Com ja tots i totes sabeu, la Societat General d’Autors ha demandat a la C.N.T. per solidaritzar-se amb un portal d’internet anarquista. No és una pràctica nova en aquesta associació pretendre gaudir, a cop de querella, d’una imatge honorable i respectable. Hem de suposar que intenta desesperadament aconseguir certa reputació encara que aquesta provingui únicament dels tribunals.
Nosaltres entenem el significat que té la paraula prestigi, sense cap dubte gaudim d’ell en certs mitjans laborals i és alguna cosa que hem guanyat amb el temps i sobretot amb una determinada manera de comportar-nos; també coneixem el significat de la difamació i del que implica, però sense dubte alguna són els nostres actes els que no deixen lloc a dubtes sobre el que representem.
Hem estat fidels als nostres principis d’acció directa i, abans de realitzar les al·legacions legals pertinents, iniciem els contactes amb la SGAE per a conèixer de primera mà el seu malestar i les possibilitats de solucionar el conflicte fora dels tribunals. Hem de dir que ens va sorprendre gratament l’actitud de la demandant al rebre’ns i entaular un diàleg assossegat amb uns simples treballadors/es, i hem de dir també que la reunió va ser satisfactòria i fins i tot cordial. Les pretensions de la SGAE són sense dubte raonables i en absolut desproporcionades. Entre elles, la de disculpar-nos per l’article de solidaritat emès pel Sindicat d’Arts Gràfiques, esgrimint la raó que el comunicat havia estat fet de forma individual i no compartida per l’òrgan de govern de la CNT. Sens dubte alguna així ha estat, ja que en la nostra Organització no existeix cap òrgan de govern i la nostra identitat és genuinament llibertària, no simplement de manera formal sinó real. El Sindicat d’Arts Gràfiques va expressar amb major o menor encert el que la societat percep de la SGAE i dels seus representants, el que sostenen milers d’individus dia a dia i que la SGAE es nega a entendre. És cert que hi ha formes de manifestar un desacord però no és menys cert que la ràbia i la impotència històricament ens ha conduït al sarcasme i l’exageració per a ridiculizar els poderosos i els intocables.
Realitzant un petit esforç podríem agrair als gerents de la SGAE si tinguessin a bé la retirada de la demanda interposada contra la CNT i, ja de camí, la interposada al portal alasbarricadas.org. Seria sense dubte un gran pas per a començar a rebre aquest pretès respecte d’una forma molt més íntegra i honesta. Si a més ho acompanyen democratitzant la seva estructura interna, defensant una cultura lliure i a l’abast de tots i totes, sense necessitat d’intimidar a ningú amb accions legals o repressives, fent arribar als menys afavorits la dignitat de la música, les lletres o el cinema que diuen representar, això seria excel·lent. Estem segurs que a infinitat d’autors que simbolitzen un altre tipus de valors els agradaria que la SGAE fos més coneguda pel desenvolupament de la cultura en tots els seus àmbits que com els germans bessons dels cobradors del frac.
Un dels nostres senyals d’identitat ha estat i continua sent la dignitat, i per descomptat sempre hem fet front de qui, per mitjà d’accions repressives, intenten dissuadir-nos de la nostra forma de pensar o actuar. No seríem el que som si ens repleguéssim, o miréssim a un altre costat quan algú és aclaparat per la injustícia, encara que aquesta tingui forma legal. Hem de dir que continuarem solidaritzant-nos amb el portal de alasbarricadas, i amb qualsevol altre que defensi els valors ètics i morals llibertaris, costi el que costi.
I únicament els més exercitats en l’art de la llibertat escoltaran aquest fi murmuri, o potser sigui un càntic acompanyat per una música que procedeix dels confins de la història i que parla d’un món més just i lliure, alguns reconeguts com Joe Hill o potser José Molina (payador llibertari) qui marquen uns acords, trencant el silenci i la injustícia, mentre, lentament, els nostres peus es van movent.
Aunque me quiten la vida
o engrillen mi libertad,
Aunque chamusquen quizás
mi guitarra en los fogones,
han de vivir mis canciones
en el alma de los demás,
no me nombren que es pecado
y no comenten mis trinos,
yo me voy con mi destino
pa’lado donde el sol se pierde,
tal vez alguno se acuerde
que aquí cantó un libertario.
( ) versión libre del payador perseguido
Miguel Perera González
Secretari d’Acció Sindical, Social, Jurídica i Pro-presos
del Secretariat Permanent del Comitè Nacional de la CNT
He trobat una de les pàgines mes divertides, que segons el meu punt de vista hi ha a internet… No se si els que l’han fet estaven de conya o parlen seriosament… el cas es que els agraïments són per pixar-se de riure.
Podemos extender el vudu como práctica revolucionaria y provocar algunas lumbalgias en los palacios donde se decide sobre nuestra vida. El código penal todavía no lo contempla como delito, por lo que podemos provocar algunas bajas y jubilaciones anticipadas. El terrorismo de baja intensidad permite interrelacionarnos unos con otros, incluso ligar, y poder contar en horario laboral a los compañeros y en nuestras salidas nocturnas las habilidades revolucionarias con las que hemos sido dotados.