Així defieneixen els nostres creadors d’opinió a un dels molts sàtrapres que, pel que sigui, porta no sé quants anys donant pel sac allà on tiranitza o conspira per fer-ho. Conegut ja pels nostres pares desde temps cuasi immemorials, Muammar al-Gaddafi, és un d’aquells personatges als quals mai no se’ls podrà fer una biografia ja que si s’expliquéssin els marramangos i els acords “off the record” que el dictador libí ha protagonitzat al llarg de la seva vida i a l’ample del mòn les agències d’intel.ligència es veurien forçades a explicar per quina raò mentre el discurs oficial de tot occident condemnava i bombardejava el dictador nord-africà, elles treballaven i treballen amb ell colze amb colze per assolir determinats objectius comercials i estratègics. Sí, senyora, Gaddaffi era aquell semi-dimoni a qui ja s’hagués penjat com a Saddam Hussein si se l’hagués pogut arrestar dies després de l’atempat de Lockerville, aquell 1988 llunyà. Sí, també, senyora, es pot dir que aquest personatge ja formava part de l’eix del mal abans que se l’inventéssin (l’eix, s’entén). Però la vida passa, els telenotícies remenen la cua i nosaltres oblidem altra vegada allò que un dia ens van dir que era important. I Muammar al-Gaddafi, Líbia i tota la resta van desaparèixer… Allà el vam confinar, a aquella Líbia on ell i una junta militar vivien (i viuen) a cos de rei (mai més ben dit) a costa dels diners del petroli i del gas. Una Líbia on el nostre fill de puta (tal i com deia Churchill d’un altre militar “no demòcrata però de discurs pro-occidental” més nostrat) va poder fer i desfer, matar i rematar, legislar i derogar per tal de fer-se l’amo del país amb el permís no explícit (a vegades amb bombardeig a Trípoli inclòs) dels amos del món.
Res de nou al mòn: la vida passa i la gent necessita nous problemes i noves cares per continuar pensant que s’avança cap algún lloc encara que només sigui perquè surten altres cares pel telenotícies. I els personatges han anat canviant, sí, però el nostre amic libi ha tornat. Amb la mateixa cara de sempre però amb un discurs diferent: ara el fiera vol vendre més i vol entendre’s amb el mòn; vol entrar al mercat. i no només això sinó que el malpelat té el ronyó forrat de gas natural, petroli i aquestes coses que tan bé li cauen, al mercat. I els nostres governants ,altra vegada restregant-nos a la cara el concepte que tenen de nosaltres, obren les portes del dictador libi que temps enrera havia estat l’enemic públic número u.
Honors de cap d’estat, sopar amb la realesa, vermuts, lunchs i sopars de negocis (i coses d’aquestes pagades per tu i per mi les més de les vegades) és el que ha vingut a fer Gadaffi a Europa. Això i passejar-se, assegurar-se que li faran fotos i que la premsa del cor farà el seu miserable paper buscant-lo per Marbella o per Vaquèira-Beret. I construir-se la seva nova imatge de líder, potser no demòcrata, però sí pro-occidental, és a dir, disposat a entrar al joc mundial que avui, encara, es disputa a les borses de Nova York, Londres o Tokio. Quan el capital entri a Trípoli a paletades, a Gaddafi se li perdonarà tot, com al mostre rus, i es crearà un nou dimoniet allà on calgui digui’s Guinea i O’biang, digui’s Chávez i Colòmbia. I tornem-hi.
pampli de turno