Per baixar l’arxiu: http://soliobrera.cnt.es/numeros-anteriores/doc_download/45-soli60p5.htm
SUMARI
Sindical :
– La secció del taxi impulsa la impugnació del conveni col.lectiu
– Transports Prujà canvia de nom per esquivar als acreedors.
– Proliferen els actes de la CNT pel 1er de Mai g arreu del territori.
Opinió:
– Una vaga es convoca per guanyar-la
Esport i anarquisme:
– L’esport ens pertany. Xerrem amb un membre de CND i de la UGEL.
ICEA:
– (II) El devenir de la clase obrera: La medición de la clase.
Antirepressiu:
– 9è informe sobre la situació de la tortura a l’estat espanyol.
– Agressió racista a Cornellà de Llobregat.
– 7 anys de presó per bolcar contenidors.
– Segon aniversari del 15-M, marcat per l’entrada dels mossos a l’taneu llibertari de Sabadell.
Anàlisi:
– Quién es el nini hoy?
Cultura:
– Repassant la música negra, del funk al black power.
Un cafè amb…
– Rakel López, treballadora al RACC.
EDITORIAL
La batalla de les idees
Trenta-sis és una xifra més que curiosa en la vida social i política de les Espanyes. El 1936 va començar el que per a les classes populars es va anomenar Revolució, mentre que per uns altres va ser un Alçament Nacional fruit al cap i a la fi d’un cop d’estat fracassat. Trenta-sis van ser els anys que el dictador nacional catòlic, Francisco Franco va conduir el destí d’Espanya com a cap de l’Estat. Trenta-sis són els anys de l’aprovació de la Constitució Espanyola que va permetre de forma fefaent l’inici de l’ingrés de l’Estat Espanyol a l’antiga Comunitat Econòmica Europea. Trenta-sis són els anys que hi ha entre 2013 i 1977, data on esquerra i dreta van signar la defunció del moviment obrer: els Pactes de la Moncloa. No cal oblidar que a resultes d’ells, i després d’una manifestació convocada a Barcelona per aquesta central sindical, va succeir el tristament conegut com a Cas Scala. Aquests Pactes van significar la mort de la CNT, tant pel seu costat més contundent com pel seu costat més sindical. Trenta-sis anys després s’ha començat a aixecar cap.
Profecies al marge, és evident que els canvis i la radicalitat de les posicions socials i ideològiques estan trencant l’espai central de la política. Els diferents eixos que componen la societat i política catalana s’estan radicalitzant, deixant de costat el “consens” tant social com nacional. D’això, les primeres víctimes estan sent les posicions de partits com el PSC o de coalicions com CiU.
A tot això, partits com el Popular, el qual està fent un viratge a la dreta, no sembla que els permeti canalitzar una suposada centralitat de la qual feien gala no fa tant temps. Aspectes com l’aprovació del que és un dels majors atacs a la intel·ligència com la realitzada pel Parlament d’Aragó, amb la creació d’una nova “llengua”: la Llengua Aragonesa Pròpia de l’àrea Oriental, al costat dels sil·logismes per no actualitzar pensions o sous amb expressions com la “desindexació de l’IPC” són exemples clars d’una burla creixent al conjunt d’uns súbdits que sembla que cada vegada es creuen menys les històries i brots verds d’una casta política que està podrida fins a la medul·la.
L’esquerra no sembla que estigui molt millor. L’1 de maig s’ha convertit per a alguns en la festa del treball, i els treballadors ens hem transformat en ciutadans, com deia el líder de la principal central sindical, don Ignacio Fernández Toxo a la passada Vaga General. Se’ns anomena ciutadans que estem sota l’imperi de la llei. Una llei que pel que es veu no acaba de ser igual per a tots. L’últim escàndol (per anomenar-lo d’alguna manera) és el de la desimputació de la infanta Cristina de Borbó. El seu espòs, el Duc de Palma segueix en una perillosa carrera cap a l’abisme judicial que molt probablement acabarà amb l’indult del govern de torn.
Sil·logismes i imputats a banda, la taxa d’atur a Catalunya arriba gairebé al 25% en el primer trimestre. A això cal sumar, que cada vegada més famílies no disposen de cap ingrés, provocant un increment espectacular de la pobresa, la migració forçada a països com Alemanya, on en ciutats com Berlín ja apareixen pintades contra els immigrants espanyols (hi haurà algun votant de Plataforma per Catalunya o Espanya2000 entre aquests emigrants?).
L’estratègia encapçalada per Alemanya, fonamentada en un rigor pressupostari de nefastes conseqüències per a les classes populars i treballadores del sud (i no tan sud) de la Unió es fonamenta en la suposada por histèrica de les elits alemanyes a la inflació. Paral·lelament, sembla ser que un simple estudiant de doctorat ha desmuntat un estudi econòmic que permetia justificar aquesta política de retallades, en afirmar que quan el deute públic superava el 90% del PIB, el creixement econòmic es veia afectat. Una taula d’excel qüestionant tota la política econòmica d’una de les majors superestructures econòmiques i ¿polítiques? internacionals.
A tot això, l’esquerra política i sindical segueix en la seva dèria d’aspirar a unes polítiques econòmiques de tall keynesià com a salvació de la crisi econòmica i tornada al model propi de l’era dels anys daurats del capitalisme.
I entre l’espasa i la paret ens trobem encara certament acomplexats els moviments antisistèmics, sindicats com la CNT, els valors de la qual estan al marge de l’esquerra i la dreta. La major batalla, a curt termini és la de les idees. I és aquesta, la que la classe està començant a marcar.
Anar sense complexos, a l’enemic i afirmar de forma rotunda que no volem ocupar les poltrones a l’esquerra del rei sinó que aquestes poltrones i aquests Parlaments siguin presa de l’odi de classe. Que no volem ser ciutadans ni súbdits de ningú, sinó classe. Classe treballadora que té i imposa les seves lleis i la seva justícia com temps enrera ho va fer.
Que no volem uns impostos més alts, ni un exèrcit d’inspectors d’Hisenda passejant-se per empreses i paradisos fiscals per gravar un 70 o 80% de les rendes dels rics com vol l’esquerra. Que el nostre és diferent, que l’exèrcit el volem de treballadors assaltant les empreses i obligant a l’empresari, al directiu o encarregat a treballar igual que ho fa el treballador pel mateix. Que no creiem en la redistribució de la renda via impostos, sinó en la distribució primària de la mateixa (és a dir en les empreses) en funció de les necessitats a cobrir. Que no volem la nacionalització de les empreses en mans d’un exèrcit de buròcrates i alts funcionaris subjectes a una corrupció partitocràtica digna de l’antiga URSS. Que no creiem en el model d’una Andalusia ni una Veneçuela que s’omple de subsidiaris contents pagats per Papà Estat. Que el que volem és que aquestes terres siguin dels treballadors i que els Alba siguin història. Que els valors de responsabilitat i d’esforç, no són de la dreta sinó de l’anarcosindicalisme.
I això, com tantes altres coses, cal tornar-ho a posar en valor. Això és el que va fer gran a aquesta organització: la voluntat de poder, la fermesa en unes idees que van aconseguir netejar territoris com el nostre d’aquesta escòria que avui mana i governa.
Tenim la Raó, aconseguim la Força per imposar-la!
Secretariat Permanent del Comitè Regional de Catalunya i Balears.