I ja van quatre números de la revista anarquista L’observador, que torna amb una mostra més d’humor i ideologia. Fes clic a la imatge per llegir-lo on-line.
general
Les assemblees d’aturats i aturades
1. Una mica d’història
Les assemblees d’aturats han estat una de les respostes del moviment obrer a l’atur massiu, fonamentalment en els moments de crisi econòmica, reconversió industrial i destrucció massiva d’ocupació, quan l’atur s’ha convertit en el principal problema de la classe treballadora, i s’ha convertit en un element de divisió de classe i de debilitament del moviment obrer.
En l’estat espanyol, van sorgir amb força en els anys 80, davant els efectes de la crisi econòmica i la reconversió industrial, especialment en zones com el Marge Esquerra a Bizkaia, i en altres zones industrials. I també en zones rurals d’Andalusia, amb un alt percentatge de població jornalera, i un atur massiu.
També en altres països com Argentina, el moviment de desocupats i piqueter va sorgir com a resposta a l’atur massiu entre altres efectes de la crisi de 2001, i guarda algunes semblances amb les pràctiques de les assemblees d’aturats.
De nou aquí, des de finals dels 90, amb el boom immobiliari i la bombolla especulativa, es va engegar un cicle econòmic marcat per una forta generació d’ocupació, especialment en sectors com la construcció i altres sectors, intensius en mà d’obra. Creació d’ocupació marcada per la precarietat, els baixos salaris, i que queia en molts casos en l’economia submergida, però que va fer disminuir les taxes d’atur.
Després de l’esclat de la bombolla immobiliària i financera, entren en crisi els sectors que havien impulsat la creació d’ocupació en el cicle anterior, la qual cosa unit a la falta d’alternatives i a les polítiques d’austeritat i retallades han conduït a un major increment de l’atur, que assoleix taxes de més del 25%.
Davant aquesta situació, amb 6 milions de treballadors a l’atur, amb una taxa d’atur que en determinats territoris, sectors i edats supera el 50%, amb prop 2 milions de llars amb tots els seus membres aturats i el mateix nombre de treballadors en atur que no reben cap prestació, les assemblees d’aturats tornen a sorgir com a eina i alternativa de lluita davant una situació sense perspectives de canvi, si no ve de l’autoorganització de les pròpies persones aturades.
2. Les assemblees d’aturades davant la crisi econòmica i atur massiu.
Les assemblees d’aturades es caracteritzen per tractar de recuperar el control social sobre els processos de cerca i selecció de treballadors, tractant d’arrencar-los del control de l’Estat i de les empreses privades, intentant fer front als mecanismes de divisió de classe de coacció que la desocupació exerceix sobre el conjunt de la classe treballadora.
Les Borses de Treball
Un element fonamental en aquest sentit són les borses de treball vinculades o controlades des de les Assemblees d’aturats. Aquestes borses de treball han estat en molts casos el nucli del funcionament de les assemblees i entorn de les quals s’ha dinamitzat l’organització dels treballadors i treballadores a l’atur.
Les borses de treball tracten, des d’aquesta perspectiva, de trencar amb la gestió estatal de la cerca i de l’oferta d’ocupació, cada vegada més privatitzada, a través d’empreses d’intermediació i ETTs, i d’imposar a les empreses que la contractació es faci a través d’una borsa de treball que es regeixi per criteris de solidaritat, rotació i repartiment de l’ocupació.
Plans d’ocupació públics: Solidaritat, transparència i control social
L’acció de les assemblees d’aturats, tracten també de pressionar a les empreses i a les institucions per augmentar l’oferta d’ocupació, tractant d’implantar mesures de repartiment del treball existent que augmentin tant l’oferta com la reducció del temps de treball, la supressió d’hores extres i treball a preu fet, entre d’altres. D’igual forma s’actua promovent la creació d’ocupació per part de l’administració pública i incidint en els criteris de selecció per a aquestes contractacions imposant criteris de solidaritat, repartiment, rotació, transparència i control social.
Prestacions dignes i gratuïtat de serveis
Les assemblees d’aturats actuen d’igual forma com a mecanismes per a la pressió social en favor d’una major cobertura pública mitjançant prestacions econòmiques i serveis públics, i de la gratuïtat del transport i l’energia, de la promoció del lloguer social i de la reducció dels béns bàsics.
Autogestió per a la satisfacció de les necessitats
Les assemblees d’aturats i aturades no són només una via de reivindicació, sinó que poden ser també la base d’iniciatives autogestionaries destinades a la satisfacció de les necessitats més bàsiques dels treballadors, tant des de l’engegada de cooperatives de consum, com en la recuperació d’empreses per a la seva autogestió.
3. Les assemblees d’aturats des de l’anarcosindicalisme
Per a l’anarcosindicalisme, la ruptura de la divisió entre empleats i aturats, que és en molts casos un element clau en el debilitament del sindicat i del moviment obrer en general, és una necessitat fonamental. No podem oblidar que aquest , precisament, és una de les principals efectes que es busquen amb la promoció i el foment de l’atur massiu des de la patronal i el govern.
Sindicats, seccions sindicals i assemblees d’aturats
Des d’aquesta perspectiva, la vinculació entre el sindicat , les seccions sindicals, i les assemblees d’aturats i borses de treball és una via de treball imprescindible a desenvolupar, des de les diferents fórmules organitzatives que els sindicats estan ja començant a engegar.
Dins de l’activitat de les assemblees d’aturades, el sindicat és fonamental a l’hora d’imposar condicions laborals que maximitzin l’oferta d’ocupació (repartiment del treball, eliminació de preu fet i hores extres, etc), de la mateixa forma que ho és a l’hora de tractar d’imposar el control sobre l’oferta d’ocupació o facilitar l’activitat de la borsa de treball.
També el sindicat és fonamental des de la perspectiva de la recuperació d’empreses i l’autogestió.
Aquesta vinculació és encara més necessària, en un entorn laboral tan precari, on el pas de la situació d’empleat a aturat, i viceversa, és continu, a fi de revertir el handicap que suposa per a l’acció sindical.
Les assemblees d’aturats potencien a més la vocació unitària, i proporcionen una forta vinculació amb el territori i la seva problemàtica social, sempre més difícil des de l’acció sindical en l’empresa, i que pot ser molt important per al suport a vagues i conflictes sindicals, especialment aquells que es dirigeixin a implantar el control sindical i social de l’ocupació.
Des d’una perspectiva anarcosidindicalista, elements com l’autoorganització dels treballadors per a la consecució dels seus objectius, l’acció directa i el tracte directe amb la patronal o la construcció d’eines d’apoderament i autonomia de la classe obrera, són al costat del valor de la unitat de classe, elements comuns i que impregnen l’activitat de les assemblees d’aturats, apropant-les a la pràctica anarcosindicalista.
No en va la promoció de les assemblees d’aturades i borses de treball i la seva vinculació als sindicats, ha estat un element recurrent dels acords de la CNT, i en determinats moments històrics de la seva pràctica.
L’actual conjuntura, l’especial incidència dels efectes de la crisi sobre els sectors més precaris de la classe obrera, als quals la CNT es dirigeix i que forma bona part de la seva afiliació, ha fet que s’estigui recuperant i actualitzant aquesta línia de treball, amb experiències en diferents sindicats, que ja s’estan posant en comú i discutint.
Pablo Martínez
CNT acusa al govern de practicar una política intencionada de destrucció d’ocupació i augment de l’atur
El sindicat anarcosindicalista considera que les dades de l’atur, conegudes ahir , són el resultat de les polítiques de retallades i acomiadaments impulsades des dels diferents governs i des de les institucions europees.
CNT considera que les dades de l’EPA, conegudes ahir, no fan sinó evidenciar els efectes de les polítiques reals que s’estan impulsant, i que tenen com a resultat conegut, assumit i buscat, la multiplicació dels acomiadaments i la destrucció sistemàtica de llocs de Treball. El sindicat anarcosindicalista afirma que el discurs oficial de creació d’ocupació no és més que una justificació per tal d’aplicar més retallades de drets, la precarització, i el desmuntatge dels serveis públics, i l’aposta per les polítiques a favor dels interessos de la patronal i la banca.
Per la CNT, sis milions d’aturats no fan sinó constatar el caràcter irracional d’un sistema econòmic que prima els beneficis de la patronal i la banca davant les necessitats i el benestar de la societat. Un sistema econòmic que descuida necessitats com l’educació, la sanitat, i la cura de les persones i del medi, mentre que les persones amb la capacitat, la voluntat i els coneixements per satisfer aquestes necessitats es troben sense recursos.
CNT acusa la patronal i el govern de no deixar, amb cada mesura, de fomentar l’atur com a mecanisme per aconseguir imposar menys salaris, condicions de treball més precàries, i fer retrocedir dècades de lluita obrera, estenent la por entre la classe obrera.
CNT ha convocat per al pròxim 15 de febrer una jornada d’acció a la que crida a participar als treballadors en atur ja que consideracia que res es pot esperar dels governs d’un i altre signe pels que el treball només és un reclam per les campanyes electorals i publicitàries. De la mateixa manera, els anarcosindicalistes poc o res podem esperar del sindicalisme institucional, còmplice dels ERE’S i acomiadaments, i que, durant anys, han fet de l’atur juntament amb la patronal, un negoci a través de les subvencions per l’engany de la formació i la orientació laboral.
CNT espera que només desde la mobilització i la autoorganització dels treballadors/es en atur es podran imposar mesures radicals contra aquesta situació, apostant pel repartiment del treball i la riquessa, avançant cap a un canvi de sistema amb mesures contràries a les que s’estant impulsant:
Reduint la jornada laboral;
Avançant l’ edat de jubilació;
Prohibint les hores extres i el treball a preu fet;
I garantint prestacions dignes i suficients per cada treballador o treballadora en atur.
Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CNT-AIT
Que l’atur no t’aturi! 15f jornada d’acció.
Contra l’atur, jornada d’acció.
La CNT convoca pel proper dia 15 de febrer una jornada d’acció contra l’atur dins la campanya “Que l’atur no t’aturi!!”. En aquesta data els sindicats de la CNT sortiran al carrer i impulsaran accions pel repartiment del treball i de la riquesa.
CNT considera que l’atur obrer no ha deixat de créixer com a resultat de les polítiques econòmiques de governs d’un o altre signe, que han assumit com a prioritaris el pagament d’un deute il·legítim i assegurar els beneficis de la patronal i de l’elit financera, al que dediquen milions d’euros, davant del benestar i els drets de la majoria de la població. Per això continuen impulsant polítiques de retallades i reformes laborals que faciliten i abarateixen els acomiadaments.
Per la CNT l’atur està assolint nivells dramàtics, per sobre del 25%, molt majors en determinats territoris, sectors o franges d’edat. No obstant això, els governs segueixen retallant les prestacions i subsidis per desocupació, ja de per si mateix insuficients, als quals se sumen els previstos als Pressupostos pel 2013, on fins i tot la misèria del Pla Prepara desapareix a partir de febrer, aguditzant les conseqüències de la desocupació, que es tradueix en desnonaments o en la impossibilitat de fer front a les necessitats més elementals. Les contínues retallades en els serveis públics, en la sanitat, en l’educació i en els serveis socials, agreugen encara més la situació pels treballadors i treballadores sense recursos.
Des de CNT entenem que aquestes polítiques posen en evidència que l’atur, en contra del discurs oficial, és l’última de les seves prioritats, ja que permet a la patronal aconseguir, sota l’amenaça de l’acomiadament, la continua reducció dels salaris i l’empitjorament de les condicions de treball, objectiu últim de la reforma laboral, aprovada ara fa un any.
A CNT pensem que no podem esperar res dels governs en la lluita contra l’atur, res de les seves promeses per a la generació d’ocupació, poc o res del sindicalisme institucional que durant anys ha acceptats ERO’s i acomiadaments, mentre participava del negoci de la formació i l’orientació laboral.
A CNT apostem per que siguem els propis treballadors els qui ens organitzem, especialment els directament afectats per aquesta situació, fent del sindicat una eina útil en la lluita contra l’atur, rebutjant frontalment EROS’s i acomiadaments. Exigim mesures radicals contra la desocupació, el repartiment del treball i la riquesa, per garantir el benestar per tots i totes, cosa que en última instància no serà possible sense un canvi radical de model econòmic i social.
Per tot això, CNT crida a mobilitzar-se contra l’atur el proper 15 de febrer, a organitzar-se, a sortir al carrer i impulsar accions exigint:
- La reducció de la jornada laboral a 30 hores, sense rebaixa salarial;
- L’avançament de l’edat de jubilació als 55 anys;
- L’oposició frontal a tot tipus d’ERO’s i acomiadaments, lluitant i defensant cada lloc de treball; i
- Una cobertura universal digna per tots els aturats/des.
Secretariat Permanent del Comitè Confederal CNT-AIT
prensa@cnt.es / 618 450 411
C/Historiador Domínguez Ortíz, 7 local. Còrdova
“Fora del ramat. Anarquistes a la Garrotxa 1995-2012″. Nova edició de la Biblioteca Social d’Olot.
Recull de “vida i miracles” del col·lectiu anarquista a la Garrotxa durant aquests darrers anys. En aquest llibre, “Fora del ramat. Anarquistes a la Garrotxa 1995-2012“, hi trobaràs explicat de manera breu i senzilla els aspectes claus per entendre les activitats llibertàries dels últims anys. A través de les seves misèries i virtuts, podràs saber el què, el com i el perquè de la presencia de l’anarquisme a les nostres contrades. Part de la seva manera de pensar s’hi veu reflectida també a través d’un recull d’articles.
Per adquirir un exemplar:
només has d’ingressar 9€ al següent número de Compte Corrent 2100-3724-17-2100356986. Després ens envies un e-mail a bustia@bsolot.info informant-nos del ingrés i de la direcció on vols que et sigui enviat el llibre o si el passaràs a buscar pel local, i nosaltres et respondrem per fer-te saber que la cosa està en marxa.
Un cop hàgis fet la comanda, en el termini màxim d’un mes rebràs el teu exemplar a casa. Aquesta demora, es deu a que treballem imprimint per comandes.
Per descarregar el PDF fes clic aquí.
Per visualitzar-lo on-line fes clic a la imatge d’aquí a sota:
Nova edició de la Biblioteca Social d’Olot: El manifest negre
En aquesta ocasió, el Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires, ens sorprén amb un manifest anarquista: El manifest negre.
Perpetrat a la Garrotxa, en aquest treball s’hi van abordant diferents temes d’actualitat a partir de la crítica del moment actual en els diferents àmbits, econòmics, democràtics, laborals, etc. s’hi van suggerint possibles solucions i idees per caminar cap a una societat més justa.
Nou número de Solidaridad Obrera nº 358 – Gener 2013
Ha sortit al carrer un nou número de Solidaridad Obrera, portaveu de la Confederació Nacional del treball de Catalunya i Balears. És el nº 358 corresponent al primer trimestre de 2013.
Clica a la portada per descarregar-la.
ULL PER ULL
Secretariat Permanent del Comitè Regional de Catalunya i Balears.
Temps regirats, temps de canvis transcendentals que molt segurament marcaran durant dècades els propers anys. Passen fets que no fa tant, succeïen en lustres o fins i tot dècades. La crisi, no solament econòmica, està provocant que els fonaments de l’Estat tornin a grinyolar d’una forma que sembla que solament el Partit Popular, el partit alfa de les “classes mitjanes espanyoles”, pugui ser l’únic valedor de l’Ordre Constitucional.
Avançàvem ja, en l’anterior editorial de Solidaritat Obrera, de la importància transcendental que tindria per aquest any, la manifestació històrica de la Diada de Catalunya. Data, en la qual se celebra una derrota. La derrota de les institucions i lleis del Principat de Catalunya. Lleis i institucions que tot sigui dit de pas, no serem nosaltres qui les defensem, si bé tampoc som els defensors de les lleis d’aquest Imperi, Estat o quiosquet present, passat o futur anomenat Espanya.
D’un Imperi que antany dominava mars i continents, però que per si mateix, mai ha sabut gestionar les seves pròpies entranyes, la seva pròpia estructura. D’un imperi, mentalment centrípet i fatxenda que rares vegades ha sabut entendre la diferència. Diferència que es va revelar per les armes a Flandes, les Amèriques, Cuba o Filipines per arribar ja al segle XX i XXI a la pròpia Ibèria, l’antiga Hispània romana. A diverses de les parts fundadores, de l’anomenada Espanya, a unes Espanyes que sota el jou d’un nacionalisme castellà d’inspiració administrativa lleonesa i per tant visigoda i romana, va voler imposar a través de les tristes revolucions liberals del passat segle XIX, el model centralista i burocràtic francès.
D’aquesta idea parteixen atacs com l’intent de reforma educativa del Ministre Wert, la qual no solament afecta a la defensa del català a l’aula, sinó a molts altres aspectes que a certs partits catalans no sembla que els molestin tant. Denunciàvem ja en el passat Editorial, com sota l’excusa de la senyera es tapaven vergonyes pròpies de les elits catalanes, les nostres odiades elits. Àdhuc amb aquestes, les banderes no solament serveixen per tapar sinó també per distreure. Ja que mentrestant, no mirem les conseqüències de la Reforma no solament envers el català, sinó per a les conseqüències sobre la nostra classe. En la mateixa, s’ofereixen una sèrie de garanties i suports legals per a l’educació concertada (principalment religiosa) en detriment de l’educació pública. Aspectes com la renovació automàtica de convenis, la garantia que no totes les places siguin públiques i altres argúcies legals de nefastes conseqüències per a les famílies obreres (en haver de fer front a una educació de pagament), a la ideologització religiosa (si bé l’escola estatal no queda exempta d’ideologia cívica i de suport a les institucions) o les pitjors condicions laborals i d’accés per a la classe treballadora en el sector educatiu.
Amb tot, va haver-hi el passat 14 de novembre, una Vaga General de “certa” transcendència europea, convertint-se en diverses manifestacions i jornades de lluita a diversos països centrals de la Unió contra l’austeritat pressupostària i l’empitjorament de les condicions de treball. A Ibèria, dues vagues generals a Espanya i Portugal van tenir una participació superior a la del passat 29 de març, malgrat estratègies com l’inici del consum de l’enllumenat públic en ple dia per acréixer el consum elèctric i fer veure que es consumia més, uns serveis mínims superiors a l’anterior convocatòria i un nombre total de treballadors en atur bastant superior al del passat 29.
Amb aquestes, el govern central es veu atacat en diferents flancs des de Brussel·les (o millor dit Alemanya), des de Catalunya i de forma creixent també, des de la pròpia classe obrera, organitzada àdhuc de forma gairebé unànime a través de mecanismes d’acció sindical nefasts per al contraatac com són els comitès d’empresa i d’uns sindicats que, a esquerra i dreta, al que aspiren és a formar part de la gestió institucional.
Sembla que sigui, el Partit Popular, aquest partit de dretes, catòlic i nacionalista espanyol, el que defensi cada vegada més en solitari un marc legal, la Constitució, que en el seu moment la seva llavor anomenada Aliança Popular (de Don Fraga Iribarne) va votar en contra.
Una Carta Magna que representa, no ens enganyem, l’intent de consens entre les elits espanyoles: el Gran Madrid, àdhuc feble comparat amb avui, representant d’aquest nacionalisme espanyol, les elits d’aquesta burgesia catalana (castrada almenys en la seva forma projectiva en aquests primers anys blaus del Generalísimo), la burgesia basca (d’una adaptació millor a les Espanyes del que un es pugui imaginar: ahí, ese Neguri! Diuen aquests plançons burgesos establerts a Madrid amb certa malenconia), els rostolls àdhuc testimonials del poder latifundista en àmplies zones de Castella i Andalusia i finalment una aristocràcia obrera organitzada en sindicats controlats per partits (PCE i PSOE) que ràpidament van abraçar l’ordre constitucional, la rojigualda i els Pactes de la Moncloa, eliminant durant anys la resposta obrera, la veritable força d’oposició al parlamentarisme franquista i juancarlista.
Una resposta, que malgrat els silencis còmplices d’una sèrie de mitjans de control informatiu sembla que comença a tenir visibilitat en l’esfera col·lectiva. Resposta, que moltes vegades es paga amb la vida. Amb la vida de treballadors que gairebé sempre, segueix silenciada mentre els seus últims responsables no paguen, tot i que el sistema judicial d’aquesta dictadura parlamentària diu que han de pagar.
A l’espera d’una justícia popular, d’una justícia que va aplicar amb severitat i intel·ligència el pare de Núria Escorza (de visita aquests dies per Barcelona a la recerca de la història del seu pare: Manuel Éscorza del Val, responsable dels Serveis d’Intel·ligència de la CNT a la Guerra) en els daurats mesos de la revolució obrera i llibertària a la Rosa de Foc de 1936. Uns mesos on aquestes elits temien fins i tot en sortir de les seves cases.
Esperem per tant, que tornin els temps d’Escorza, Eroles, Fernández o Barriobero. Temps on es va fer justícia. Justícia de la de debò.
A tu, Esther Quintana (manifestant a qui la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra “presumptament” et va arrencar un ull d’un tret en la passada Vaga General), a tu Pedro Álvarez (assassinat per un Policia Nacional a l’Hospitalet de Llobregat fa ja 20 anys), a vosaltres i a tants altres. En el vostre honor, va dedicada aquesta Editorial.
Salut i anarcosindicalisme.
Nou número del Periòdic CNT nº 396 – Gener 2013
Treballador: L’Estat no et necessita
Els Pressupostos Generals per 2013 que van ser aprovats a finals de desembre passat, constaten amb tota claredat que l’Estat ja no necessita als treballadors, ni als presents, ni als futurs.
Per fer front a una pujada de més d’un 33% de la partida destinada a pagar els interessos del deute, el govern no ha dubtat a practicar profundes retallades pressupostàries en sanitat, educació, prestacions per desocupació o serveis socials, a més de la congelació de les pensions, que configuren un ombrívol panorama per a aquells que no podem -ni volem, ni estem disposats- a pagar-nos una assegurança mèdica privada, una educació privada o un pla de pensions.
Una bona part dels gairebé sis milions d’aturats d’aquest país no tornarà a trobar treball assalariat en anys. I si no tornen a treballar, perquè són mà d’obra sobrant, per què ha de gastar l’Estat diners per mantenir a aquests treballadors sans? Si emmalalteixen, poden substituir-se sense cap cost, i probablement, per altres més barats. Els nens que ara van a escola pública, segons els càlculs del govern, tampoc aconseguiran en el futur un treball qualificat ja que estan destinats a ser aquesta mà d’obra barata i intercanviable. Per què llavors gastar diners en la seva educació? L’única cosa que necessiten saber aquests nens és obeir i sotmetre’s al poder establert. Per què pagar prestacions per desocupació si els aturats no es veuen als carrers, si no s’organitzen, si no són un problema social? I el mateix cal dir de les pensions i de moltes altres prestacions que minven o desapareixen en cada reforma i en cada llei de pressupostos.
Tots aquests diners, en comptes de redistribuir-se en la societat, estan sent utilitzats per rescatar als bancs i pagar els interessos del deute als inversors nacionals i estrangers. És a dir, per fer més rics als rics. I la funció que compleixen tots aquests serveis públics que es desmantellen, es lliura també al sector privat: només tindran accés a la sanitat, l’educació o les pensions aquelles que puguin pagar-ho. Tot això ens aboca a un sistema dissenyat perquè la lluita social no sigui dels de baix contra els de dalt, sinó dels de baix contra els seus iguals; per aconseguir un lloc de treball, per aconseguir alguns diners per sobreviure o simplement per accedir a la beneficència en la qual es convertiran els serveis públics.
Davant aquesta situació, ara ens toca a nosaltres, als treballadors, demostrar que podem fer una cosa diferent; que podem forçar que s’inverteixi aquest robatori de drets del que som víctimes. Ens toca demostrar que podem posar les bases d’una societat diferent, d’una economia i uns drets diferents. Per a això, tots els que som material sobrant de l’estat neoliberal hem d’unir-nos i organitzar-nos. I hem d’estar al carrer, no defensant interessos parcials o corporatius, sinó defensant-nos com a poble enfront d’uns poders polítics i econòmics que són literalment criminals. Enfront del ‘salvi’s qui pugui’ al que ens condemna l’Estat, només ens queda la solidaritat com a resposta. I aquest és el nostre autèntic repte: ser capaços de promoure la solidaritat i el suport mutu en una societat que encara pensa en clau individualista.
La repressió serà la tònica en qualsevol dels intents que es facin en aquest sentit. Ja ho saben bastants companys de l’organització, perseguits, maltractats i acusats sense fonament per la policia. Qualsevol conat de lluita social serà durament castigat per les forces “de l’ordre” i hem de preparar-nos per fer-los front.
El paper de la CNT en aquest escenari no pot ser un altre que llançar-nos a la lluita en tots els camps que puguem abastar; promoure l’organització social en barris, pobles, fàbriques i camps. Mostrar a la societat que la solidaritat existeix i que es pot sentir, palpar i contagiar. Seguir traslladant el nostre discurs a la pràctica, com fem en el dia a dia dels nostres sindicats.
Si algun dia som capaços de fer-li saber a l’Estat que som nosaltres els qui no el necessitem, llavors, res tornarà a ser igual.
Secretariat Permanent del Comitè Confederal de CNT
Periódico cnt nº 396 – Enero 2013.pdf
Índex en aquest número:
Portada | Sanitat: Juguen amb vides
Sindical pàg 3 | Vaga indefinida a IMESAPI
Economia pàg 10 | Rescatats o devorats?
Actualitat pàg 14 | Balanç de la repressió després del 14N
Global pàg 18 | Coordinació global en el 90 aniversari de l’AIT
Memòria i Història pàg 20 | Història de l’anarquisme a Xile
Cultura quadern central | Entrevista a l’historiador Francisco Espinosa
Opinió pàg 25 | A debat: representativitat i poder
Contraportada | 80 aniversari del periòdic // Els successos de “Casas Viejas”
El fracking és un atemptat, aturem-lo!
fracking a Catalunya
Des de la CNT d’Olot volem sumar la nostra veu a les dels altres que demanen l’aturada de les prospeccions per buscar i explotar jaciments de gas mitjançant la tècnica del fracking.
En aquest assumpte hi ha dues qüestions a destacar; la primera que la tècnica d’extracció coneguda com a fracking comporta greus perills pel medi ambient i la segona, que els governants actuals i passats han estat i són incapaços d’apostar d’una manera ferma i decidida per les energies renovables, entregant i explotant la terra -que és de tots i de ningú- a empreses depredadores sense cap escrúpol pel bé comú.
Les repercussions pel medi ambient del fracking i de l’explotació del gas són innombrables. Utilització de grans superfícies per les plataformes d’explotació, camions, equips; obertura de pistes i carreteres; emissió a l’atmosfera de contaminants, contaminació de les aigües subterrànies per fluxos incontrolats de gas, erupcions, vessaments o l’abocament incontrolat d’aigües residuals. Els fluids de fracturació contenen substàncies perilloses i el seu reflux metalls pesats i materials radioactius; prop dels pous de gas s’han contaminat aigües residuals amb metà i amb clorur de potassi que salinitza l’aigua potable.
I també cal no oblidar el greu atemptat que suposaria tot plegat pel paisatge de les zones de gran valor natural de La Garrotxa i el Ripollès afectades.
Mentre que a nivell local i de carrer la oposició al fracking s’està organitzant per aturar-lo a les altes instàncies les coses van d’una altra manera. El govern de la Generalitat de CiU ja ha donat els permisos necessaris perquè comencin les prospeccions a l’empresa Teredo Oil Limited i fins i tot els ha facilitat el fraccionament del pagament de la fiança a què han de fer front.
Un cop més la política neoliberal de CiU no té en compte els ciutadans ni el territori, l’únic que interessa són els diners. Els mateixos que clamen per la llibertat del país són els primers a destrossar-lo i a condemnar-lo a la misèria. És aquest el país que vol CiU? I ERC hi té alguna cosa a dir? O tot el que no sigui l’hipotètica consulta no interessa?
Quin model aplicaran al territori quan siguem independents? El mateix que a l’estat espanyol els darrers anys? Els aeroports sense avions, els aeroports amb avions sense passatgers, les promocions de milers de vivendes desocupades, les carreteres que no duen enlloc, les infraestructures faraòniques infrautilitzades. Perquè no ho oblidem, la política econòmica de CiU és la mateixa que la del PP, el neoliberalisme i el capitalisme, ras i curt. I el model de país en mans d’aquests també serà el mateix.
Podeu obtenir més informació sobre aquest tema a la plataforma contra el fracking que s’ha creat al municipi de Riudaura: http://riudauranofracking.wordpress.com/
Felip Puig, CiU, ERC i el nou govern català
Felip Puig al govern dels millors?
CiU ja ha presentat el seu nou govern sorgit de les passades eleccions del 25N i amb el suport d’ERC, explicitat amb el pacte de legislatura que han signat aquestes dues formacions. ERC està donant suport al govern de les retallades, de la misèria i de la por.
Felip Puig, fins ara l’encarregat de la repressió del govern, el responsable de les bales de goma, dels ulls rebentats i del comandament dels Mossos d’Esquadra i de les seves SS particulars, la BRIMO, passarà a ser conseller d’Empresa. O sigui que CiU li recompensa els serveis prestats amb la complicitat d’ERC. El mentider patològic -fins i tot en seu parlamentària- continuarà posant la seva minvada intel·ligència al servei del “govern dels millors”.
L’augment de la repressió dels últims anys cap a la ciutadania de ben segur continuarà augmentant amb Ramon Espadaler al capdavant d’Interior. El pou de merda que són els Mossos d’Esquadra continuarà en la mateixa línia, sens dubte, i la repressió generalitzada augmentarà mentre segueixin les retallades i les protestes que les rebutgen.
Des de la CNT d’Olot no cal dir que seguirem la lluita sigui quin sigui el govern de torn i siguem independents o no. Rebutjarem les retallades, l’escanyament de les classes populars, les SICAV, els cossos militars i paramilitars estatals i el desmantellament dels drets adquirits durant dècades. I estarem al costat de la gent digna i honesta, dels emprenyats, dels desposseïts, dels desnonats, dels acomiadats i de tots aquells que som mastegats i escopits pel sistema neoliberal i el capitalisme.
La lluita continuarà i serà més cruenta, perquè els gossos del capital, els llepaculs del sistema, continuaran intentant ofegar-nos i silenciar-nos. Però cada vegada serem més els i les que no tolerarem que se’ns condemni a la misèria, a una vida hipotecada i a un futur sense opcions. Tal i com han demostrat les mobilitzacions d’aquest any 2012 el carrer és nostre, del poble, i no ens el deixarem prendre.
Ocupem el món, autogestionem les nostres vides!