Entre nosaltres, la commemoració del primer centenari de la fundació de la Confederació Nacional de Treballadors ha passat sense pena ni glòria. Deu ser que encara pesa més el record de la cruenta revolució que va desencadenar la sublevació de l’exèrcit espanyol l’any 1936 que no pas la memòria de la seva llarga i fructífera trajectòria en pro dels drets de les classes populars olotines.
La CNT es va fundar a Barcelona uns mesos després de la Setmana Tràgica, en uns moments en què el moviment sindicalista estava essent durament reprimit. A Olot, totes les organitzacions obreres estaven prohibides i alguns dels seus dirigents havien passat uns mesos a la presó. Però, malgrat la repressió, els obrers d’Olot varen participar en tots els congressos de la Confederació, primer a títol individual i després en representació de la Federació Obrera d’Olot i Comarca, que agrupava la majoria de les associacions sectorials.
Durant els primers anys, la federació anarcosindicalista va coexistir amb un sindicat d’inspiració catòlica, de tarannà més moderat i menys reivindicatiu, que va intentar iniciar una línia de col·laboració amb l’empresariat. El nou sindicat no va acabar de quallar, tot i que va arribar a afiliar un terç dels obrers olotins, perquè els patrons volien tenir plena llibertat de fer i desfer i els sobrava qualsevol organització obrera, fins i tot un sindicat groc.
Del sindicalisme olotí anarquista es podrien dir moltes coses, la majoria positives. Per exemple, que el 1913 l’Associació de l’Art Fabril, que agrupava la meitat dels treballadors de filatures i teixits, va presentar als fabricants unes bases de negociació per millorar les condicions laborals dels seus treballadors. Demanaven coses tan sensates com repartir el treball en lloc d’acomiadar operaris; un moderat augment salarial per compensar l’encariment constant dels aliments bàsics; la reducció de la jornada laboral a un màxim de 10 hores al dia, sis dies a la setmana; cobrar una mica més si es treballava en dies festius o en hores extres, cobrar puntualment cada dissabte, pactar un calendari laboral i harmonitzar els horaris de les diferents fàbriques per afavorir la conciliació familiar. També reclamaven coses més discutibles vist des d’ara, com que les dones no poguessin treballar en segons quines tasques o que els obrers afiliats tinguessin preferència a l’hora de ser contractats. Els fabricants varen ignorar les reivindicacions obreres i no varen voler obrir cap mena de negociació, i es va iniciar un conflicte llarg i cruent.
Després de mesos de vagues, locauts, disturbis al Teatre Principal, manifestacions, acomiadaments, publicació de pamflets i, sobretot, després d’obtenir la solidaritat de la resta de sectors econòmics de la vila, els industrials varen acceptar negociar i varen acabar cedint una miqueta: un ral més a la setmana i reduir la jornada laboral a les 60 hores setmanals.
Aquesta petita victòria va donar una gran força a la Federació Obrera i un gran prestigi als seus dirigents, entre els quals hem de comptar Ramon Vila, Pere Grabulosa, Antoni Bosch, Climent Masdemont, Fèlix Canal, Joan Juvinyà, Enric Ferrés i tants altres que aniríem trobant si continuéssim resseguint la història de les associacions de treballadors d’Olot.
Joan Barnadas
Article extret d’El Cartipàs nº 49, març del 2011. Editat per l’Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot i l’Arxiu Comarcal de La Garrotxa
Si voleu veure’l o veure’n els números anteriors: http://www.olot.org/cultura/icco-site/icco-site/entrada_publica-marcs/marcs-publica/conjunt.htm
