El sindicat que et protegeix

Eficaç. Solidari. Combatiu. Participatiu. Independent.
Afilia't! Contacta'ns

CRÒNIQUES DEL 6 i altres retalls de la claveguera policial.

Aquest mes escric per cridar-vos l’atenció sobre un dels molts llibres que com moltes altres obres dificilment hauran arribat a les nostres mans i que s”ha editat a la nostra capital (BCN, la que no té trens ni llum però… é tan maca!!). En aquest cas però, l’editorial impulsora, la Virus (sempre garantia de treball honrat i acurat) lligat al fet de tenir un company generós, amant de la lectura i sense gaires problemes de solvència m’han permès gaudir de la lectura del llibre que porta el mateix títol que aquesta parrafada.

 

 

 

 

No es tracta que a la cèlebre colla dels cinc d’Enid Blyton que llegíem de petits ara s’hi ha ajuntat un altre personatge. No, no és ben bé això. Encara que podria ser: també els del Grup 6 són bordegassos, “chavalotes” que diria en Torrente… com els de Harrelson. Al llibre se’ls anomena amb el nom de Jordi; en Jordi és qui punxa els telèfons, qui destrossa aparadors infiltrat a les manis contra la guerra o qui s’inventa acusacions. El que passa, el que fa que el Grup 6 deixi de ser simpàtic, és que així com els Hombres de Harrelson lluitaven, a la tele, per desfer els malvats plans dels malos malotes, els del Grup 6 es dediquen a espiar-nos a nosaltres… I arribats a aquetst punt, ja és bastant igual si són o no castissos, els nois i noies del 6. Els del 6 es dediquen, diuen, al terrorisme, als moviments socials i a les tribus urbanes.

Em sap greu haver de treure’t el somriure que se’t dibuixa a la boca: estàs llegint un article d’opinió en una revista de dubtosa oficialitat, com a mínim. Si has somrigut és perquè has entès el que llegeixes i per tant penses. Compte!: per al 6 ets potencialment perillós. Evidentment, el 6 no vigila als salvapàtries que piquen a una noia immigrada aprofitant un vagó de tren desert. El 6 espia a qui denuncia les lleis d’estrangeria o la repatriació forçosa . Estudia, en fi, totes aquelles organitzacions, col.lectius, etc. que es defineixen per lluitar contra l’estat actual de les coses (que són moltes: des d’ONG’s a tota la diatriba de lluita anticapitalista passant per totes les lluites parcials com ara l’alliberament de la dona, la okupació, etc. ) i, és clar, al tenir tant de client potencial, el Grup 6, a la pràctica, controla a qui li dóna la gana. El 6 es dedica a recollir, sistematitzar (i crear) informació de tot tipus sobre aquests moviments (membres, infraestructures, lligams…) i quan creu actua també com a fiscal, enviant, des dels despatxos de la comissaria de Via Laietana, les acusacions i les proves o les conjectures pertinents a la fiscalia, als mitjans de comunicació o, si cal, a la trista Audiència Nacional.

Els governs canvien però les policies romanen. I aquesta és també la història de la nostra molt inflada, diuen que envejada i a totes llums insuficient transició. També els del 6 provenen de la lletrina franquista: primer dins la Brigada Político-Criminal, després transició dins la democràtica Policia Nacional sota els assots de la inefable Júlia García Valdecasas per finalment acabar dins l’estructura dels mossos com a brigada d’informació sota les ordres de Saura i del nano dels Hostalets. Tota mena de personatges dels que a vegades -i sota eufemismes- es fan famosos a Intxaurrondo amb el terrorisme d’estat o per haver matat la seva companya i mai no ser jutjats o quan ho han estat han sortit absolts, indultats o condemnats a penes ridícules. Aquesta és la claveguera policial de l’estat espanyol: funcionaris que saben secrets i detalls policíacs i que els fan servir, per exemple, quan se’ls ha de jutjar per havar matat a un jove a l’Hospitalet una nit fora de servei, ostensiblement borratxo -el policia- i amb la pistola de sempre, és clar. Aquests ens vigilen: qui vigila al vigilant?

Continuem amb el teu somriure i el teu no va amb mi: sabem que en el nostre estat de dret hi ha tota una sèrie de garanties que permeten la llibertat i tal i qual. Segurament Artur Mas coincidirà amb aquesta última afirmació, però no sortirà mai dient que ell -i Felip Puig en aquella mateixa conversa però s’entén que tothom- estava essent escoltat per la policia catalana… el 2003: quan encara CiU estava al govern de la Txeneralitat!! A aquest nivell estan els del Grup 6. i nosaltres somrient i pensant que no passa res. Repeteixo: si penses, si hi penses, veuràs que ets una víctima en potència d’aquest gran germà que es desplega sobre nostre en sacrifici de la nostra llibertat.

Un llibre que em permeto de recomanar-vos a totes aquelles que saben que tot i ser moltes vegades decebedor i desencoratjdor, el camí de la veritat és l’únic que veritablement mena a la llibertat.

Títol: Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial (del Cinema Princesa a l’absolució dels Tres de Gràcia. 1996-2006).

 

Autor: David Fernàndez.

 

Any i editorial: , primera edició desembre 2oo6. Edit. Virus, Barcelona.

In my eyes

In my eyes

Nothing to hide

Hardcore amb majúscules.

El millor cd d’aquesta gent de Boston. Linia “old school”, amb un so espectacular y un dels millors vocalistes de hardcore.

Evidentment un altre gran èxit desde les files del Straight Edge.

Minor Threat

Minor Threat

(discografia completa)

Tot un clàssic dintre el món del Hardcore. El seu cantant, Ian , és tot un personatge dintre aquest estil de música.Es podria dir que està dintre el grup de pioners d’aquest estil musical. Membre de grups com Teen Idles (un dels primers grups hardcore) o els Fugazi. També és un dels creadors del moviment Straight Edge. Old school en estat pur.
IMPRESCINDIBLE.

LA SOL.LITUD DE L’ANARQUISTA

Mort en vida me tenen aquells i aquelles que em demostren, per sort no molt sovint, que ja no ens calen enemics, ara nosaltres som, sembla ser, els nostres pitjors enemics.

I és pel que es veu no en sabem. No hem sabut fer dels sindicats el lloc on aprendre què és la CNT, com funciona, quins són els seus mètodes de treball, etc. I no dic jo que la culpa, com sempre es diu, sigui dels companys i companyes més veteranes; és molt fàcil donar sempre les culpes a la resta del món però si conveniu amb mi que hi ha un dèficit de coneixement de què és i com funciona la organització, això es pot explicar, en gran part, pel poc interès que té la gent nova en saber com es mou per dintre aquesta eina que és l’anarcosindical. Aquest és el fang que fa que tinguem uns peus dèbils que no permeten a l’estructura de la CNT mantenir-se amb tota l’estabilitat que és necessitaria. I aquest mateix fang, la manca de formació anarcosindicalista que pateix la gent que no porta molt temps als sindicats (o si), ens porta fangs plens de brutícia.

Taifa és aquella que intenta fer-se amo i senyor d’un regne (encara que aquest sigui imaginari) on ell o ella són imprescindibles, omnipresents i, conseqüentment, omnipotents. Bé, en principi, al nostre sindicat tenim mecanismes per frenar aquestes ànsies d’alguns de crear un poder des d’on manipular la gent i les accions cap al seu benefici personal (sigui aquest econòmic, social, psicològic, etc.) però això no treu que dins les assemblees es donin discussions, rivalitats i… les seves conseqüències: polaritzacions, àmbits de poder informals, etc. No seré jo qui digui com les assemblees locals han de solucionar els seus problemes. El que si diré és que la manca de formació de la gent que forma la CNT fa més fàcil que un malentès o el fet de perdre una discussió o una votació en una assemblea acabin degenerant en agres discussions, desqualificacions, insults i un llarg etcètera que demostra que estem lluny del món més just i més lliure que diem portar a dins.

No cal posar exemples; féu memòria i veureu que no estic parlant del sexe dels àngels. La manca de formació anarcosindicalista i les seves conseqüències són el pa de cada dia d’uns quants sindicats. I que cadascú miri allà on el portin els ulls, però us recomano que us fixeu en allò que teniu a la vora.

Companys: cal saber on s’està per, primer de tot, saber si s’està al lloc que es vol. I en segon lloc perquè per tal que un mecanisme funcioni, tots els seus engranatges han d’estar afinats i fent força en la mateixa direcció. Si, senyores i senyors: la CNT no és un cau de llops esteparis sinó una eina d’atac i defensa d’una classe social contra els seus antagonistes: tan senzill com això. I aquest mecanisme està basat en el lliure pacte i en la lliure federació perquè necessita molts engranatges en moviment per avançar (perquè avança en molts aspectes i perquè l’enemic és gran també i poderós) d’acord amb els seus objectius. Objectius, tàctiques i finalitats que més d’un il.luminat s’hauria de llegir i preguntar-se si hi està d’acord abans de continuar sembrant odis, rivalitats i misèries en unes assemblees locals que poc volen tenir a veure amb la seva confusió o, potser, desubicació.

Pamplines Again

Inauguració

Bé, aquesta categoria, es la que ens podrà servir de “quadrilater” pels que els agrada emprendre-la a “bufetades” ideològiques amb la resta dels essers humans que participen d’aquesta web.

Per tan:

Aspirants al títol… Púgils de la retòrica feta insult… Nang!nang!nang!

Olot declarat municipi lliure de transgènics

El passat dijous 22 de novembre, el grup municipal d’Alternativa per La Garrotxa va presentar una moció al ple de l’Ajuntament per declarar Olot municipi lliure de transgènics. La moció va comptar amb el suport suficient i va ser aprovada. Aquest és un extracte del text presentat:

Moció

A Catalunya hi ha ja més de 19.000 hectàrees de cultiu de blat de moro transgènic. L’any 2006 el blat de moro transgènic representa el 55% de la producció total de blat de moro. L’any 2003 era només un 13%. A tot Europa se’n conreen, en petites explotacions, no més enllà de 7.000 hectàrees. Catalunya és, després d’Aragó, la comunitat autònoma amb més hectàrees de transgènics a Europa (un 40% de la producció total). Segons estimacions de Greenpeace, enguany se sembraran a Espanya entre 65.000 i 70.000 hectàrees de blat de moro modificat genèticament; aquesta xifra significa el 20 % del blat de moro conreuat a Espanya i la xifra més alta mai sembrada durant els últims deu anys. D’aquestes hectàries, 20.000 són a Catalunya, la qual cosa significa el 50 % de tot el blat de moro sembrat.

 

A Catalunya ja no hi ha ni un sol cultiu de blat de moro ecològic ja que tots han quedat contaminats pels cultius de blat de moro transgènic.

 

Els transgènics s’han autoritzat “de facto” sense que els experiments sobre la seva innocuïtat o sobre la seva perillositat hagin estat acabats. S’imposa, doncs, aplicar el principi de precaució.

 

La proliferació dels conreus transgènics per a ús comercial té tres importants impactes. El primer, sobre el consumidor, ja que no disposa d’informació real sobre el que menja. El segon, sobre el medi ambient i l’agricultura, ja que el blat de moro transgènic ha contaminat el blat de moro convencional i ecològic, causant un fort impacte sobre la biodiversitat i posant en risc les varietats de blat de moro autòcton. I el tercer, els transgènics tenen un fort impacte econòmic, perquè beneficien les grans multinacionals que els desenvolupen i els comercialitzen, la qual cosa té greus conseqüències sobre els pagesos, que perden el control sobre les seves collites i els imposa un model agrícola basat en el monocultiu, tal i com s’ha demostrat en els pagesos de l’hemisferi sud.

 

Espanya pot ser l’únic país de la UE en què es permeti el conreu de varietats transgèniques per a ús comercial, quan a nombroses regions d’Europa s’han declarat lliures de transgènics i alguns governs han aprovat mesures legislatives que dificulten el conreu dels transgènics.

 

Per tot això, invocant el principi de precaució que ha de guiar les decisions polítiques.

 

Perquè l’extensió dels cultius transgènics no respon a una necessitat socialment compartida. El conjunt de ciutadans i ciutadanes europeus, la majoria de la població de l’Estat s’oposa als aliments transgènics. Segons les dades de l’Eurobaròmetre, només el 34% de la població està a favor de l’ús de la biotecnologia en els aliments.

 

Perquè l’ agroecologia és una estratègia productiva i una forma de vida clau per afrontar la crisi agrària i rural i a l’hora per garantir la seguretat alimentària

 

Perquè el cultiu de varietats modificades genèticament són un pas irreversible cap a la privatització de la vida i la dependència de la pagesia respecte de les multinacionals del sector, i els casos de contaminació creuada han demostrat que la coexistència no és possible.

 

proposem l’adopció del següents ,

 

 

 

ACORDS

 

 

 

1. Declarar el municipi d’Olot “zona lliure de transgènics”, la qual cosa suposa que no s’hi podrà cultivar cap tipus de llavor modificada genèticament.

 

2. Demanar al Govern de la Generalitat que declari Catalunya zona lliure de transgènics.

 

3. Demanar al Govern de l’Estat Espanyol i al de la Generalitat de Catalunya que s’aturi la legislació reguladora de la coexistència entre cultius transgènics i les altres formes de producció agrària.

 

 

…i aquí 40 anys de pau i després glòria eterna…

L’estat ens vol dir què va passar. Han hagut de passar uns quants anys per tal que es pogués tornar a passar el rodillo sense que la societat faci gaires escarafalls. Ens aquests trenta anys, no ens ha calgut cap Cánovas del Castillo per tal que les coses canviïn sense que res ni ningú no es mogui… gaire. En aquesta espanya de després del bucle ja hem viscut des de tejeros fins a policia infiltrada al GRAPO i, sobretot, en aquesta espanya de 30 anys han passat prou lligues i champions lig com per què el temps posés una capa inamovible de pols a sobre el que jo he anomenat “bucle”; el franquisme, la transició i tos els seus noms i cognoms. Si, la realitat ha canviat. Però ningú no s’ha mogut si no ha estat per jubilació, frustració o mort natural.

 

Ara, a toro passat, a militar retirat, a funcionari enterrat, i a escolanet canonitzat és senzill repartir benediccions pels setanta-anys-humiliats que queden en peu. Encara que algun jubilat invoqui a Franco i a José Antonio, malgrat que algun jove imbècil pugui pensar que viuria millor sota el feixisme, amb la tecnologia actual, setanta, seixanta, cinquanta i quaranta anys són suficients per dir que la Història ja està escrita. L’amnèsia i l’anòmia són fàcils de cultivar en una societat que només pensa en l’hipoteca, en l’amant o en els fills. L’estat diu que ja sap quina és la veritable versió de les moltes que hi ha de la guerra moderna més estudiada -i potser per això més complicada- i ens l’explicarà a nosaltres i a la nostra descendència a través d’exposicions, llibres de text escolars, homenatges pòstums, rehabilitacions d’alcaldes i més espectacle per al telenotícies. Sí, espanyolets i catalanates: la Guerra Civil, la Revolució Social Anarquista, el paper de les democràcies europees i els rols estadounidencs, britànics i comunistes… Tot, tot s’ha esclarit a cop de llei. Vernissat de socialisme, regalimant ajudes, subvencions i almoïnes per compensar allò robat. Sense judicis als lladres. Sense culpables, inocu socialment i política: el producte és perfecte. I la gent pixant colònia. I votant contenta i a qui toca.

 

Mentrestant la majoria de l’esquerra aplaudeix la jugada, la que no ho fa espera la beatificació dels seus màrtirs, no al Vaticà sinó en forma d’anulació judicial: tothom amb la seva carronya i a una altra cosa, preciosa. A portar flors a una pedra un cop l’any i brillo… I l’església s’apunta el tanto i en una jugada mestra ha saltat ràpidament a dir que, ara que hi ha barullo, jo també m’apunto a formar part de l’espectacle, o sigui, que demano perdó pel que vam fer i tal i qual… I espero que enmig de tant de merder que hi ha liat amb lo de la famosa llei de la memòria histriònica, dic històrica, la meva única disculpa com a església espanyola, derivada (se sobreentén però no ho vull dir) de l’assumpció d’una culpa que arrossego des d’almenys més de setanta anys enrera, quedi enterrada per l’allau de comentaris, crítiques, suports i adhesions que envolten la mateixa llei. I és que Jesucrist també va ser un pescador d’aigües turbulentes, no?

 

I jo no em crec a l’església. I tampoc no em crec a l’estat espanyol. Cap d’ells no es penedeix de res. Si volen satisfer les víctimes, si volen igualtat per a tots els bàndols, que obrin els seus arxius i ensenyin els seus comptes com ho van haver de fer per força els perdedors al final de la guerra . Aquest cop no seria per buidar-ho tot com van fer ells el 1939. Seria, simplement, per saber quina part de la seva riquesa prové directament del robatori a la població vençuda. Que obri, l’església, els registres de les terres assimilades (eufemisme, sí, però tal com van les coses potser acabo a l’audiència nacional) després de la Guerra Civil. Que digui, l’estat, quines empreses es van beneficiar del dret de conquesta. Que no ho hagi de fer un miserable documental del national geografix.

 

Estassaverders