Anotacions

El passat 2007 la Solidaridad Obrera va celebrar el seu centenari amb diversos actes al llarg de tot l’any i l’edició d’un llibre “Solidaridad Obrera y el periodismo de raíz ácrata” on l’investigador Francisco Madrid, a través del llibre fa un esbós del que podrien ser les línies mestres d’un estudi sobre el moviment obrer espanyol de tendència anarquista i del propi moviment anarquista, prenent com a fil conductor al propi diari obrer, però també a tot el conglomerat cultural que l’anarquisme va desplegar llavors i continua desplegant en l’actualitat. Aquest llibre abasta des dels inicis de la premsa obrera fins a 1939.

 

Podeu demanar el llibre a olot(arroba)cnt.es o a molts altres llocs, però per anar fent boca hem fet la traducció al català d’un article – Solidaritat Obrera. Una històrica federació- on es fa un repàs a la història de la federació i capçalera més important de l’anarcosindicalisme català.

 

 

Descarrega’l aquí.

 

 

Més informació: http://www.cnt.es/soliobrera/

 

 

 

 

 

El passat dijous 28 de març el Comitè Internacional d’Amics i Familiars de Mumia Abu-Jamal (ICFFMAJ) va celebrar una conferència de premsa i manifestació a Filadelfia per a expressar la seva indignació sobre el rebuig a un nou judici per a Mumia pel Tribunal Federal d’Apel·lacions del 3° Circuit. Properament hi haurà protestes a Harlem, San Francisco i diverses ciutats del món. Es convoca una gran marxa a Filadelfia el 26 d’abril per a rebutjar les opcions de cadena perpètua o mort.

Encara que el tribunal federal va afirmar la revocació de la pena de mort ordenada pel jutge Yohn el 2001, també va rebutjar els arguments sòlids de Mumia per a aconseguir un nou judici i demostrar que va ser incriminat per l’assassinat del policia Daniel Faulkner el 1981.

El mateix tribunal ha ordenat nous judicis per a altres presos pels mateixos motius. Però no segueix els seus propis precedents en el cas d’aquest escriptor que té el valor d’atacar el poder des de la seva petita cel·la en el corredor de la mort.

Encara que diversos mitjans de comunicació parlen d’una nova audiència per a Mumia Abu-Jamal, el que passa és que el fiscal podria exigir una audiència, però solament per a determinar la sentència. En aquest cas, les úniques opcions serien mort o cadena perpètua. Si el fiscal no demana una nova audiència, la sentència serà cadena perpètua.

Per a aquests jutges, l’evidència és irrellevant. La justícia és irrellevant. És més important complaure als seus amos, qui veuen la llibertat d’aquest home honest com un greu perill per als seus privilegis i poder. El volen castigar i escarmentar per una vida sencera de resistència, primer per la  seva militància al partit Panteres Negres, després per la seva afinitat amb l’organització MOVE i sempre pel seu periodisme combatiu.

Per al tribunal federal, el comentari racista del jutge Sabo a un col·lega dient-li que anava a ajudar-los a fregir aquest “nigger” no va constituir una violació dels drets de Mumia a un judici imparcial.

Tampoc l’engany als membres del jurat quan el fiscal els va recomanar que no prenguessin en compte qüestionis de la presumpció d’innocència i de dubte raonable perquè Mumia tindria moltes apel·lacions en l’esdeveniment que el jurat donés un veredicte de culpabilitat erroni.

I només un dels tres jutges del panell va considerar que el racisme en la selecció del jurat va ser una violació dels drets de Mumia.

Encara que els advocats segueixen amb les apel·lacions, el més important és la pressió pública. Hi ha centenars de milers de persones que coneixem a Mumia Abu-Jamal a través dels seus assajos, els seus llibres, la seva dignitat, la seva rebel·lia.

NO PODEM ACCEPTAR AQUESTA DECISIÓ! DONEM SUPORT Al NOSTRE COMPANY MUMIA AMB ACTES PÚBLICS EN AQUESTS DIES!
MUMIA LLIBERTAT! PRES@S POLÍTICS LLIBERTAT!

Des de 1.996 fins a l’actualitat la nostra organització ha passat per moltes etapes, i durant aquesta última que patim ha arribat a dir-se que Creu Negra Anarquista Península Ibèrica no existia o fins i tot s’ha arribat a usar el nostre nom per a danyar al company Claudio Lavazza, a l’inventar-se la notícia de la seva mort. Fets com aquests ens han donat l’empenta que ens faltava per a reorganitzar-nos i concretar qui som per a qui no ens coneixen, o es pensaven que érem una altra cosa, o ens han oblidat…

A través d’aquestes línies simplement anem a realitzar una autocrítica (no som d’aquestes organitzacions que les seves crítiques externes són preses com heretgies i les autocrítiques són inexistents) i una descripció de la situació actual, més la pretensió de futur immediat que tenim.

No anem a realitzar una descripció de la nostra història contemporània. Després de l’intent de criminalització que va dur a terme l’Audiència Nazional i alguns cops repressius contra companys/es no va haver-hi un augment qualitatiu de l’activitat i sí una gran descordinació que va anar ampliant-se successivament. Els intents d’organitzar-se a nivell de península ibèrica i illes no van ser més que això, intents, no arribant-se des de fa molts anys a uns nivells seriosos d’organització de grup i activitats conjuntes i coordinades.

No sabríem dir a quin fet es va deure el gran creixement en nombre de grups i militants de l’organització en el passat, en un determinat moment, però gran part d’aquests van anar abandonant Creu Negra Anarquista quan s’incidia en reafirmar que érem una organització de grups federats, o després dels cops repressius. Cadascú és lliure d’organitzar-se com cregui oportú, construir el que desitgi i atacar al capital-estat de la forma que consideri… Creu Negra Anarquista de la Península va tenir la intenció des del seu inici de constituir-se en una federació de grups. Potser això no quedava clar per a tota la gent que ingressava a C.N.A., o hi havia companys/es que apostaven per altres models organitzatius. Això ja es va debatre de forma interna i es va considerar que el funcionament de la C.N.A. és el que era i és.

Una vegada clar l’anterior, ens trobem amb que el problema ara era un altre: calia dur a la pràctica el model organitzatiu pel qual apostàvem. Però això va ser difícil a causa de circumstàncies del moment i al final no va succeir. Un dels grans problemes de C.N.A. en els últims anys ha estat (i pretenem de distintes formes que d’ara endavant no ho sigui més) la descordinació total.

Els grups de C.N.A han seguit en tot moment amb la seva activitat, no de forma conjunta però si duent a terme les activitats pròpies de cada grup. Per això C.N.A. en cap moment ha deixat de ser o existir. Això s’ha hagut de notar en les ciutats respectives i amb presoners anarquistes determinats.

Després d’aquesta aturada de la coordinació, que ha suposat que molta gent pensés que no existíem, deixem clar que no només existim, sinó que hem mantingut la mateixa activitat de sempre i que seguirem fent-ho, però ara amb la pretensió de mantenir una estructura organitzativa pròpia que ens ajudi a lluitar en conjunt.

A través del nostre òrgan de difusió a la xarxa (que anirem actualitzant i intentant millorar) que torna a ser la nostra pàgina web, qualsevol persona podrà saber on hi ha grups de C.N.A., a qui dirigir-se, com funcionem, quins són els nostres principis, tàctiques i finalitats, les relacions amb altres grups i com formar un grup de C.N.A./A.B.C. Tot això eliminarà qualsevol malentès i qualsevol mite sobre la nostra organització.

Els grups de Creu Negra Anarquista posem ara en pràctica el nostre model organitzatiu i la nostra activitat de forma coordinada i el més seriosament possible. No formem part de cap joc ni de cap espectacle. Hem pogut tenir innombrables errors en el passat. Intentarem aprendre d’ells i no repetir-los. Per a això comptem amb totes aquelles persones que vulgueu col·laborar amb la nostra lluita, que al cap i a la fi és la de tots i totes, ja que la societat presó ens va afectant cada vegada més. Seguim lluitant per l’abolició del capital-estat i les seves institucions repressives, no oblidant en cap moment als nostres companys i companyes segrestats.

www.nodo50.org/federacioniberica_cna

 

 

 

 

 

Com ja tots i totes sabeu, la Societat General d’Autors ha demandat a la C.N.T. per solidaritzar-se amb un portal d’internet anarquista. No és una pràctica nova en aquesta associació pretendre gaudir, a cop de querella, d’una imatge honorable i respectable. Hem de suposar que intenta desesperadament aconseguir certa reputació encara que aquesta provingui únicament dels tribunals.

Nosaltres entenem el significat que té la paraula prestigi, sense cap dubte gaudim d’ell en certs mitjans laborals i és alguna cosa que hem guanyat amb el temps i sobretot amb una determinada manera de comportar-nos; també coneixem el significat de la difamació i del que implica, però sense dubte alguna són els nostres actes els que no deixen lloc a dubtes sobre el que representem.

Hem estat fidels als nostres principis d’acció directa i, abans de realitzar les al·legacions legals pertinents, iniciem els contactes amb la SGAE per a conèixer de primera mà el seu malestar i les possibilitats de solucionar el conflicte fora dels tribunals. Hem de dir que ens va sorprendre gratament l’actitud de la demandant al rebre’ns i entaular un diàleg assossegat amb uns simples treballadors/es, i hem de dir també que la reunió va ser satisfactòria i fins i tot cordial. Les pretensions de la SGAE són sense dubte raonables i en absolut desproporcionades. Entre elles, la de disculpar-nos per l’article de solidaritat emès pel Sindicat d’Arts Gràfiques, esgrimint la raó que el comunicat havia estat fet de forma individual i no compartida per l’òrgan de govern de la CNT. Sens dubte alguna així ha estat, ja que en la nostra Organització no existeix cap òrgan de govern i la nostra identitat és genuinament llibertària, no simplement de manera formal sinó real. El Sindicat d’Arts Gràfiques va expressar amb major o menor encert el que la societat percep de la SGAE i dels seus representants, el que sostenen milers d’individus dia a dia i que la SGAE es nega a entendre. És cert que hi ha formes de manifestar un desacord però no és menys cert que la ràbia i la impotència històricament ens ha conduït al sarcasme i l’exageració per a ridiculizar els poderosos i els intocables.

Realitzant un petit esforç podríem agrair als gerents de la SGAE si tinguessin a bé la retirada de la demanda interposada contra la CNT i, ja de camí, la interposada al portal alasbarricadas.org. Seria sense dubte un gran pas per a començar a rebre aquest pretès respecte d’una forma molt més íntegra i honesta. Si a més ho acompanyen democratitzant la seva estructura interna, defensant una cultura lliure i a l’abast de tots i totes, sense necessitat d’intimidar a ningú amb accions legals o repressives, fent arribar als menys afavorits la dignitat de la música, les lletres o el cinema que diuen representar, això seria excel·lent. Estem segurs que a infinitat d’autors que simbolitzen un altre tipus de valors els agradaria que la SGAE fos més coneguda pel desenvolupament de la cultura en tots els seus àmbits que com els germans bessons dels cobradors del frac.

Un dels nostres senyals d’identitat ha estat i continua sent la dignitat, i per descomptat sempre hem fet front de qui, per mitjà d’accions repressives, intenten dissuadir-nos de la nostra forma de pensar o actuar. No seríem el que som si ens repleguéssim, o miréssim a un altre costat quan algú és aclaparat per la injustícia, encara que aquesta tingui forma legal. Hem de dir que continuarem solidaritzant-nos amb el portal de alasbarricadas, i amb qualsevol altre que defensi els valors ètics i morals llibertaris, costi el que costi.

I únicament els més exercitats en l’art de la llibertat escoltaran aquest fi murmuri, o potser sigui un càntic acompanyat per una música que procedeix dels confins de la història i que parla d’un món més just i lliure, alguns reconeguts com Joe Hill o potser José Molina (payador llibertari) qui marquen uns acords, trencant el silenci i la injustícia, mentre, lentament, els nostres peus es van movent.

 

 

 

Aunque me quiten la vida

 

o engrillen mi libertad,
Aunque chamusquen quizás
mi guitarra en los fogones,
han de vivir mis canciones
en el alma de los demás,
no me nombren que es pecado
y no comenten mis trinos,
yo me voy con mi destino
pa’lado donde el sol se pierde,
tal vez alguno se acuerde
que aquí cantó un libertario.

 

 

( ) versión libre del payador perseguido

 

 

Miguel Perera González

Secretari d’Acció Sindical, Social, Jurídica i Pro-presos

del Secretariat Permanent del Comitè Nacional de la CNT