2010; any del Centenari, del X Congrés… pot ser el punt d’inflexió de cara a una major implantació de la CNT en la societat?
Per descomptat ha de ser-ho, hi ha moltes coses que optimitzar a la CNT per dotar-la de la projecció que com a treballadores i treballadors necessitem. El capitalisme és una malaltia mental greu, distorsiona les percepcions reals de la població i condemna a una vida miserable a la majoria de la humanitat, a més està destruint el planeta a passos de gegant. Nosaltres hem realitzat una aposta que ha demostrat la seva viabilitat i en aquest procés constructiu ens trobem malgrat haver passat més d’un segle. Dotar-nos d’una metodologia de treball que sigui aplicada en cada secció sindical, en cada sindicat, federació local i regional ens obrirà la possibilitat d’estructurar una veritable alternativa a aquesta societat.
Si analitzem la societat i sobretot pel que fa a l’estat espanyol, observem que estem en mans d’uns desaprensius i inútils colossals. Aquest Congrés, no solament per la seva simbologia al voltant del centenari, sinó per la realitat que estem vivint, ha de marcar un abans i un després a la CNT. A aquest repte ens tornem a enfrontar la militància confederal i no podem permetre’ns el luxe de perdre aquest tren. No ja per una qüestió de creixement de l’Organització, si no perquè si el treballadors no posseïm una CNT ben preparada estem en mans de les sangoneres de la patronal i els polítics de l’estil fatxenda, per la qual cosa no hi haurà present ni futur per a la classe obrera, perquè l’única alternativa social i sindical la marca la CNT. El per què és clar, mantenim uns principis i una estratègia d’acord amb el canvi social que ens inspira, i a més, la majoria de les persones que integren la CNT són persones honestes. No existeix una altra organització que pugui comparar-se amb la CNT, ni amb el seu projecte, malgrat les males fotocòpies que ens han sortit, aquestes saben que no encarnen en absolut una transformació social perquè el seu dia a dia en les empreses, en el seu treball quotidià, enforteixen aquest procés de dissolució de la consciència que travessa la classe obrera. La participació i la defensa dels comitès d’empresa reforça aquesta via que ha portat a la nul·la existència de la classe obrera. Nosaltres mantenim un front obert perquè tenim una estratègia sindical que es va depurant lentament, malgrat anar més lent del que seria acceptable, és una realitat que s’assenta progressivament.
Com a conclusió, és evident que aquest Congrés serà l’inici d’un petit enlairament de la CNT, modest però intens, lent però ple de contingut, una transformació social que a poc a poc s’embulli en aquesta societat de manera imperceptible però de forma indissoluble i constant.
I tot això dins d’un context de greu crisi econòmica i gran nombre d’aturats. Dóna la sensació de que malgrat aquests 100 anys de lluita tornem a començar de zero, amb un moviment obrer àmpliament desorganitzat… Massa fronts oberts per a la CNT?
És que tampoc tenim alternativa. És veritat que són molts fronts, els que has esmentat i uns altres que estan associats de forma directa o indirecta, però malgrat aquesta certesa, que són massa, no ens queda una altra alternativa que encarar-los amb fermesa i alhora sent conscients que tot aquest procés necessita també de la maduresa necessària per anar avançant, assentant el nostre projecte llibertari, i alhora enfrontar-nos a nous reptes interns en l’esfera organitzativa, i a altres externs donant petits passos en l’administració de béns de consum. Aquests fronts econòmics i socials necessiten anar assentant-se amb una militància depurada tant en estratègies, com en formes organitzatives, necessita una forta preparació, a tots els nivells. Pot ser que la majoria de les persones sàpiguen escriure i llegir, sumar i creure que entenen un llibre, però les xifres d’analfabetisme funcional són escandaloses. El sindicat s’ha de convertir en aquesta eina que ens alliçoni i ens faci entendre la complexitat del món capitalista, del seu funcionament i les maniobres que utilitzen per alienar-nos i suprimir-nos com a consciència obrera. I des d’aquest enteniment elaborar les habilitats necessàries per arrencar quotes de poder, en l’empresa i fora d’ella, però sobretot en la consciència. Per a això hem de ser més eficaços en el plànol organitzatiu, demostrant que estem preparats per portar endavant no solament el sindicat del que formem part, sinó també de les gestions en el plànol social i econòmic. Al llarg de més d’un segle d’història ja ho hem demostrat, i aquesta és una peça important per assentar el nostre discurs, però el més important és que com a obrers ho necessitem urgentment.
No obstant això, és certa la dita que mentre hi hagi lluita hi ha esperança. Així ho vam viure a Lebrija o actualment a Rota amb l’organització dels aturats en la CNT, veritat?
Això és una petita mostra del que podem arribar a realitzar quan el treball és seriós. El succeït a Lebrija és potser més important. Paralitzar un poble, encara que sigui únicament un poble, ha estat més del que ha fet tota la representació sindical en l’Estat, si exceptuem a Euskadi. A Lebrija no solament es va veure el que podem arribar a ser, sinó que arran d’aquest atur general es va signar un acord amb una empresa de transport que és del millor que hem fet en aquests últims anys. Hem d’adonar-nos que aquest és el camí a recórrer, tenir una incidència social apreciable, amb uns principis, això és alguna cosa que la patronal va intentar boicotejar amb totes les armes possibles, i a això hem d’estar, també, molt atents. Hem demostrat que podem millorar les nostres tàctiques de lluita, però la patronal no es va a quedar creuada de braços, va intentar calumniar-nos, i torpedinar cada victòria per deixar-nos en l’ostracisme. L’exemple és el millor ensenyament i a Rota han recollit el testimoni, sembren una forma d’actuar que és edificant.
Continuant amb la situació laboral i econòmica del país. S’acosta pròximament una nova reforma laboral, pots indicar-nos les claus d’aquest nou pacte? Quin hauria de ser el paper de l’anarcosindical per fer-hi front?
Al llarg de les preguntes que m’has realitzat he vingut insistint que estem en mans d’uns grossers ignorants, si algú no em creu que miri l’exemple de creixement econòmic a l’estat espanyol i el compari amb el seu exponent més representatiu, El Pocero. Aquesta és la visió idíl·lica de l’empresari a Espanya, i si no mira al seu president, un altre gandul incompetent, que destrueix el patrimoni de milers de famílies, treballadores clar, destrossen el patrimoni natural d’aquestes terres, i a sobre creen borses de pobresa i un daltabaix econòmic equivalent a la gestió durant els quaranta anys de feixisme.
Els governs, la patronal i els lacais dels seus sindicats han apostat durant la dècada dels 80, 90 i 2000 per creixements econòmics recolzats en les infraestructures i la construcció, han devaluat totalment la costa, i a més no s’han preocupat a generar el sistema productiu. El suport que s’han donat aquests sense vergonyes és escandalós. Totes les reformes laborals que han fet han estat orientades a la destrucció de l’ocupació, a la precarització i a la mort de milers de treballadors. Així, som el referent a Europa si parlem de pèrdua d’ocupació, d’accidents laborals, o d’inestabilitat en el lloc de treball, per sobre de Grècia i Portugal.
I de nou ens amenacen amb una altra reforma laboral, i aquesta es tornarà en la possibilitat que els contractes estables a jornada completa, per capritx de l’empresari, puguin convertir-se en contractes parcials, en indemnitzacions irrisòries per acomiadament, en definitiva; a devaluar el sistema productiu encara més. Econòmicament la reforma laboral és una ruïna, en l’aspecte social és la condemna de moltes persones i ho saben. La reforma laboral pendent es recolza en un augment de la precarietat però amb un major sustent per part de l’estat en subsidis i prestacions socials, però l’Estat espanyol és dels que menys inverteix en despesa social de tota Europa. L’estat recaptarà menys perquè hi ha més aturats, perquè l’activitat financera s’ha pràcticament parat, a més es preveu augmentar les exempcions fiscals a les empreses – que ja són altíssimes -, les despeses militars a Afganistan es disparen encara més, d’on es trauran els diners?
La reforma crec que anirà cap a la gestió dels sistemes de pensions en mans privades, començaran amb les petites i mitjanes empreses, i amb aquests actius especular, d’igual manera que desitgen fer-se càrrec del Fons de Garantia Salarial. Dóna pànic pensar que aquests voltors gestionin res, així ens aixecarem un dia i milers de treballadors no tindran possibilitat de cobrar els complements a les seves pensions, i de la mateixa manera s’evaporarà el FOGASA. En fi, la reforma és un disbarat tan gran que no se sustenta en cap paràmetre objectiu, ni tan sols des del punt de vista capitalista. D’altra banda intentaran que les Empreses de Treball Temporal cobrin un tant per cent als treballadors, cosa que ens posarà en una situació encara més lamentable.
L’única resposta que la CNT pot elaborar és liderar un conjunt d’alternatives com les empreses a Lebrija o Rota, aquest camí de conquistar el carrer és l’únic pas que ens queda, estimular a la classe obrera i articular-nos de forma interna, per acollir l’esperança que al nostre voltant s’està creant. La nostra resposta específica consistiria en una rebaixa de les hores de treball no solament anuals, també setmanals que estimularia tant la contractació com la producció, reduint la fatiga laboral. No hi ha dubte que la realització de les hores extres causa un profund perjudici a l’economia tant individual com a col·lectiva, per tant, hem d’exigir la supressió absoluta de les mateixes i és aquí on la CNT ha de recuperar el protagonisme denunciant públicament a les empreses que desenvolupen aquesta pràctica en aquests moments de crisis. Això requereix compromís no solament de la militància de la CNT, alhora de les treballadores i treballadors conscients de la greu situació. Aquestes mesures haurien de venir acompanyades per altres globals però és evident que això sense una pressió considerable no es produirà, per tant hem de gestionar els nostres recursos per amplificar la nostra pressió, que hauria de concentrar-se en la mitjana empresa.
Reprenent l’activitat del sindicat, com veus la seva evolució durant aquests tres anys en la secretaria?
La CNT ha anat evolucionant molt lentament en la seva estratègia sindical, hem estat una mica maldestres en aquest sentit, però sembla que hem trobat el camí correcte encara que ho hàgim fet de forma dispersa, potser en aquest congrés puguem reafirmar-la una mica més. M’explico, la CNT va realitzar una aposta arriscada a l’hora de canalitzar la seva estructura en l’empresa a través de les seccions sindicals, sobretot perquè no dotem aquesta aposta d’una metodologia concreta. Al sisè congrés es va donar molt sentit a aquesta estratègia però per desgràcia es va quedar aquí, més o menys oblidada, vull dir que no va ser el referent que hauria d’haver estat. Intuïtivament moltes federacions locals han adoptat aquests acords i a partir d’aquí les nostres seccions sindicals han passat de ser un focus d’acomiadament a una realitat sindical indiscutible assentada. Hem reafirmat la nostra presència sindical de tal manera que cap empresa en pocs anys podrà haver acomiadat a un delegat d’una secció sindical de la CNT. En el termini de tres anys la CNT ha estabilitzat més d’un centenar de seccions sindicals en l’estat, i estem en procés d’apuntalar -ne moltes més, la realitat ha canviat tant que no podem ser més que optimistes en aquest sentit. Estem demostrant que aquesta estratègia era veraç ja des de 1979, i no solament això, estem demostrant que ens movem molt bé en l’àmbit de la mitjana empresa, precisament on es concentra la majoria de la classe obrera en l’estat i on menys presència sindical existeix, juntament amb la petita empresa. L’evolució ha estat positiva però insuficient, haurem de treballar molt més i molt durament perquè aquesta realitat sigui més efectiva, estem en el camí de manera que dins d’un parell d’anys hauríem de duplicar la presència confederal, aquesta serà una segona etapa que ens posarà al capdavant del sindicalisme en l’estat espanyol.
Si analitzem els polsos mantinguts amb moltes empreses com a Barcelona, Hospitalet, Lebrija, Tenerife, etc, es demostra que les seccions sindicals estan en posició d’enfrontar-se de manera més efectiva que qualsevol comitè, perquè el que crea és consciència de classe i des d’un plànol horitzontal. A Tenerife ens han acomiadat un comitè de vaga al complet, l’avantatge que suposarà la readmissió dels companys vaguistes tindrà una transcendència a l’illa important. Així com el conflicte que recentment van mantenir els companys a Barcelona amb la readmissió de la nostra delegada sindical acomiadada. Guanyar aquest tipus de conflictes on es dissuadeix la repressió és on la CNT aconsegueix un ressò significatiu si ho sabem explotar convenientment.
Sembla que novament es torna a intensificar la lluita de la CNT contra la cadena de supermercats Mercadona. Conflictes guanyats, seccions sindicals, com veus aquesta nova etapa després de la famosa vaga de Barcelona? Es pot dir que la CNT és un referent en aquesta gran empresa?
Mercadona va ser un conflicte que va marcar un abans i un després en la CNT i la visió que de nosaltres es tenia al món laboral, malgrat els errors i que el conflicte no va concloure com desitjàvem, la veritat és que vam posar a Mercadona en problemes, d’aquí el seu intent de comprar als companys durant la negociació. Encara avui els treballadors de Mercadona coneixen qui pot fer-li front, no obstant això vaig a ser una mica crític amb els treballadors que ens vénen des de Mercadona, normalment les consultes que mantenim des del SP (Secretariat Permanent) arriben a CNT quan han estat acomiadats, assetjats, o sancionats, buscant més una sortida de l’empresa que millorar les seves condicions laborals. És lògic que sigui així, Mercadona manté uns sistemes de pressió sobre els seus operaris tan forts que és difícil desprendre’s dels mateixos. No són semblats al conflicte mantingut pels companys de Barcelona que desitjaven canviar les seves condicions laborals. El que sí és cert és que la CNT es troba millor preparada per afrontar un conflicte de la mateixa intensitat. La creació de les seccions sindicals dins de l’empresa ve a sustentar el que t’he contestat en l’anterior pregunta, a poc a poc la CNT troba la forma de subjectar les seves seccions de manera que ni tan sols el primer supermercat de l’estat espanyol pot represaliar-les de manera efectiva, això té un significat, la CNT ha assentat el seu espai sindical de tal manera que no li és necessari ni les eleccions sindicals, ni retre-li homenatge a la patronal.
Evidentment la CNT és un referent molt important per als treballadors de Mercadona, durant molt temps han vist la capacitat i la solidaritat de la CNT, esperem que les experiències que s’obren en aquest moment quallin encara més del que ho estan fent.
Carrefour, Plus, Caprabo, Dia, Gadis… són d’altres supermercats amb els quals la CNT ha mantingut conflictes sindicals. També la CNT s’està convertint en un referent en el sector?
Especialment a Caprabo, Grup Eroski, on l’estratègia portada pels companys d’Hospitalet ha estat especialment efectiva, molt més que qualsevol comitè, on per cert es trobava la CGT, i aquí es va demostrar que l’anarcosindicalisme no és simplement una paraula d’adorn, és una estratègia per aconseguir un canvi social i aquesta deriva electoral és un fracàs. A Caprabo es va aconseguir molt més del que ha transcendit, com ha estat en mesures de seguretat i higiene, salaris, i no han pogut més que reconèixer a la CNT com un sindicat important en l’empresa, la veritat és que és un dels millors conflictes que hem portat, tant per la seva repercussió com de les maniobres del sindicat per canalitzar-lo.
Com et deia la CNT té el seu pes específic en la mitjana i petita empresa, així en aquests supermercats l’estratègia de pressió es torna especialment eficient, i aquesta tàctica solament la realitza la CNT, ni amb tots els alliberats que existeixen una altra central sindical mou a tal quantitat d’afiliad@s, i menys de manera habitual. Aquí resideix un pilar important de la nostra acció sindical, esperem que puguem explotar-la més sovint del que ho fem, diguem d’una manera febril, que es converteixi en una tasca més com obrir el sindicat o atendre un cas. Trencar el procés de desmobilització que existeix en la societat ens donarà la possibilitat d’aglutinar a una quantitat important d’obrers que busquen un referent social que no solament respongui en els jutjats o en premisses electoralistes. Com deia ens queda molt treball per davant però amb l’evolució permanent que estem portant i amb la modèstia de saber que ens queda molt per tornar a ser aquesta CNT que per uns instants breus però intensos va canviar la història dels oprimits i dels burgesos, podem aspirar a més.
Extret de http://www.periodicocnt.org
