Ha sortit al carrer un nou número de Solidaridad Obrera, portaveu de la Confederació Nacional del treball de Catalunya i Balears. És el nº 358 corresponent al primer trimestre de 2013.
Clica a la portada per descarregar-la.
ULL PER ULL
Secretariat Permanent del Comitè Regional de Catalunya i Balears.
Temps regirats, temps de canvis transcendentals que molt segurament marcaran durant dècades els propers anys. Passen fets que no fa tant, succeïen en lustres o fins i tot dècades. La crisi, no solament econòmica, està provocant que els fonaments de l’Estat tornin a grinyolar d’una forma que sembla que solament el Partit Popular, el partit alfa de les “classes mitjanes espanyoles”, pugui ser l’únic valedor de l’Ordre Constitucional.
Avançàvem ja, en l’anterior editorial de Solidaritat Obrera, de la importància transcendental que tindria per aquest any, la manifestació històrica de la Diada de Catalunya. Data, en la qual se celebra una derrota. La derrota de les institucions i lleis del Principat de Catalunya. Lleis i institucions que tot sigui dit de pas, no serem nosaltres qui les defensem, si bé tampoc som els defensors de les lleis d’aquest Imperi, Estat o quiosquet present, passat o futur anomenat Espanya.
D’un Imperi que antany dominava mars i continents, però que per si mateix, mai ha sabut gestionar les seves pròpies entranyes, la seva pròpia estructura. D’un imperi, mentalment centrípet i fatxenda que rares vegades ha sabut entendre la diferència. Diferència que es va revelar per les armes a Flandes, les Amèriques, Cuba o Filipines per arribar ja al segle XX i XXI a la pròpia Ibèria, l’antiga Hispània romana. A diverses de les parts fundadores, de l’anomenada Espanya, a unes Espanyes que sota el jou d’un nacionalisme castellà d’inspiració administrativa lleonesa i per tant visigoda i romana, va voler imposar a través de les tristes revolucions liberals del passat segle XIX, el model centralista i burocràtic francès.
D’aquesta idea parteixen atacs com l’intent de reforma educativa del Ministre Wert, la qual no solament afecta a la defensa del català a l’aula, sinó a molts altres aspectes que a certs partits catalans no sembla que els molestin tant. Denunciàvem ja en el passat Editorial, com sota l’excusa de la senyera es tapaven vergonyes pròpies de les elits catalanes, les nostres odiades elits. Àdhuc amb aquestes, les banderes no solament serveixen per tapar sinó també per distreure. Ja que mentrestant, no mirem les conseqüències de la Reforma no solament envers el català, sinó per a les conseqüències sobre la nostra classe. En la mateixa, s’ofereixen una sèrie de garanties i suports legals per a l’educació concertada (principalment religiosa) en detriment de l’educació pública. Aspectes com la renovació automàtica de convenis, la garantia que no totes les places siguin públiques i altres argúcies legals de nefastes conseqüències per a les famílies obreres (en haver de fer front a una educació de pagament), a la ideologització religiosa (si bé l’escola estatal no queda exempta d’ideologia cívica i de suport a les institucions) o les pitjors condicions laborals i d’accés per a la classe treballadora en el sector educatiu.
Amb tot, va haver-hi el passat 14 de novembre, una Vaga General de “certa” transcendència europea, convertint-se en diverses manifestacions i jornades de lluita a diversos països centrals de la Unió contra l’austeritat pressupostària i l’empitjorament de les condicions de treball. A Ibèria, dues vagues generals a Espanya i Portugal van tenir una participació superior a la del passat 29 de març, malgrat estratègies com l’inici del consum de l’enllumenat públic en ple dia per acréixer el consum elèctric i fer veure que es consumia més, uns serveis mínims superiors a l’anterior convocatòria i un nombre total de treballadors en atur bastant superior al del passat 29.
Amb aquestes, el govern central es veu atacat en diferents flancs des de Brussel·les (o millor dit Alemanya), des de Catalunya i de forma creixent també, des de la pròpia classe obrera, organitzada àdhuc de forma gairebé unànime a través de mecanismes d’acció sindical nefasts per al contraatac com són els comitès d’empresa i d’uns sindicats que, a esquerra i dreta, al que aspiren és a formar part de la gestió institucional.
Sembla que sigui, el Partit Popular, aquest partit de dretes, catòlic i nacionalista espanyol, el que defensi cada vegada més en solitari un marc legal, la Constitució, que en el seu moment la seva llavor anomenada Aliança Popular (de Don Fraga Iribarne) va votar en contra.
Una Carta Magna que representa, no ens enganyem, l’intent de consens entre les elits espanyoles: el Gran Madrid, àdhuc feble comparat amb avui, representant d’aquest nacionalisme espanyol, les elits d’aquesta burgesia catalana (castrada almenys en la seva forma projectiva en aquests primers anys blaus del Generalísimo), la burgesia basca (d’una adaptació millor a les Espanyes del que un es pugui imaginar: ahí, ese Neguri! Diuen aquests plançons burgesos establerts a Madrid amb certa malenconia), els rostolls àdhuc testimonials del poder latifundista en àmplies zones de Castella i Andalusia i finalment una aristocràcia obrera organitzada en sindicats controlats per partits (PCE i PSOE) que ràpidament van abraçar l’ordre constitucional, la rojigualda i els Pactes de la Moncloa, eliminant durant anys la resposta obrera, la veritable força d’oposició al parlamentarisme franquista i juancarlista.
Una resposta, que malgrat els silencis còmplices d’una sèrie de mitjans de control informatiu sembla que comença a tenir visibilitat en l’esfera col·lectiva. Resposta, que moltes vegades es paga amb la vida. Amb la vida de treballadors que gairebé sempre, segueix silenciada mentre els seus últims responsables no paguen, tot i que el sistema judicial d’aquesta dictadura parlamentària diu que han de pagar.
A l’espera d’una justícia popular, d’una justícia que va aplicar amb severitat i intel·ligència el pare de Núria Escorza (de visita aquests dies per Barcelona a la recerca de la història del seu pare: Manuel Éscorza del Val, responsable dels Serveis d’Intel·ligència de la CNT a la Guerra) en els daurats mesos de la revolució obrera i llibertària a la Rosa de Foc de 1936. Uns mesos on aquestes elits temien fins i tot en sortir de les seves cases.
Esperem per tant, que tornin els temps d’Escorza, Eroles, Fernández o Barriobero. Temps on es va fer justícia. Justícia de la de debò.
A tu, Esther Quintana (manifestant a qui la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra “presumptament” et va arrencar un ull d’un tret en la passada Vaga General), a tu Pedro Álvarez (assassinat per un Policia Nacional a l’Hospitalet de Llobregat fa ja 20 anys), a vosaltres i a tants altres. En el vostre honor, va dedicada aquesta Editorial.
Salut i anarcosindicalisme.