La CNT reforça la seva aposta per la mobilització i la seva crida a treballadors, organitzacions sindicals i moviments socials per lluitar enfront dels atacs contra la classe treballadora.

 

La CNT ha escollit com a nou secretari general al company Pedro Serna, de 38 anys i treballador de la construcció, afiliat del SOV de Valladolid, on residirà en aquest nou període el secretariat permanent del Comitè Confederal.

L’elecció es va dur a terme per unanimitat en el ple confederal celebrat el passat 23 de març a Madrid, una vegada transcorreguts els dos anys de gestió de l’anterior secretariat, resident a Còrdova, que va ser escollit al X Congrés Confederal.

L’elecció d’un nou secretariat permet que, d’acord amb els principis llibertaris de la CNT, es dugui a terme la renovació i rotació en uns càrrecs de gestió que es nodreixen de la militància, ja que la CNT practica un sindicalisme sense alliberats i sense subvencions.

El ple confederal ha pres també importants acords per a la mobilització durant el 2013, redoblant l’aposta per la lluita al carrer i a les empreses com a única via per fer front a les polítiques del govern i de la patronal, parant especial atenció a la lluita contra la repressió.

Recordem que en els últims dos anys la CNT s’ha bolcat i pres la iniciativa en la mobilització i la lluita al carrer contra els atacs cap a la classe treballadora d’un govern al servei de la patronal i les institucions financeres europees. La CNT ha acordat continuar amb aquesta crida als treballadors i a altres organitzacions sindicals i moviments socials per lluitar plegats.

El nou secretari general prendrà possessió del seu càrrec a la reunió plenària del comitè confederal prevista per al proper 20 d’abril.

 

Secretariat Permanent del Comitè Confederal

Els temps canvien, l’explotació segueix

La celebració del Dia Internacional de la Dona Treballadora és utilitzat, com cada any, per situar-nos enfront de la desigualtat econòmica, social i cultural que sofreixen les dones a tot el món respecte als homes en el gaudi dels drets i llibertats. Una desigualtat que arriba a ser dramàtica segons la zona geogràfica i la classe social en què ens fixem, però que és més un símptoma que un diagnòstic de la situació de les dones.

Les institucions i una gran part de col·lectius de dones han convertit el 8 de març en un espai en el qual exposar la comparativa entre homes i dones de cada Estat o regió, deixant fora de context aquelles reivindicacions que transcendeixen aquest marc. És a dir, es limita l’horitzó en el qual les dones `poden´ expressar-se i es redueix al políticament correcte, que no és altra cosa que demanar la igualtat amb els homes. Així s’elimina del discurs que l’origen de l’explotació de la dona està -sobretot- a la base del sistema econòmic, entrant a discutir-se només les “diferències” entre sexes, diferències que, d’altra banda, haurien d’avergonyir a les societats del segle XXI. Així, sembla que només és possible demanar els salaris, l’accés a la salut, a l’educació o a les possibilitats que gaudeixen els homes. D’aquesta manera s’evita qüestionar al sistema per l’explotació a que sotmet tant a homes com a dones, al·ludint tan sols al diferencial de submissió afegida que aquestes sofreixen. Però és impossible entendre qualsevol lluita d’alliberament si aquesta es redueix a demanar que s’equiparin l’esclava i l’esclau.

En la breu nota que apareix en la web de l’ONU, sota el lema “habilitar a la dona camperola – acabar amb el gana i la pobresa”, el seu Secretari General afirma que és necessari brindar-los a les dones “accés en peu d’igualtat als recursos”, “proporcionant-los una funció que exercir en l’adopció de decisions“. Se silencia d’aquesta forma, de quin accés als recursos s’està parlant o quina funció és la que exerceixen els pobles en la presa de decisions. N’hi ha prou amb acudir a la “igualtat” per salvar el discurs i cobrir qualsevol objecció, al mateix temps que es descarrega de responsabilitat als que realment s’aprofiten dels recursos i prenen les decisions al món. La nota de l’ONU, d’acord amb aquest esperit considera que millorar la situació de la dona és un mitjà per contribuir a reduir la pobresa, més que una qüestió de justícia i una finalitat en si mateixa.

Però, serveix d’alguna cosa demanar igualtat d’oportunitats entre homes i dones quan les oportunitats són només per a les castes privilegiades, siguin homes o dones? És suficient demanar el mateix tracte davant la llei quan la legislació és injusta tant per unes com per uns altres?

Cada dia que passa és més evident que les diferents lluites estan cridades a convergir en una sola, en un combat dels pobles contra el sistema polític i econòmic del capitalisme; una lluita precisament, contra aquests marcs en els quals es pretén encabir la realitat, en els quals només es permet demanar “el possible”, més quan aquest possible se’ns redueix més i més. El sistema es cuida prou bé de mantenir aïllades les diferents reivindicacions que tenen calat en la societat. Feixisme, racisme, sexisme, maltractaments o explotació laboral se’ns presenten com a peces separades per evitar que componguem el trencaclosques; el que ens oculta el discurs de la “igualtat” és que el final del masclisme vindrà de l’educació d’un home nou, però també -i sobretot- d’una dona nova, sobre unes bases de respecte i de solidaritat que són necessàriament incompatibles amb els papers que aquest sistema assigna als sexes; que el final de la desigualtat econòmica de la dona ha de passar per l’equiparació amb els homes, però també de forma indissoluble per una igualtat real de totes les persones en l’accés a la riquesa; que perquè deixi d’explotar-se a la dona en el treball, hauran de desaparèixer els homes explotadors, però també les dones que exploten -o toleren que s’exploti- a unes altres.

Encara que els que manen ens col·loquessin en la mateixa casella a homes i dones, no ens conformaríem amb ser fitxes del parxís. El que volem és un nou joc i unes noves regles.

Secretariat Permanent del Comitè Confederal

En aquest número:

Portada | Stop repressió
Sindical pàg 6 | IBERIA en punt mort
Economia pàg 10 | 30 hores setmanals sense reducció salarial
Actualitat pàg 15 | Obertura del primer Centre d’Autogestió Primària de Salut
Global pàg 17 | Centenari de la USI: entrevista al secretari general
Memòria i Història pàg 20 | El moviment anarquista i la seva relació amb les dones
Cultura quadern central | Entrevista a Basilio Martín Patino després del seu últim documental sobre el 15M
Opinió pàg 25 | A debat: sexologia i anarquisme
Contraportada | 80 aniversari del periòdic // 1936, res més que la revolució

Corruptes

El pitjor de la multitud de casos de corrupció que ens assolen no és que representin la punta de l’iceberg de la podridura ètica del sistema, un símptoma de la descomposició profunda en què estan sumides les cúpules dels partits polítics, l’administració, el sistema financer o la classe empresarial.

Tampoc és el pitjor, malgrat ser tràgic, que aquest immens robatori estigui succeint mentre milers de famílies perden les seves cases per no poder pagar al banc la hipoteca mensual. I resulta també paradoxal que aquests individus, que ja de per si mateix guanyen sous milionaris, s’estiguin enriquint fraudulentament a costa d’“allò públic”, i al mateix temps, siguin aquests mateixos a els qui se’ls encarrega retallar -o defensar les retallades- en drets socials, prestacions bàsiques, sanitat o pensions.

Amb tot, el pitjor tampoc és la gairebé absoluta impunitat amb la qual compten aquests lladres i pocavergonyes, recolzada en la cobertura que els ofereixen les organitzacions a les quals pertanyen, ja siguin públiques o privades. Un suport que deixa ben a les clares que les pràctiques corruptes no són aïllades i particulars, sinó tolerades i admeses. Col·labora també en aquesta impunitat la lentitud i tebiesa de la justícia quan ha de condemnar a magnats, alts càrrecs, representants polítics i similars i que no es mostra, en canvi, quan es tracta d’omplir les presons de persones per delictes de categoria molt inferior.

El pitjor, sens dubte, és que aquesta atmosfera de corrupteles inunda tota la societat de dalt a baix, en tots els seus estrats i posicions, inundant el sistema polític i econòmic en el que vivim. La corrupció només produeix ja indignació en els casos més delirants, perquè hem après a conviure amb ella en l’entès que, és lícit aprofitar-se del que es pugui, cadascun segons el lloc que ocupi i de la forma en què li sigui possible. Aquesta atmosfera, heretada del franquisme, ha estat amplificada i “democratitzada” des de la transició per tots els governs i partits sense excepció.

D’aquesta manera s’explica que tinguem els partits i els governs que tenim. Els polítics estan aquí perquè la gent els ha votat. En la societat segueix surant la difusa confiança que han d’existir persones dignes d’ocupar els càrrecs pels quals se’ls vota, sense adonar-se que un sistema corromput només pot ser dirigit per persones que s’ajustin als paràmetres d’aquest sistema. No acabem d’adonar-nos que per canviar les coses és inútil limitar-se a substituir els noms dels qui ocupen els càrrecs, sinó que cal canviar l’estructura i l’arrel mateixa del sistema. No té sentit que esperem -de forma hipòcrita- que “els altres” siguin polits i diligents en la seva gestió quan nosaltres mateixos acceptem el tripijoc, l’engany o el salvi’s qui pugui en la nostra pròpia vida.

Els treballadors estem cridats a regenerar -de nou i com sempre- a la societat, i això és una cosa que no pot fer-se votant, ni confiant ni esperant herois del poble. Aquesta regeneració ha de partir de la nostra pròpia vida. És la conducta de cadascú la que marca la dels altres. Si substituïm la competitivitat i l’individualisme per solidaritat obliguem moralment als altres amb la nostra postura. Si no acceptem tenir més d’una feina perquè un altre company tingui treball, o si exigim el mateix tracte per a tots en comptes d’acceptar un privilegi particular, podrem exigir-los als altres que també ho facin, però si pensem que cadascun pot fer el que vulgui i salvi’s el que pugui, com podem demanar-li a ningú que no actuï de la mateixa forma?

Si no recolzem a un company quan ho necessita, perquè ens és indiferent el seu problema, o perquè tenim altres coses a fer o perquè no volem complicar-nos la vida, com podem esperar que els altres facin una altra cosa?
I en suma, si en la relació amb els nostres iguals, no ens tractem amb justícia i solidaritat, com podem demanar als que governen que ho facin amb nosaltres?. I encara més enllà, com podem governar-nos nosaltres mateixos?

 

Secretariat Permanent del Comitè Confederal

 

I ja van quatre números de la revista anarquista L’observador, que torna amb una mostra més d’humor i ideologia. Fes clic a la imatge per llegir-lo on-line.

1. Una mica d’història

Les assemblees d’aturats han estat una de les respostes del moviment obrer a l’atur massiu, fonamentalment en els moments de crisi econòmica, reconversió industrial i destrucció massiva d’ocupació, quan l’atur s’ha convertit en el principal problema de la classe treballadora, i s’ha convertit en un element de divisió de classe i de debilitament del moviment obrer.

En l’estat espanyol, van sorgir amb força en els anys 80, davant els efectes de la crisi econòmica i la reconversió industrial, especialment en zones com el Marge Esquerra a Bizkaia, i en altres zones industrials. I també en zones rurals d’Andalusia, amb un alt percentatge de població jornalera, i un atur massiu.

També en altres països com Argentina, el moviment de desocupats i piqueter va sorgir com a resposta a l’atur massiu entre altres efectes de la crisi de 2001, i guarda algunes semblances amb les pràctiques de les assemblees d’aturats.

De nou aquí, des de finals dels 90, amb el boom immobiliari i la bombolla especulativa, es va engegar un cicle econòmic marcat per una forta generació d’ocupació, especialment en sectors com la construcció i altres sectors, intensius en mà d’obra. Creació d’ocupació marcada per la precarietat, els baixos salaris, i que queia en molts casos en l’economia submergida, però que va fer disminuir les taxes d’atur.

Després de l’esclat de la bombolla immobiliària i financera, entren en crisi els sectors que havien impulsat la creació d’ocupació en el cicle anterior, la qual cosa unit a la falta d’alternatives i a les polítiques d’austeritat i retallades han conduït a un major increment de l’atur, que assoleix taxes de més del 25%.

Davant aquesta situació, amb 6 milions de treballadors a l’atur, amb una taxa d’atur que en determinats territoris, sectors i edats supera el 50%, amb prop 2 milions de llars amb tots els seus membres aturats i el mateix nombre de treballadors en atur que no reben cap prestació, les assemblees d’aturats tornen a sorgir com a eina i alternativa de lluita davant una situació sense perspectives de canvi, si no ve de l’autoorganització de les pròpies persones aturades.

2. Les assemblees d’aturades davant la crisi econòmica i atur massiu.

Les assemblees d’aturades es caracteritzen per tractar de recuperar el control social sobre els processos de cerca i selecció de treballadors, tractant d’arrencar-los del control de l’Estat i de les empreses privades, intentant fer front als mecanismes de divisió de classe de coacció que la desocupació exerceix sobre el conjunt de la classe treballadora.

Les Borses de Treball

Un element fonamental en aquest sentit són les borses de treball vinculades o controlades des de les Assemblees d’aturats. Aquestes borses de treball han estat en molts casos el nucli del funcionament de les assemblees i entorn de les quals s’ha dinamitzat l’organització dels treballadors i treballadores a l’atur.

Les borses de treball tracten, des d’aquesta perspectiva, de trencar amb la gestió estatal de la cerca i de l’oferta d’ocupació, cada vegada més privatitzada, a través d’empreses d’intermediació i ETTs, i d’imposar a les empreses que la contractació es faci a través d’una borsa de treball que es regeixi per criteris de solidaritat, rotació i repartiment de l’ocupació.

Plans d’ocupació públics: Solidaritat, transparència i control social

L’acció de les assemblees d’aturats, tracten també de pressionar a les empreses i a les institucions per augmentar l’oferta d’ocupació, tractant d’implantar mesures de repartiment del treball existent que augmentin tant l’oferta com la reducció del temps de treball, la supressió d’hores extres i treball a preu fet, entre d’altres. D’igual forma s’actua promovent la creació d’ocupació per part de l’administració pública i incidint en els criteris de selecció per a aquestes contractacions imposant criteris de solidaritat, repartiment, rotació, transparència i control social.

Prestacions dignes i gratuïtat de serveis

Les assemblees d’aturats actuen d’igual forma com a mecanismes per a la pressió social en favor d’una major cobertura pública mitjançant prestacions econòmiques i serveis públics, i de la gratuïtat del transport i l’energia, de la promoció del lloguer social i de la reducció dels béns bàsics.
Autogestió per a la satisfacció de les necessitats

Les assemblees d’aturats i aturades no són només una via de reivindicació, sinó que poden ser també la base d’iniciatives autogestionaries destinades a la satisfacció de les necessitats més bàsiques dels treballadors, tant des de l’engegada de cooperatives de consum, com en la recuperació d’empreses per a la seva autogestió.

3. Les assemblees d’aturats des de l’anarcosindicalisme

Per a l’anarcosindicalisme, la ruptura de la divisió entre empleats i aturats, que és en molts casos un element clau en el debilitament del sindicat i del moviment obrer en general, és una necessitat fonamental. No podem oblidar que aquest , precisament, és una de les principals efectes que es busquen amb la promoció i el foment de l’atur massiu des de la patronal i el govern.

Sindicats, seccions sindicals i assemblees d’aturats

Des d’aquesta perspectiva, la vinculació entre el sindicat , les seccions sindicals, i les assemblees d’aturats i borses de treball és una via de treball imprescindible a desenvolupar, des de les diferents fórmules organitzatives que els sindicats estan ja començant a engegar.

Dins de l’activitat de les assemblees d’aturades, el sindicat és fonamental a l’hora d’imposar condicions laborals que maximitzin l’oferta d’ocupació (repartiment del treball, eliminació de preu fet i hores extres, etc), de la mateixa forma que ho és a l’hora de tractar d’imposar el control sobre l’oferta d’ocupació o facilitar l’activitat de la borsa de treball.

També el sindicat és fonamental des de la perspectiva de la recuperació d’empreses i l’autogestió.

Aquesta vinculació és encara més necessària, en un entorn laboral tan precari, on el pas de la situació d’empleat a aturat, i viceversa, és continu, a fi de revertir el handicap que suposa per a l’acció sindical.

Les assemblees d’aturats potencien a més la vocació unitària, i proporcionen una forta vinculació amb el territori i la seva problemàtica social, sempre més difícil des de l’acció sindical en l’empresa, i que pot ser molt important per al suport a vagues i conflictes sindicals, especialment aquells que es dirigeixin a implantar el control sindical i social de l’ocupació.

Des d’una perspectiva anarcosidindicalista, elements com l’autoorganització dels treballadors per a la consecució dels seus objectius, l’acció directa i el tracte directe amb la patronal o la construcció d’eines d’apoderament i autonomia de la classe obrera, són al costat del valor de la unitat de classe, elements comuns i que impregnen l’activitat de les assemblees d’aturats, apropant-les a la pràctica anarcosindicalista.

No en va la promoció de les assemblees d’aturades i borses de treball i la seva vinculació als sindicats, ha estat un element recurrent dels acords de la CNT, i en determinats moments històrics de la seva pràctica.

L’actual conjuntura, l’especial incidència dels efectes de la crisi sobre els sectors més precaris de la classe obrera, als quals la CNT es dirigeix i que forma bona part de la seva afiliació, ha fet que s’estigui recuperant i actualitzant aquesta línia de treball, amb experiències en diferents sindicats, que ja s’estan posant en comú i discutint.

 

Pablo Martínez