CNT Olot

Ahir, a les 10.30, tècnicament i aparentment, la Núria Pòrtulas es va asseure a la banqueta dels acusats del cau d’excepció de l’Audiència Nacional espanyola. No solament ella. Vora seu, de manera imperceptible però ben real, hi compareixien també, ben incòmodament, tot el Departament d’Interior, la Divisió d’Informació dels Mossos d’Esquadra i Joan Saura mateix. Perquè, ensems i alhora, s’hi jutjava una determinada moda, nefasta i perversa, d’entendre l’antiterrorisme i d’equiparar dissidència amb delinqüència.

Quan, entre escomeses policíaques i sis detencions, la Núria va asseure’s per afrontar una petició fiscal de cinc anys per ‘col·laboració’ amb una banda armada inexistent, Saura també posava un peu al tribunal especial. Perquè era el moment, finalment i dos anys i mig després, de poder desmuntar la fantasia policíaca que ha construït el cas i la cobertura política, farcideta de mitges veritats i de mentides senceres, dels qui l’han emparada. Començava a esfondrar-se la causa sumaríssima que va sacsejar les comarques de la circumscripció de Girona el febrer de 2007 i, tal vegada, tot ha començat a caure ‘com un terrós de sucre que se t’escapa entre els mans’, com va reconèixer Joan Delort mateix fa ben poc en relació amb el pretès gihadisme del Raval.

D’entrada, ja era així abans de començar, perquè el ministeri fiscal mateix demanava la pena mínima prevista pel codi penal i reconeixia la manca de tota prova més enllà de cartells i adhesius. De sortida, ja veurem què passa: com ens en sortim amb la Núria, com se’n surten en Saura i companyia i el seu tel de silenci espès. Però resta clar que els invisibles que maneguen els fils i s’engresquen amb la barroera guerra preventiva van decidir de dur la Núria al TOP que és encara l’Audiència Nacional espanyola, perquè és l’únic indret paradisíac del vell somni parapolicíac on es pot condemnar sense proves.

I tanmateix, abans del matx judicial, ja s’acumulaven els cúmuls de despropòsits acumulats als reports redactats des d’algun despatx dels mossos. Quatre eixos construint una acusació espúria que batega entre Kafka i l’absurd de Ionescu. Primera suposada prova: l’acusada ‘és d’ideologia anarquista’; descoberta nul·la, que la Núria mai no se n’ha amagat i ja ho sabíem abans de començar. Segona: que a més d’identificar-se amb les idees llibertàries al país de Ferrer i Guàrdia, del Noi del Sucre i de Puig Antich, exerceix conseqüentment. És a dir, que els mossos han demostrat al detall totes les protestes públiques en què ha participat, en un atestat que capgira de bell nou els rols d’acusadors i acusats: perquè l’única cosa que demostren és fins a quins extrems ha arribat el control social a casa nostra, que la Núria portava el megàfon en una manifestació (oooh!) i que són ben incapaços d’acreditar una sola il·licitud penal. Ahir ho van tornar a demostrar, defugint deliberadament que els delictes de base ideològica, propis del dret penal d’enemic hitlerià que jutja allò que ets i no pas allò que fas, és l’ADN de les repúbliques bananeres. En el cas que ens pertoca, per a ser precisos, de les monarquies bananeres.

Més. Tercera hipòtesi que els tombarà: no hi ha cap banda armada. L’excusa adduïda era que la Núria havia participat en campanyes de solidaritat per l’alliberament de Joan Surroche, empresonat a Itàlia per la crema de trens implicats en la deportació d’immigrants. La justícia italiana mateix, en l’òpera bufa de la democràcia berlusconiana, l’ha absolt. Per tant, la hipotètica banda armada unipersonal ja s’ha esvaït. No existeix. Au.

El quart esquer, en fi, és el més dramàticament tragicòmic: la sospita, sospitosament sense proves, que la Núria es disposava a fer ‘un pas més’. Com a conversa de bar de carretera entre mossos de la divisió d’informació amb tres gintonics de més, passi. Com a indici judicial sotmès a contradicció és ben ridícul, llevat que se’ls acudeixi de citar com a perita la pitonissa Aramis Fuster, que a aquestes alçades em mereix molta més confiança que no pas els mossos que desfilaren ahir per l’Audiència Nacional espanyola per provar de provar allò que no pot provar-se. Perquè el salt al buit, finalment, no l’ha fet pas la Núria: l’han fet els mossos precipitant-se a l’abisme de detenir sense proves. I després arriba el judici i resulta que les proves encara no han aparegut. Carai. Que s’ho facin mirar, doncs, avui millor que no pas demà. Perquè, si hem de rutllar sobre la base de l’expansió difusa de la sospita permanent contra determinades idees, haurien d’entestar-se a ampliar encara més les presons. O se’ls faran petites. Afortunadament, i ho saben, són uns quants en aquest racó de món que continuen exercint el dret fonamental de pensar, de dissentir i d’actuar. A plena llum i a cara descoberta.

Dos processos, doncs, i un tercer d’encara més insondable. El que ens interpel·la directament, a nosaltres mateixos: com no ens podem permetre el luxe de callar o aquestes coses continuaran passant; com no hauríem de perdre mai la capacitat d’indignació contra atropellaments insuportables; com ens deseduquen mirant a una altra banda; i com la classe política és experta a amagar el cap sota l’ala. De la conjunció de tots tres processos en sura, finalment, el debat sobre models socials i models policíacs. La batalla que dirimeix les tensions permanents entre llibertat sacrificada a l’altar de la seguretat i els costos impossibles dels drets civils de la guerra preventiva amb els corresponents estralls sinistres. Si la condemnen, continuarem dient que ens volen culpables i que no som pas innocents. Si l’absolen, com anhelem molts, caldrà continuar esmicolant la llei del silenci de la impunitat.

13 de juliol de 2009, doncs: nosaltres i la Núria i el seu petit Guantánamo local. I ells. Els invisibles de la divisió d’informació. I la factura pagada per la Núria a la bestreta: detinguda incomunicada el 7 de febrer de 2007, empresonada 120 dies a l’estepa castellana per cortesia de la policia autonòmica i des d’ahir amb l’espassa de Dàmocles que dirimeix la supervivència de la llibertat concreta o la llosa de la victòria de la por i de la (in)seguretat.

Potser rutllar així no és pas un cop d’estat. Però és l’estat de cop. Amb tota l’artilleria per a trasmudar-nos de ciutadans lliures a súbdits mesells. En el cas que concorre, a més, amb la vella mania, sovintejada i enquistada, condensada en una paràbola cínica però oportuna: la que diu que el poder és com un violí. S’agafa amb l’esquerra i es toca amb la dreta. Aquest és el drama i el frau. De debò.

Per això tinc ganes de llegir la sentència aviat. Ganes de l’endemà. D’un endemà en llibertat per a la Núria. Per a dir a en Saura: i ara què, rei? I ara què?

David Fernandez (extret de Vilaweb)

Més informació sobre el judici d’ahir i les càrregues policials a l’Audiència Nacional aquí.

En el dia d’ahir ha mort, a l’edat de 64 anys, l’educadora anarquista Josefa Martín Luengo (Salamanca, 1944 -2009).

La dilatada carrera professional i social d’aquesta dona extraordinària està íntimament lligada a l'”Escola Lliure Paideia”, de la qual és fundadora, juntament amb la seva companya Concha Castaño i Mª Jesús Checa.

Paideia forma part de la tradició de les escoles racionalistes que els anarquistes van introduir a Espanya entre finals del segle XIX i principis del XX. Josefa Martín potser sigui, des dels temps del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909), la persona més influent i coneguda del món llibertari dedicada a l’educació.

L’activitat educadora de Pepita comença a Fregenal de la Sierra (Badajoz), en l’inici de la democràcia, quan dirigia l’escola-llar Nertóbriga i va tractar que l’alumnat tingués una educació integral, on la formació de la persona i l’adquisició de valors fossin les pautes a seguir. Aquesta forma d’entendre l’educació va fer que les forces vives, en paraules d’ella, de la zona exigissin el seu cessament immediat. Va ser tal l’escàndol que es va muntar que el tema va arribar fins i tot a plantejar-se en el Congrés dels Diputats, en una interpel·lació al govern de Suárez per un diputat socialista. L’experiència viscuda va quedar plasmada en el seu primer llibre: Fregenal de la Sierra, una experiència d’Escola en llibertat (Camp Obert Edicions, 1978).

Poc després, en vista de que dintre del sistema educatiu oficial poc o res es podia fer per a tractar que l’educació fos alguna cosa més que adquirir coneixements, va ser quan en companyia de les pedagogues Concha Castaño i Mª Jesús Checa van decidir fundar una escola diferent, i així va néixer, a la localitat de Mèrida, al gener de 1978  l’Escola Lliure Paideia (les diferents etapes de l’escola es poden veure en la seva web: www.paideiaescuelalibre.org )

Però Pepita no solament es va dedicar a l’educació sinó que, en el camp socio-polític, va ser una activa militant feminista, membre del col·lectiu Dones per a l’Anarquia, format per dones pertanyents al Col·lectiu Paideia.

Pepita té, no ens acostumem a parlar en passat, una extensa bibliografía i era una gran articulista. Al llibre que ja hem comentat anteriorment (Fregenal de la Sierra) cal afegir-li altres títols: Des de la nostra Escola; Intent d’Educació Antiautoritaria i psicomotriu; L’escola de l’anarquia; Paideia, una escola lliure; 25 anys d’educació llibertària. L’aportació d’aquesta dona, per tant, a la pedagogia llibertària ha estat àmplia, segurament hagi escrit més que cap altre anarquista espanyol sobre l’educació. Una àmplia mostra dels seus escrits es poden trobar en la web de Paideia.

La CNT se suma al dolor de les persones properes, especialment del Col·lectiu Paideia i dels alumnes de l’Escola Paideia amb el desig que l’obra que Pepita Martín va començar tingui la seva continuació perquè les noves generacions de nenes i nens puguin tenir l’oportunitat de conèixer i viure una escola diferent, creada per una persona excepcional.

Gràcies, Pepita. Que la terra, companya, et sigui lleu.

Per si vols deixar algun missatge a l’escola els correus electrònics són els següents:

info@paideiaescuelalibre.org
paideia@paideiaescuelalibre.org

PROPERES CONVOCATÒRIES: “13 DE JULIOL, NÚRIA ABSOLUCIÓ!”

Dissabte 11 de juliol

19:00h MANIFESTACIÓ davant la seu d’ICV (C/ Barcelona, 5) de Girona
21:00h SOPAR SOLIDARI a la plaça Ovidi Montllor (Plaça de la Constitució) de Girona
Els que hi estigueu interessats a venir al sopar, apunteu-vos a: hilari47[arroba]yahoo.com (indiqueu quants sereu).

Diumenge 12 de juliol, BUSOS cap a Madrid

Els que hi estigueu interessats a venir amb els busos, apunteu-vos a: el13totsamadrid[arroba]gmail.com (indicant qui sou i des d’on sortireu)

Posteriorment a qui s’hagi apuntat se’ls enviarà tots els detalls perquè pogueu confirmar el vostre suport presencial.

Dilluns 13 de juliol, JUDICI!!!, a l’Audiència Nacional espanyola, a Madrid

Feu-ne la màxima difusió! Ens hi veiem!

Núria lliure, lliures tots i totes!