No valen ja les negociacions que no porten enlloc, perquè el poder no ens pren en sèrio. No n’hi ha prou amb mirar cap a un altre costat mentre la vida se’ns va en treballar per a pagar un lloguer. No podem conformar-nos pensant que això no va amb nosaltres, perquè sabem que, tard o d’hora, també ens hi tocarà.
Les condicions laborals que tenim no ens les han regalat. S’han conquerit amb consciència de classe, organització i lluita col·lectiva. La jornada de vuit hores es va aconseguir després de la vaga de La Canadenca de 1919. Les vacances pagades, la protecció davant de l’acomiadament o l’assistència mèdica van arribar després de dècades de reivindicacions. Els drets laborals es van conquerir enfrontant-se als qui sempre han volgut treure el màxim benefici del nostre treball.
Els drets depenen de la capacitat de defensar-los. Avui, mentre ens demanen paciència i moderació, veiem com s’incompleixen drets, es precariza el treball i es pretén que acceptem com a inevitable perdre allò que tant va costar d’aconseguir-ne. La jornada de vuit hores continua sent una conquesta fonamental, però la jornada de 40 hores setmanals continua estancada des de fa dècades. Quant temps més acceptarem que les nostres vides girin entorn del treball?
Els salaris a Espanya apenes han guanyat poder adquisitiu en les últimes dècades, mentre el cost de l’habitatge es dispara. Ens demanen que ens estrenyem el cinturó, però cada vegada tenim menys cintura. Treballem per a viure i acabem vivint per a treballar. I quan arriba el moment de jubilar-nos, també volen que assumim més anys de treball i que desconfiem d’unes pensions públiques que haurien de garantir-nos una vida digna.
La patronal s’ha vingut amunt fins al punt d’anunciar que pretén impugnar la vaga general del 11N. Com si no tinguéssim dret a parar, a organitzar-nos i a plantar-los cara. Com si poguessin decidir fins a on arriba la nostra capacitat de defensar-nos. Mentrestant, el feixisme rep suports, finançament i espais de promoció, disposat a assenyalar i amenaçar a qui alça la veu. Volen que tinguem por, que callem i que cadascú es busqui la vida com pugui.
Però a tota injustícia pot oposar-se una resposta solidària. I aquesta resposta ja és aquí. El poble està parlant i organitzant-se des de baix. Aquesta joventut a la qual tants donaven per perduda, a la qual es donava per dretanitzada i desmobilitzada, som als carrers, lluitant per la justícia social i construint espais de suport mutu. Veïnes i veïns ens trobem als barris i a les places, organitzem grups de treball, compartim experiències, ens formem i ens cuidem. Ens resguardem de la pluja en comunitat. Descobrim que no estem soles i que, quan ens organitzem, podem deixar d’acceptar el que semblava inevitable.
Perquè els problemes que patim individualment tenen causes comunes i necessiten respostes col·lectives. Perquè no podem permetre que el salari s’esfumi en el lloguer, que la jornada laboral ens robi la vida o que la jubilació es converteixi en una nova incertesa. Volem salaris dignes, una jornada laboral que ens permeti viure, pensions públiques suficients i un habitatge estable i assequible. Volem que l’habitatge compleixi una funció social i que ningú perdi la seva llar per no poder pagar. Que no sigui un negoci. Volem que les nostres vides valguin més que els beneficis d’uns pocs.
No esperem que ningú ens regali res. Sabem que els drets es conquesten i es defensen lluitant. I sabem també que cap negociació serà suficient si darrere no hi ha una classe treballadora organitzada, disposada a defensar els seus drets i a conquistar els que encara li neguen.
La vaga és la nostra eina. La solidaritat, la nostra força. L’organització, el nostre camí.
L’11 de novembre tenim una oportunitat per a demostrar-ho. Per a parar, trobar-nos i fer visible que sense nosaltres res funciona. Per a defensar les nostres condicions de vida i demostrar que no estem disposades a continuar pagant una crisi que no hem provocat.
No fa falta que pensem igual en tot. Fa falta que entenguem que compartim molt més del que ens separa. Que la precarietat d’una treballadora, el lloguer impossible d’una família i la incertesa de qui s’acosta a la jubilació formen part d’una mateixa realitat. I que, enfront d’ella, tenim una cosa molt més forta que la resignació: la nostra capacitat d’organitzar-nos i lluitar juntes.
El 11N, que es pari tot menys la nostra lluita.
A la vaga general!
Pels nostres drets, per les nostres vides, per un habitatge digne!