Mort en vida me tenen aquells i aquelles que em demostren, per sort no molt sovint, que ja no ens calen enemics, ara nosaltres som, sembla ser, els nostres pitjors enemics.
I és pel que es veu no en sabem. No hem sabut fer dels sindicats el lloc on aprendre què és la CNT, com funciona, quins són els seus mètodes de treball, etc. I no dic jo que la culpa, com sempre es diu, sigui dels companys i companyes més veteranes; és molt fàcil donar sempre les culpes a la resta del món però si conveniu amb mi que hi ha un dèficit de coneixement de què és i com funciona la organització, això es pot explicar, en gran part, pel poc interès que té la gent nova en saber com es mou per dintre aquesta eina que és l’anarcosindical. Aquest és el fang que fa que tinguem uns peus dèbils que no permeten a l’estructura de la CNT mantenir-se amb tota l’estabilitat que és necessitaria. I aquest mateix fang, la manca de formació anarcosindicalista que pateix la gent que no porta molt temps als sindicats (o si), ens porta fangs plens de brutícia.
Taifa és aquella que intenta fer-se amo i senyor d’un regne (encara que aquest sigui imaginari) on ell o ella són imprescindibles, omnipresents i, conseqüentment, omnipotents. Bé, en principi, al nostre sindicat tenim mecanismes per frenar aquestes ànsies d’alguns de crear un poder des d’on manipular la gent i les accions cap al seu benefici personal (sigui aquest econòmic, social, psicològic, etc.) però això no treu que dins les assemblees es donin discussions, rivalitats i… les seves conseqüències: polaritzacions, àmbits de poder informals, etc. No seré jo qui digui com les assemblees locals han de solucionar els seus problemes. El que si diré és que la manca de formació de la gent que forma la CNT fa més fàcil que un malentès o el fet de perdre una discussió o una votació en una assemblea acabin degenerant en agres discussions, desqualificacions, insults i un llarg etcètera que demostra que estem lluny del món més just i més lliure que diem portar a dins.
No cal posar exemples; féu memòria i veureu que no estic parlant del sexe dels àngels. La manca de formació anarcosindicalista i les seves conseqüències són el pa de cada dia d’uns quants sindicats. I que cadascú miri allà on el portin els ulls, però us recomano que us fixeu en allò que teniu a la vora.
Companys: cal saber on s’està per, primer de tot, saber si s’està al lloc que es vol. I en segon lloc perquè per tal que un mecanisme funcioni, tots els seus engranatges han d’estar afinats i fent força en la mateixa direcció. Si, senyores i senyors: la CNT no és un cau de llops esteparis sinó una eina d’atac i defensa d’una classe social contra els seus antagonistes: tan senzill com això. I aquest mecanisme està basat en el lliure pacte i en la lliure federació perquè necessita molts engranatges en moviment per avançar (perquè avança en molts aspectes i perquè l’enemic és gran també i poderós) d’acord amb els seus objectius. Objectius, tàctiques i finalitats que més d’un il.luminat s’hauria de llegir i preguntar-se si hi està d’acord abans de continuar sembrant odis, rivalitats i misèries en unes assemblees locals que poc volen tenir a veure amb la seva confusió o, potser, desubicació.
Pamplines Again