Corruptes
El pitjor de la multitud de casos de corrupció que ens assolen no és que representin la punta de l’iceberg de la podridura ètica del sistema, un símptoma de la descomposició profunda en què estan sumides les cúpules dels partits polítics, l’administració, el sistema financer o la classe empresarial.
Tampoc és el pitjor, malgrat ser tràgic, que aquest immens robatori estigui succeint mentre milers de famílies perden les seves cases per no poder pagar al banc la hipoteca mensual. I resulta també paradoxal que aquests individus, que ja de per si mateix guanyen sous milionaris, s’estiguin enriquint fraudulentament a costa d’“allò públic”, i al mateix temps, siguin aquests mateixos a els qui se’ls encarrega retallar -o defensar les retallades- en drets socials, prestacions bàsiques, sanitat o pensions.
Amb tot, el pitjor tampoc és la gairebé absoluta impunitat amb la qual compten aquests lladres i pocavergonyes, recolzada en la cobertura que els ofereixen les organitzacions a les quals pertanyen, ja siguin públiques o privades. Un suport que deixa ben a les clares que les pràctiques corruptes no són aïllades i particulars, sinó tolerades i admeses. Col·labora també en aquesta impunitat la lentitud i tebiesa de la justícia quan ha de condemnar a magnats, alts càrrecs, representants polítics i similars i que no es mostra, en canvi, quan es tracta d’omplir les presons de persones per delictes de categoria molt inferior.
El pitjor, sens dubte, és que aquesta atmosfera de corrupteles inunda tota la societat de dalt a baix, en tots els seus estrats i posicions, inundant el sistema polític i econòmic en el que vivim. La corrupció només produeix ja indignació en els casos més delirants, perquè hem après a conviure amb ella en l’entès que, és lícit aprofitar-se del que es pugui, cadascun segons el lloc que ocupi i de la forma en què li sigui possible. Aquesta atmosfera, heretada del franquisme, ha estat amplificada i “democratitzada” des de la transició per tots els governs i partits sense excepció.
D’aquesta manera s’explica que tinguem els partits i els governs que tenim. Els polítics estan aquí perquè la gent els ha votat. En la societat segueix surant la difusa confiança que han d’existir persones dignes d’ocupar els càrrecs pels quals se’ls vota, sense adonar-se que un sistema corromput només pot ser dirigit per persones que s’ajustin als paràmetres d’aquest sistema. No acabem d’adonar-nos que per canviar les coses és inútil limitar-se a substituir els noms dels qui ocupen els càrrecs, sinó que cal canviar l’estructura i l’arrel mateixa del sistema. No té sentit que esperem -de forma hipòcrita- que “els altres” siguin polits i diligents en la seva gestió quan nosaltres mateixos acceptem el tripijoc, l’engany o el salvi’s qui pugui en la nostra pròpia vida.
Els treballadors estem cridats a regenerar -de nou i com sempre- a la societat, i això és una cosa que no pot fer-se votant, ni confiant ni esperant herois del poble. Aquesta regeneració ha de partir de la nostra pròpia vida. És la conducta de cadascú la que marca la dels altres. Si substituïm la competitivitat i l’individualisme per solidaritat obliguem moralment als altres amb la nostra postura. Si no acceptem tenir més d’una feina perquè un altre company tingui treball, o si exigim el mateix tracte per a tots en comptes d’acceptar un privilegi particular, podrem exigir-los als altres que també ho facin, però si pensem que cadascun pot fer el que vulgui i salvi’s el que pugui, com podem demanar-li a ningú que no actuï de la mateixa forma?
Si no recolzem a un company quan ho necessita, perquè ens és indiferent el seu problema, o perquè tenim altres coses a fer o perquè no volem complicar-nos la vida, com podem esperar que els altres facin una altra cosa?
I en suma, si en la relació amb els nostres iguals, no ens tractem amb justícia i solidaritat, com podem demanar als que governen que ho facin amb nosaltres?. I encara més enllà, com podem governar-nos nosaltres mateixos?
Secretariat Permanent del Comitè Confederal