L’adhesiu criminal. Comunicat de suport a en Lluís Riera

El dia 13 de desembre a les 11:30 es celebra un judici per penjar un adhesiu al vidre d’un banc.
L’acusat és conegut a Olot, perquè fa anys que s’implica professionalment i personalment en la recuperació del nucli antic. Els que passegen pel barri vell, especialment els visitants, lamenten l’abandonament de tants edificis, habitatges i comerços de la nostra ciutat. Alguns carrers s’esforcen a dissimular els aparadors buits amb dibuixos, decorats o qualsevol element que distregui de la tristesa que provoquen. Nosaltres també sentim indignació quan veiem cada dia més portes i finestres tapiades, com si les administracions i la propietat preferissin condemnar a l’enrunament abans de tenir la utilitat per la qual van ser construïdes. A aquest estat de coses hi hem arribat per diverses raons, però un observador imparcial hi ha de reconèixer la misèria ciutadana i moral també dels que ho permeten i del temps que ens toca viure.

Paradoxalment, la qualificació penal prevista, el crim, del que s’acusa a en Lluís, responsable d’aquest cacau, és el de deslluïment de béns mobles i immobles ( article 626 del Codi Penal). Cal esmentar que el dia dels fets, va tenir lloc un acte de protesta de diferents col·lectius socials, entre d’altres els Indignats i la PAH, arrel d’un suïcidi més provocat per un desnonament, concretament a Còrdova, això era l’octubre del 2012. Hi ha res que pugui deslluir més cap patrimoni immobiliari que tapiar portes i finestres o tacar de sang i patiment dels més febles i desafavorits?

2012-11-20_IMG_2012-11-12_23.47.05__imagenEns calen aquestes i altres reflexions urgents i desesperades per a capgirar les imposicions i el discurs del capitalisme financer en fallida i de la submissió de la política i l’administració.

Ara, ja sabem que era fals que el rescat dels bancs es feia per evitar el col·lapse del sistema productiu. De fet, l’estem patint treballadors, jubilats, autònoms, funcionaris, empreses… només els grans bancs declaren beneficis cada any, igual que alguna empresa protegida pels governs. Això si que és demagògia!.

Ara, ja sabem que el rescat bancari és l’altra cara de les retallades a l’ensenyament, a la investigació, als drets socials, a la sanitat, a la inversió pública…

Ara, ja sabem que, malgrat tot, apareixen nous grans milionaris, en diuen elits extractives, que sense cap mena d’ètica s’enriqueixen amb la misèria i empobriment de la resta: el 99% de la població.

Ara, ja sabem que la sobreprotecció de la banca són els rescats que no volen tornar i que el patrimoni immobiliari del Sareb o del banc dolent ha de ser públic a tots els efectes, no només a l’hora de pagar.

Ara, ja sabem fins a on arriba la incompetència i el desconcert a l’ administració local que destina fins a tres unitats d’investigació a instruir aquest judici i perseguir aquells qui enganxen un adhesiu, mentre ignora i desconeix el nombre real de cases abandonades del casc antic i de tota la ciutat. Aquestes sí que desllueixen de veritat el patrimoni.

Ara, ja sabem que les unitats, de suposada ‘proximitat’, dels cossos policials es destinen no pas a ajudar els ciutadans, sinó a protegir el vidres dels bancs, els responsables i beneficiaris exclusius de les retallades.

Ara, ja sabem que resulta més fàcil que arribi als tribunals el crim de l’adhesiu que l’enriquiment injust de les grans fortunes, l’estafa social a gran escala del sistema financer o l’abandonament inqualificable del patrimoni urbà de la ciutat.

Ara, ja sabem que aquesta ciutat i aquest país, aquesta sistema econòmic en declivi necessita una acció valenta, extensa, profunda, transformadora i revolucionària per no deixar als nostres fills la vergonya de la covardia, la submissió i el discurs econòmic pervers i corrupte.

Ara, ja sabem com menteixen, que quan ens estafen, ens enganyen, ens criminalitzen, ens desnonen, ens reprimeixen i ens neguen els drets humans, …
Ara, ens arriba el moment que no tenim res més a perdre, i, havent perdut també la por i descobert l’engany ens alçarem com un puny per la justícia i pel futur d’aquest poble.

Olot, 10 de desembre de 2013

Signants del manifest:

PAH

Persones Indignades

CUP Garrotxa

Arran Garrotxa

Associació cultural la Greda

CNT Olot

ICV-EUiA

ERC

Cooperativa Integral de La Garrotxa

EcoXarxa

Cooperativa Arriant

Coordinadora de Moviments Socials de La Garrotxa

ADAG 40

UCFR Garrotxa

A judici per enganxar un adhesiu

Aquest proper divendres 13 de desembre jutgen el nostre company Lluís Riera, militant del sindicat i de diversos moviments socials de la comarca per enganxar un adhesiu en un banc en protesta pel suicidi d’una persona quan anava a ser desnonada. El dia dels fets, va tenir lloc un acte de protesta de diferents col·lectius socials, entre d’altres els Indignats i la PAH, arrel d’un suïcidi més provocat per un desnonament, concretament a Còrdova, això era l’octubre del 2012.

Ara, el jutgen amb l’acusació de deslluïment de béns mobles i immobles pel fet d’enganxar un adhesiu en una sucursal bancària.

Per tot això, us convoquem a la concentració de suport del proper divendres 13 de desembre a les 10 del matí davant els jutjats d’Olot, hi haurà xocolata calenta feta per ell mateix. És important que mirem d’assistir-hi tots els que puguem perquè el company es senti recolzat per tots i totes.

Si ens toquen a un/a, ens toquen a tots/es!

judiciadhesiupahlluis

Crònica de la presentació «Warcelona, una història de violència».

Unes 40 persones van assistir ahir a la presentació de «Warcelona, una història de violència» a Olot amb Jordi Borràs Abelló i Jordi Panyella de Pol-len edicions. L’autor va fer un repas del seu treball com a fotoperiodista en els esdeveniments que han marcat els darrers anys al carrer, des de les trobades del Banc Mundial, passant per les celebracions esportives o les jornades de vaga general dels últims anys a Barcelona. Tot això farcit d’anècdotes curioses, interessants i d’altres esgarrifoses.

També hi va haver un llarg torn de preguntes i de debat per part dels/les assistents a l’acte que ens vam mostrar molt participatius.

Moltes gràcies a totes les que vau venir, a l’autor i l’editor. Seguim amb el #NovNegreiroigOlot, el proper dissabte 16 de novembre debat «La pedagogia llibertària» amb membres del Centre de Recursos Pedagògics Josefa Martin Luengo a les 18h al local de CNT Olot.

DSC04153

Novembre Roig i Negre

Aquest dissabte comença el «Novembre roig i negre» a la CNT d’Olot, amb la presentació del llibre «Warcelona. Una història de violència» amb el seu autor Jordi Borràs Abelló i els següents caps de setmana també els tenim ocupats. Consulteu el cartell amb tots els actes i horaris. Important! Presentació de l’Assemblea Llibertària de la Garrotxa el dia 23. Als que en volgueu formar part, us hi esperem!

xxxxxxxx

Pel ressorgiment de la consciència de classe

Els sindicats de la CNT tenim el compromís de fer front als greus i continus atacs del sistema capitalista. És la nostra obligació com a eines de lluita dels treballadors unir forces per posar fre i lluitar contra la pèrdua de drets laborals i socials, i respondre a l’empitjorament de les condicions de vida de la classe obrera.

Aquí i ara, expressem de forma clara els nostres plantejaments:

En relació a les institucions antiobreres

Manifestem que ni la classe política ni els seus partits solucionaran els problemes dels treballadors, ja que només són titelles corruptes al servei de la banca i les grans empreses. Els treballadors hem de tornar a lluitar, com hem fet sempre que hem pretès aconseguir respecte, millores de vida i drets per a la nostra classe social. El camí és la lluita (sectorial, social, als barris, als pobles…). Cal engegar una de les nostres millors eines de resposta, la vaga general real, i no repetir escenificacions de cara a la galeria per cobrir l’expedient.

Ens oposem a totes les directrius econòmiques, polítiques i socials emanades del FMI, la Troica i la Unió Europea, que fan pagar als treballadors les conseqüències de la crisi que el sistema econòmic i financer han provocat. Els governs i parlaments nacionals s’escuden en les altes institucions internacionals per imposar tot tipus de mesures antiobreres i repressives, eludint així la seva responsabilitat directa. Les seves «solucions» s’apliquen a costa de la nostra explotació i patiment, condemnant-nos a nosaltres i als nostres fills a un futur incert, negre i injust, mentre asseguren el de les elits polítiques i financeres. Estan robant la riquesa que generem els treballadors en el present i la seva avarícia és de tal magnitud que han endeutat i condemnen a les generacions futures a condicions de vida contra les quals hem de rebel·lar-nos.

Rebutgem les estructures militars al servei del capital i els estats, que enfronten i divideixen als pobles per mantenir el control sobre la matèria primera i els recursos energètics, en les seves guerres per l’hegemonia econòmica, sense importar-los gens ni mica la barbàrie i el dolor que provoquen.

Denunciem els privilegis econòmics, fiscals, laborals o d’estament social de l’Església Catòlica i la resta de confessions, la classe política, la monarquia i els militars.

En relació a l’organització dels treballadors per a la lluita

Expressem el nostre respecte i reconeixement als treballadors afiliats a CCOO i UGT que encara conserven la seva consciència de classe; és a dir, a les seves bases. Però malgrat ser aquest un manifest que crida als treballadors a fer front comú en la lluita, no per això deixarem de dir alt i clar que mostrem el nostre rebuig i repulsa als pactes que, a esquena dels treballadors i els seus interessos, signen i negocien les cúpules dirigents de CCOO i UGT. També condemnem les seves pràctiques traïdores i desmobilitzadores, que pretenen controlar o acabar amb altres lluites socials i sindicals legítimes i autònomes.

Denunciem la trajectòria de CCOO i UGT, que demostra sense cap gènere de dubtes que actuen com a instruments del sistema, moguts pels seus propis interessos: subvencions, favoritisme, clientelisme… i una infinitat d’actuacions que no tenen res a veure amb la defensa dels drets dels treballadors. S’han convertit fa temps en còmplices necessaris i gestors del sistema a l’hora de controlar, vendre i utilitzar a la classe obrera, atorgant-se la seva representació, legitimats pels governs i la patronal com a interlocutors «legals i democràtics» per permetre al capital espoliar al poble i desmantellar les conquestes obreres que tant els va costar aconseguir als treballadors que ens van precedir.

Per tant, fem una crida a tots els treballadors que conformen aquestes organitzacions a que les abandonin i no segueixin ni sostenint ni recolzant als qui de forma constant traeixen no solament a les seves bases sinó a tota la seva classe. Els demanem que no es retirin de la lluita, sinó que, com a persones lliures i conscients, s’autoorganitzin o s’integrin en altres organitzacions obreres.

La història recent, des dels Pactes de la Moncloa, ens demostra que la participació en el model sindical oficial basat en la delegació del poder i la responsabilitat dels treballadors en representants a través d’eleccions sindicals només afebleix a la classe obrera. Els camins preestablerts del sistema de representació unitària en els comitès d’empresa es converteixen en una escenificació controlada que impossibilita l’acció sindical, que només pot ser real si parteix dels propis treballadors.

La CNT afirma que només pot ser qualificada com a sindicat una organització obrera autònoma; és a dir, sostinguda econòmicament i gestionada pels propis treballadors. Només un sindicalisme de classe sense ingerències polítiques ni corporativismes pot proporcionar una unitat d’acció i una resposta global amb capacitat transformadora.

Suport a les lluites socials, des del respecte i el reconeixement als qui les protagonitzen

Des de CNT fem una crida a totes les persones de classe treballadora, en actiu, aturats, precaris, jubilats, immigrants, estudiants, desnonats, etc, en definitiva, a totes les persones que patim les injustes conseqüències del capitalisme, a enfrontar-se a aquells que ens oprimeixen.

És necessari que tots fem un esforç de solidaritat sumant-nos als actes de protesta que se succeiran en tot l’estat durant els propers mesos en defensa de l’educació, la sanitat, les pensions, el dret a l’avortament, i en definitiva de la nostra llibertat i les nostres condicions de vida. Parem l’espoli dels nostres drets i acabem amb els seus privilegis.

En la lluita és on hem de trobar-nos tots per respondre com a classe obrera als greus atacs del capitalisme. És el moment de confluir als carrers per entre tots enfortir les lluites i així d’una vegada per sempre fer-los veure al Capital i a l’Estat que no els serà senzill seguir arrabassant-nos drets socials i laborals.

Pel ressorgir de la consciència de classe

Els sindicats de la CNT ens oposem i denunciem totes les mesures injustes que aquest sistema social ens imposa, però som conscients que, a dia d’avui, com a organització no podem fer-hi front sols i sense suports. Les nostres causes de lluita són les de la nostra classe social. Només la classe treballadora unida podrà defensar i conservar tot allò que ens és necessari i comú. La guerra de classes mai ha desaparegut: hem de defensar-nos i passar al contraatac. Les persones que conformem la CNT estem disposades i en lluita, però necessitem dels nostres germans i germanes de classe que feu un pas al capdavant i que la vostra responsabilitat individual es converteixi en confrontació col·lectiva.

Que s’alci la protesta i s’estengui la revolta!

IMG_0220

La CNT davant la nova reforma de les pensions

Captura de 2013-09-24 00:56:48

En el context actual el pensament en rusc ens porta a la crítica simplista de les retallades en les pensions “públiques”, des del punt de vista de la defensa de les mateixes, enfront de les privades. El debat no està ben enfocat, ja que no es tracta d’una dicotomia entre pensions públiques o privades, sinó entre que el control sobre la nostra vellesa el tingui l’Estat o les empreses privades. Aquest marc de protestes reduccionista l’estan posant els grups polítics d’esquerres, defensors del paper Estatal com a manera de conservar els seus privilegis. És necessària la memòria històrica per comprendre aquesta tercera via que cap d’ells vol ni tan sols esmentar, on els propis treballadors organitzats gestionem la salut i les necessitats col·lectives socials.

Molta gent s’està posant les mans al cap pel que suposa la nova Reforma de les Pensions. Som molts els que veiem allunyar-se l’hora de la jubilació, i som molts també els que ni tan sols la veiem com una possibilitat remota. També sabem que les quanties que rebem es reduiran i que es beneficiarà al negoci privat de les pensions. En realitat és una cosa que es podia intuir, ja que no és la primera, ni segurament serà l’última Reforma de les Pensions.

Les modificacions de 1985, 1997, 2002, 2006 i 2011 han portat una línia clara: retardar l’edat de jubilació, fomentar que la gent segueixi treballant després de la mateixa i recolzar el negoci rodó de la Pensions Privades, a través de desgravaments fiscals. Encara que en aquests anys s’han creat pensions de misèria, molt similars a la caritat cristiana, però a través de la contribució obligatòria via impostos, en general la situació ha empitjorat. La clau del per què aquests retallades en les condicions socials és la nul·la força de la classe treballadora, totalment desmobilitzada, per fer-hi front.

CLAUS HISTÒRIQUES PER COMPRENDRE LA SITUACIÓ ACTUAL:

El Sistema Públic de Pensions no és un invent de fa dos dies. Si a Europa s’implanta el sistema de Seguretat Social Bismarckià a mitjans del segle XIX, a Espanya no és fins a l’any 1908 quan es crea l’Institut Nacional de Previsió, que pretenia dissenyar un model de pensió de vellesa, en un règim d’afiliació lliure, subvencionat per l’Estat i dependent del mateix. Des d’aquest moment, el model va anar evolucionant i ampliant serveis, a costa d’ampliar les aportacions patronals i dels obrers, al principi lliurement, però més tard de manera obligatòria. La classe treballadora en general va desconfiar d’aquesta mesura.

Ara bé, no podem deixar de banda el context en el qual es donaven aquestes suposades millores a la classe treballadora, que era precisament un moment d’alta conflictivitat social, i sobretot de gran organització obrera, que, tot i que insuficients, mantenia sistemes de solidaritat per mantenir als treballadors en casos de vellesa, accidents o altres esdeveniments inesperats. Els gremis, les cases de socors, les mútues obreres, les borses de treball i finalment els sindicats, donaven solució en gran part al que coneixem com a Seguretat Social, i d’aquí el seu nom, «social» que no «estatal». En realitat, l’Estat i la Patronal van prendre el control de la solidaritat als obrers que perdien així la capacitat de decisió sobre la seva pensió, a canvi de finançar ells mateixos la seva pròpia paga de vellesa: Patró i Estat obtenien els diners de les quotes que ingressaven a costa de l’esforç dels treballadors. De fet sistemes de pensions estatals van començar sense cotització directa del treballador ja que al cap i a la fi el que aporti tant l’Estat com la patronal és riquesa alienada als treballadors.

I ARA QUÈ?

És evident que l’Estat té eines suficients perquè la caixa comuna de les pensions no es trenqui. És evident també que l’única manera que l’Estat no desmantelli les pensions és que hi hagi una resposta social suficientment potent com per mantenir el sistema de pensions. Però des de CNT entenem que és més important anar a l’arrel del problema per poder arribar a una solució.

En primer lloc, cal ser conscients, com hem comentat, que el Sistema de Pensions se sustenta a través de l’esforç diari de la classe obrera. La dotació econòmica de la caixa comuna parteix: de les cotitzacions empresarials, cada vegada més baixes i que surten directament de l’explotació dels treballadors; dels impostos, cada vegada més injusts, que ens roba cada dia l’Estat; més les cotitzacions forçoses dels treballadors a la Seguretat Social.

En segon lloc, vist que el problema és l’explotació de la classe obrera per els qui ostenten el Poder, cal comprendre que l’única lluita que ens portarà a canviar les coses, serà la que estigui lliure d’ingerències dels polítics, que només busquen aferrar-se al Poder. Per tant, no hem de fer seguidisme de les consignes de Partits i Sindicats Oficials, no hem de deixar-nos portar com a ovelles a l’escorxador electoral, sinó que hem de generar plantejaments propis, que surtin del marc de propostes establert, que només ens porta al carreró sense sortida de canviar-ho tot perquè res canviï.

En aquesta línia, des de la CNT sempre ens hem oposat a la intervenció de l’Estat en la solució dels problemes de la classe treballadora, perquè precisament és un dels causants dels nostres mals. Ens oposem també per coherència a la intervenció de l’Estat en les cures de la nostra vellesa. No obstant això mentre no recomponguem un moviment obrer capaç de prendre el control i proporcionar una cobertura social a totes les persones, ens tocarà defensar el que tenim contra les retallades en les condicions laborals i de vida, en aquest cas les pensions.

NO HI HA FUTUR SENSE PRESENT

No podem oblidar-nos de reconstruir eines que ens permetin tenir una vellesa segura, que depenguin només de nosaltres mateixos/es, és a dir, dels/les treballadors/es lliurement associats. El pacte de suport mutu i solidaritat que ens uneix a les persones que formem la CNT, ha de ser la base per a un futur de pensions de control obrer. Un sistema basat en la solidaritat, el suport mutu i la lliure federació de comunitats lliures. Mentre part de la lluita està a prendre el control social dels sistemes públics de protecció social, apostant per la seva autogestió i democratització per part dels propis treballadors, usuaris i la col·lectivitat en general.

És la lluita la que ens dóna el que la llei ens treu, i en última instància és destruir per complet el sistema establert per canviar-lo per un altre que ens serveixi, la qual cosa ens permetria passar la tercera edat amb tranquil·litat i bona salut.

Secretariat Permanent del Comitè Confederal de CNT-AIT