiva, s’és davant de presons, de polítics i de Jutges que castiguen -que castiguen els pobres-, però que amb 23 anys d’empresonament no en tenen prou per “rehabilitar” una persona i que surti de nou al carrer.
L’Amadeu va fer una primera vaga de fam a la primavera del 2008, i una segona de fam de 77 dies a l’estiu del 2008. Al setembre del 2008 va acordar amb Institucions Penitenciàries que al març del 2009 se li aplicaria un tercer grau restringit, i que una mica més endavant podria sortir en llibertat.

Què ha succeït, doncs, perquè l’Amadeu romangui a la presó? El 20 d’abril del 2009 l’Amadeu denuncià que el subdirector de Tractament de la presó de Quatre Camins coneixia la falsedat dels informes que l’equip de Tractament de l’MR-3 estava enviant al jutge de vigilància penitenciària núm. 1 de l’Audiencia Provincial de Barcelona per impedir-ne la sortida al carrer (http://amadeucasellas.blogspot.com i http://llibertatamadeu.blogspot.com). Per què l’Amadeu parlava de “falsedat”? Hi ha prou elements per concebre que s’està castigant Amadeu Casellas per raó de les reiterades denúncies que ha fet entorn de la situació a les presons catalanes al llarg d’aquests 23 anys. L’Amadeu ha denunciat que entre 20 i 25 persones han mort al centre penitenciari de Brians 2 als últims dos anys a causa del deteriorament físic i moral que pateixen: a les males condicions de vida, s’hi afegeixen un seguit d’aspectes no gens amables sobre les pràctiques d’una part del funcionariat carceller en les seves relacions amb els presos. (En un exemplar de la revista Catalunya del 2008 s’exposava la situació laboral dels presos catalans i l’incompliment de la legislació sobre les condicions i els sous que aquests han de percebre pel seu treball). La Fiscalia no ha emprès cap investigació. Ni la Conselleria de Justícia. Ni la Síndica de Greuges. Ni la Sindicatura de Comptes. Ni els periodistes d’investigació. La societat no ha emprès cap investigació.

L’Amadeu porta temps remetent, i reproduím literalment els termes que utilitza, a “l’explotació laboral, les tortures, les morts induïdes i tota mena d’abusos que els presos pateixen“. Un panorama no gaire falaguer, prou tèrbol perquè durant l’estada dels periodistes de TV3 a Brians 2 -al març del 2009, per elaborar el programa “A la presó” que s’està emetent aquestes setmanes- no detectessin el que l’Amadeu ha explicat i que els grans mitjans de consum privats i públics han anat amagant: referint-se a Brians 2, ell parla de “poca quantitat, mala qualitat i manca de varietat de l’alimentació; falta d’activitats per als presos; un disseny físic i organitzatiu de la presó i la vida carcerària que condueix a la depressió; saturació de drogues legals i il·legals de molts presos” -el consum de les darreres sí que apareix en aquest programa televisiu, però no s’hi explica com és que n’hi ha ni qui se’n beneficia-; “manca d’aigua calenta i calefacció, en ple hivern, a determinades àrees d’alguns mòduls (quan n’hi ha en una banda no n’hi ha a l’altra); manca d’electricitat durant setmanes en algunes cel·les…“

Cap pres, cap exprès, cap familiar ha estat entrevistat ni per la Fiscalia ni per ningú a fi d’informar-se sobre la conveniència o no d’iniciar un procés rigorós d’investigació. El que moltes i molts de nosaltres, constituïts en assemblea de suport a l’Amadeu Casellas, pensem és d’entrada que el que està succeint a les presons no coincideix amb la imatge que la societat se’n fa. I el que hi passa no és precisament bonic. Per això s’amaga.

Pensem, també, que aquesta tercera vaga de fam (93 dies) i de set (10 dies) de l’Amadeu respon a la justa demanda d’un home sotmès a una situació d’injustícia enfront de la passivitat absoluta dels governants per resoldre-ho. Ara mateix l’Amadeu amb prou feinas supera els 50 kilos, i la seva pressió oscil·la entre 5 i 7. Aquest conflicte no és individual, sinó col·lectiu. No és l’únic, és un entre molts, però el risc sostingut en què està posant en joc la seva pròpia vida i el fet de mantenir les denúncies que efectua sí que són únics.

Per als governants del capitalisme amb un full salarial al final de mes -amb recursos públics- la vida de l’Amadeu no val res. Per a gent molt diversa de Catalunya, l’estat espanyol, Europa i Amèrica que han dut a terme accions de solidaritat amb l’Amadeu als darrers dos anys la seva vida sí que val i sí que té sentit, perquè en l’Amadeu s’hi reflecteix la vida de tothom: les seves esperances, els seus malsons, les seves necessitats, les seves lluites, les seves il·lusions, l’amor a la gent que estima i al que considera una causa justa i, sobretot, la seva llibertat i els seus drets. Els seus drets, Sra. Tura i Sr. Batlle, els seus drets: els de l’Amadeu i els de tothom. Els nostres drets.

Sra. Tura i Sr. Batlle: vostès no cobren dels fons públics per deixar morir un home. Oi que no? Caldrà que s’hi pronunciïn les instàncies internacionals públiques i privades en l’àmbit dels drets humans perquè d’una vegada es resolgui aquesta tragèdia? És així com es “rehabilita” les persones a les presons catalanes? Sra. Tura i Sr. Batlle, vostès seran capaços de mirar als ulls de la mare de l’Amadeu Casellas el dia que es dignin rebre-la? El proppassat 7 d’octubre, mentre vostès es reunien en una sala de la Direcciò General d’Institucions Penitenciàries, només a deu metres de distància la mare de l’Amadeu reclamava un cop més a un càrrec funcionarial intermedi que la rebessin. De debò que no els cau la cara de vergonya? Llavors, què està passant? Exactament què collons estan esperant? A què juguen? On és la responsabilitat política que afirmen que exerceixen? On és???

AMADEU CASELLAS LLIBERTAT!

El 4 de setembre de 2009 el Tribunal local de Belgrad decidia que els membres de l’ASI detinguts serien retinguts durant 30 dies. Els nostres companys estan acusats d’un acte de terrorisme internacional.

La Confederació de Sindicats “Iniciativa Anarco-sindicalista” es va assabentar a través dels mitjans de comunicació de l’atac a l’ambaixada grega i de l’organització que ho va assumir.

Aprofitem aquesta oportunitat per a recordar una vegada més a l’opinió pública que aquests mètodes de lluita política individual no són els de l’anarco-sindicalisme, més aviat al contrari: nosaltres proclamem públicament les nostres posicions polítiques i busquem atreure a les masses al moviment sindicalista i a les organitzacions llibertàries i progressistes mitjançant el nostre treball.

L’Estat, volent callar les seves crítiques i a través dels seus mitjans de repressió, actua amb una lògica absurda, cataloga com sospitosos a qui declaren explícitament els seus punts de vista llibertaris i tanca el cas mitjançant el seu empresonament per a donar una falsa imatge d’eficiència a l’opinió pública.

Poden observar-se les formes poc escrupoloses d’actuar de les institucions del règim des dels primers moments de la detenció, els registres il·legals dels seus apartaments, la intimidació a les seves famílies i les acusacions desproporcionades de terrorisme internacional.

Donat el fet que no donem suport a les accions de l’ara famós grup anarquista “Crni Ilija”, no podem caracteritzar el succeït com “terrorisme internacional” ja que el terrorisme, per definició, comporta una amenaça contra la vida de civils, mentre que en aquest cas ningú va resultar ni tan sols ferit i només es van produir danys simbòlics.

Està clar que aquesta farsa elaborada per l’Estat és només una manera d’intimidar a qualsevol que decideixi assenyalar la injustícia i desesperança de la societat contemporània.

En temps d’adormiment social hi ha individus que opten per les accions més increibles, de vegades autodestructives, per a trencar amb el bloqueig mediàtic i posar les seves demandes en el centre d’atenció (recordem als treballadors que es van tallar i van menjar els seus propis dits o, per exemple, a l’home desgraciat i afiligit que va amenaçar amb fer esclatar una granada en l’edifici de la Presidència de Sèrbia), és a dir, tractant que un ampli sector social conegui els seus problemes.

No deixem que ens convencin que un acte simbòlic de solidaritat, àdhuc expressat de manera errònia, pugui ser tractat com un acte antisocial o terrorista, al costat de qualsevol altre acte de rebel·lió de qui han estat desposseïts de drets.

Expressem la nostra solidaritat amb els companys detinguts i les seves famílies i demanem que s’estableixi la veritat sobre aquest cas.

LLIBERTAT PER ALS ANARCO-SINDICALISTES!

INICIATIVA ANARCO-SINDICALISTA

Sèrbia, 5 de setembre de 2009

Traduït al castellà per la CNT de Sevilla

Traduït al català per la CNT d’Olot

Ahir, a les 10.30, tècnicament i aparentment, la Núria Pòrtulas es va asseure a la banqueta dels acusats del cau d’excepció de l’Audiència Nacional espanyola. No solament ella. Vora seu, de manera imperceptible però ben real, hi compareixien també, ben incòmodament, tot el Departament d’Interior, la Divisió d’Informació dels Mossos d’Esquadra i Joan Saura mateix. Perquè, ensems i alhora, s’hi jutjava una determinada moda, nefasta i perversa, d’entendre l’antiterrorisme i d’equiparar dissidència amb delinqüència.

Quan, entre escomeses policíaques i sis detencions, la Núria va asseure’s per afrontar una petició fiscal de cinc anys per ‘col·laboració’ amb una banda armada inexistent, Saura també posava un peu al tribunal especial. Perquè era el moment, finalment i dos anys i mig després, de poder desmuntar la fantasia policíaca que ha construït el cas i la cobertura política, farcideta de mitges veritats i de mentides senceres, dels qui l’han emparada. Començava a esfondrar-se la causa sumaríssima que va sacsejar les comarques de la circumscripció de Girona el febrer de 2007 i, tal vegada, tot ha començat a caure ‘com un terrós de sucre que se t’escapa entre els mans’, com va reconèixer Joan Delort mateix fa ben poc en relació amb el pretès gihadisme del Raval.

D’entrada, ja era així abans de començar, perquè el ministeri fiscal mateix demanava la pena mínima prevista pel codi penal i reconeixia la manca de tota prova més enllà de cartells i adhesius. De sortida, ja veurem què passa: com ens en sortim amb la Núria, com se’n surten en Saura i companyia i el seu tel de silenci espès. Però resta clar que els invisibles que maneguen els fils i s’engresquen amb la barroera guerra preventiva van decidir de dur la Núria al TOP que és encara l’Audiència Nacional espanyola, perquè és l’únic indret paradisíac del vell somni parapolicíac on es pot condemnar sense proves.

I tanmateix, abans del matx judicial, ja s’acumulaven els cúmuls de despropòsits acumulats als reports redactats des d’algun despatx dels mossos. Quatre eixos construint una acusació espúria que batega entre Kafka i l’absurd de Ionescu. Primera suposada prova: l’acusada ‘és d’ideologia anarquista’; descoberta nul·la, que la Núria mai no se n’ha amagat i ja ho sabíem abans de començar. Segona: que a més d’identificar-se amb les idees llibertàries al país de Ferrer i Guàrdia, del Noi del Sucre i de Puig Antich, exerceix conseqüentment. És a dir, que els mossos han demostrat al detall totes les protestes públiques en què ha participat, en un atestat que capgira de bell nou els rols d’acusadors i acusats: perquè l’única cosa que demostren és fins a quins extrems ha arribat el control social a casa nostra, que la Núria portava el megàfon en una manifestació (oooh!) i que són ben incapaços d’acreditar una sola il·licitud penal. Ahir ho van tornar a demostrar, defugint deliberadament que els delictes de base ideològica, propis del dret penal d’enemic hitlerià que jutja allò que ets i no pas allò que fas, és l’ADN de les repúbliques bananeres. En el cas que ens pertoca, per a ser precisos, de les monarquies bananeres.

Més. Tercera hipòtesi que els tombarà: no hi ha cap banda armada. L’excusa adduïda era que la Núria havia participat en campanyes de solidaritat per l’alliberament de Joan Surroche, empresonat a Itàlia per la crema de trens implicats en la deportació d’immigrants. La justícia italiana mateix, en l’òpera bufa de la democràcia berlusconiana, l’ha absolt. Per tant, la hipotètica banda armada unipersonal ja s’ha esvaït. No existeix. Au.

El quart esquer, en fi, és el més dramàticament tragicòmic: la sospita, sospitosament sense proves, que la Núria es disposava a fer ‘un pas més’. Com a conversa de bar de carretera entre mossos de la divisió d’informació amb tres gintonics de més, passi. Com a indici judicial sotmès a contradicció és ben ridícul, llevat que se’ls acudeixi de citar com a perita la pitonissa Aramis Fuster, que a aquestes alçades em mereix molta més confiança que no pas els mossos que desfilaren ahir per l’Audiència Nacional espanyola per provar de provar allò que no pot provar-se. Perquè el salt al buit, finalment, no l’ha fet pas la Núria: l’han fet els mossos precipitant-se a l’abisme de detenir sense proves. I després arriba el judici i resulta que les proves encara no han aparegut. Carai. Que s’ho facin mirar, doncs, avui millor que no pas demà. Perquè, si hem de rutllar sobre la base de l’expansió difusa de la sospita permanent contra determinades idees, haurien d’entestar-se a ampliar encara més les presons. O se’ls faran petites. Afortunadament, i ho saben, són uns quants en aquest racó de món que continuen exercint el dret fonamental de pensar, de dissentir i d’actuar. A plena llum i a cara descoberta.

Dos processos, doncs, i un tercer d’encara més insondable. El que ens interpel·la directament, a nosaltres mateixos: com no ens podem permetre el luxe de callar o aquestes coses continuaran passant; com no hauríem de perdre mai la capacitat d’indignació contra atropellaments insuportables; com ens deseduquen mirant a una altra banda; i com la classe política és experta a amagar el cap sota l’ala. De la conjunció de tots tres processos en sura, finalment, el debat sobre models socials i models policíacs. La batalla que dirimeix les tensions permanents entre llibertat sacrificada a l’altar de la seguretat i els costos impossibles dels drets civils de la guerra preventiva amb els corresponents estralls sinistres. Si la condemnen, continuarem dient que ens volen culpables i que no som pas innocents. Si l’absolen, com anhelem molts, caldrà continuar esmicolant la llei del silenci de la impunitat.

13 de juliol de 2009, doncs: nosaltres i la Núria i el seu petit Guantánamo local. I ells. Els invisibles de la divisió d’informació. I la factura pagada per la Núria a la bestreta: detinguda incomunicada el 7 de febrer de 2007, empresonada 120 dies a l’estepa castellana per cortesia de la policia autonòmica i des d’ahir amb l’espassa de Dàmocles que dirimeix la supervivència de la llibertat concreta o la llosa de la victòria de la por i de la (in)seguretat.

Potser rutllar així no és pas un cop d’estat. Però és l’estat de cop. Amb tota l’artilleria per a trasmudar-nos de ciutadans lliures a súbdits mesells. En el cas que concorre, a més, amb la vella mania, sovintejada i enquistada, condensada en una paràbola cínica però oportuna: la que diu que el poder és com un violí. S’agafa amb l’esquerra i es toca amb la dreta. Aquest és el drama i el frau. De debò.

Per això tinc ganes de llegir la sentència aviat. Ganes de l’endemà. D’un endemà en llibertat per a la Núria. Per a dir a en Saura: i ara què, rei? I ara què?

David Fernandez (extret de Vilaweb)

Més informació sobre el judici d’ahir i les càrregues policials a l’Audiència Nacional aquí.

En el dia d’ahir ha mort, a l’edat de 64 anys, l’educadora anarquista Josefa Martín Luengo (Salamanca, 1944 -2009).

La dilatada carrera professional i social d’aquesta dona extraordinària està íntimament lligada a l'”Escola Lliure Paideia”, de la qual és fundadora, juntament amb la seva companya Concha Castaño i Mª Jesús Checa.

Paideia forma part de la tradició de les escoles racionalistes que els anarquistes van introduir a Espanya entre finals del segle XIX i principis del XX. Josefa Martín potser sigui, des dels temps del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909), la persona més influent i coneguda del món llibertari dedicada a l’educació.

L’activitat educadora de Pepita comença a Fregenal de la Sierra (Badajoz), en l’inici de la democràcia, quan dirigia l’escola-llar Nertóbriga i va tractar que l’alumnat tingués una educació integral, on la formació de la persona i l’adquisició de valors fossin les pautes a seguir. Aquesta forma d’entendre l’educació va fer que les forces vives, en paraules d’ella, de la zona exigissin el seu cessament immediat. Va ser tal l’escàndol que es va muntar que el tema va arribar fins i tot a plantejar-se en el Congrés dels Diputats, en una interpel·lació al govern de Suárez per un diputat socialista. L’experiència viscuda va quedar plasmada en el seu primer llibre: Fregenal de la Sierra, una experiència d’Escola en llibertat (Camp Obert Edicions, 1978).

Poc després, en vista de que dintre del sistema educatiu oficial poc o res es podia fer per a tractar que l’educació fos alguna cosa més que adquirir coneixements, va ser quan en companyia de les pedagogues Concha Castaño i Mª Jesús Checa van decidir fundar una escola diferent, i així va néixer, a la localitat de Mèrida, al gener de 1978  l’Escola Lliure Paideia (les diferents etapes de l’escola es poden veure en la seva web: www.paideiaescuelalibre.org )

Però Pepita no solament es va dedicar a l’educació sinó que, en el camp socio-polític, va ser una activa militant feminista, membre del col·lectiu Dones per a l’Anarquia, format per dones pertanyents al Col·lectiu Paideia.

Pepita té, no ens acostumem a parlar en passat, una extensa bibliografía i era una gran articulista. Al llibre que ja hem comentat anteriorment (Fregenal de la Sierra) cal afegir-li altres títols: Des de la nostra Escola; Intent d’Educació Antiautoritaria i psicomotriu; L’escola de l’anarquia; Paideia, una escola lliure; 25 anys d’educació llibertària. L’aportació d’aquesta dona, per tant, a la pedagogia llibertària ha estat àmplia, segurament hagi escrit més que cap altre anarquista espanyol sobre l’educació. Una àmplia mostra dels seus escrits es poden trobar en la web de Paideia.

La CNT se suma al dolor de les persones properes, especialment del Col·lectiu Paideia i dels alumnes de l’Escola Paideia amb el desig que l’obra que Pepita Martín va començar tingui la seva continuació perquè les noves generacions de nenes i nens puguin tenir l’oportunitat de conèixer i viure una escola diferent, creada per una persona excepcional.

Gràcies, Pepita. Que la terra, companya, et sigui lleu.

Per si vols deixar algun missatge a l’escola els correus electrònics són els següents:

info@paideiaescuelalibre.org
paideia@paideiaescuelalibre.org

PROPERES CONVOCATÒRIES: “13 DE JULIOL, NÚRIA ABSOLUCIÓ!”

Dissabte 11 de juliol

19:00h MANIFESTACIÓ davant la seu d’ICV (C/ Barcelona, 5) de Girona
21:00h SOPAR SOLIDARI a la plaça Ovidi Montllor (Plaça de la Constitució) de Girona
Els que hi estigueu interessats a venir al sopar, apunteu-vos a: hilari47[arroba]yahoo.com (indiqueu quants sereu).

Diumenge 12 de juliol, BUSOS cap a Madrid

Els que hi estigueu interessats a venir amb els busos, apunteu-vos a: el13totsamadrid[arroba]gmail.com (indicant qui sou i des d’on sortireu)

Posteriorment a qui s’hagi apuntat se’ls enviarà tots els detalls perquè pogueu confirmar el vostre suport presencial.

Dilluns 13 de juliol, JUDICI!!!, a l’Audiència Nacional espanyola, a Madrid

Feu-ne la màxima difusió! Ens hi veiem!

Núria lliure, lliures tots i totes!

THE STARSKY&HASH (PSICODÈLIA SUPERSÒNICA Vs THEREMIN BOY)

Orquestilla psicosònica d’aptituds kamikazes envers l´improvització, la composició minimalista i l´experimentació sonora; un petit tribut al theremin (un dels primers instruments electrònics) submergint-lo en una greu profunditat ambiental (contrabaix & bateria) amenitzat per efectes i l´acompanyament d´una sinuosa veu.

Components:

Bateria: Juanjo

Veu+guitarra: Kirsten

Contrabaix/Baix+efectes: Trave

Theremin+PTcasio10: Peter.

Congas/Percussió: Xavi Dot

Videoprojeccions: Fali

Després de molts concerts els amics de Starsky & Hash han tret disc.

Podeu escoltar-ne alguns temes desde el seu myspace:  http://www.myspace.com/starskyhash

El Secretari General de l’Associació Internacional dels Treballadors, Ratibor Trivunac, i un altre company han estat arrestats per la policia mentre participaven en un acte de protesta organitzat per a denunciar les atrocitats causades per la visita del Vicepresident nord-americà Joseph Biden a Belgrad ahir, 20 de maig.
L’acte, que no va ser autoritzat, va tenir lloc al centre de Belgrad, on es va cremar una bandera d’EUA, es va llegir també un comunicat condemnant la labor dels Estats Units en el foment del Capitalisme, les guerres, l’explotació i la discriminació.

Actualment estem recopilant informació sobre els nostres companys detinguts, mentre els nostres advocats estan tractant de contactar físicament amb ells. Mantindrem informada a l’opinió pública i, de ser necessari, farem una crida a l’acció solidària.

Llibertat per als companys arrestats!
Llarga vida a l’AIT!