· Els governs que durant anys van recolzar i van armar a Gadafi igual que van fer amb altres règims com el de Mubarak a Egipte o Ben Alí a Tunez no tenen cap credibilitat.
· CNT rebutja l’inici de bombardejos contra Líbia i la participació del govern espanyol en els mateixos.
Aquesta nova guerra no farà sinó agreujar la situació del poble libi, com ja van posar de manifest intervencions similars a Iugoslàvia, Afganistan o l’Iraq. Igual que en aquests països, les raons humanitàries esgrimides no són sinó la pantalla d’hipocresia i cinisme darrera la qual s’amaguen els descarats interessos de les elits capitalistes en la seva rampinya dels recursos energètics del planeta.
Les intervencions militars arrosseguen sempre un reguitzell de víctimes civils, destrucció d’infraestructures i desorganització dels serveis públics fonamentals, provocant en definitiva sofriment i mort a la població civil en benefici de les elits de torn.
Emparats en una ONU i en un Consell de Seguretat sense legitimitat, les potencies capitalistes solament pretenen assegurar l’accés al petroli i el gas libi,alhora que tracten de recuperar el domini d’una zona vital, domini que s’ha vist qüestionat per les successives revoltes populars dels últims mesos
No deixa de ser paradoxal, que aquesta guerra compti amb el suport i participació de la Lliga Àrab, composta per governs en la seva majoria tan dictatorials com el libi, amb molts d’ells aixafant en aquests mateixos moments revoltes populars als seus països (Aràbia Saudita, Bahrain,Iemen, el Marroc, etc).
Moltes d’aquestes revoltes han tingut en els seus orígens un important component social, d’oposició a les polítiques econòmiques imposades per institucions capitalistes com l’FMI i les seves conseqüències d’atur, alça del preu de productes bàsics, privatització de serveis públics, etc, amb un fort protagonisme de les lluites obreres, engegant experiències d’autogestió i organització popular, que ara s’intentaran silenciar i redirigir cap a canvis institucionals que no qüestionin l’ordre social i econòmic capitalista.
Cap credibilitat poden tenir els governs que durant anys van recolzar i van armar a Gadafi igual que van fer amb altres règims com el de Mubarak a Egipte o Ben Alí a Tunez. Cap confiança haurien d’inspirar-nos els qui continuen recolzant a règims igualment dictatorials i brutals com el del Marroc, Aràbia Saudita o Israel.
Res han d’esperar per tant els treballadors i treballadores d’una riba o una altra del Mediterrani de les elits capitalistes occidentals ni de les elits àrabs al seu servei, només obtindran colonialisme econòmic, depredació dels seus recursos i polítiques econòmiques neoliberals sota l’embolcall de reformes democràtiques formals i des de dalt, mentre en res afectin a l’ordre econòmic i social.
Igualment res han aportat als treballadors els plantejaments nacionalistes i militaristes, embolicats en demagògia revolucionària com els que durant anys van agitar els Gadafi i els qui els recolzaven, que cap simpatia ens susciten i darrera dels quals només s’amaga el més descarat capitalisme d’estat, la dictadura i la corrupció.
La política de guerra en la riba sud del Mediterrani, no és sinó el revers necessari de les mesures d’ajust i retallada de drets a Europa, imposada per elits decidides a recuperar els seus beneficis , fent recaure els efectes de la crisi econòmica amb tota la seva duresa sobre les classes treballadores, mentre s’assegura l’accés als recursos i augmenta la militarització d’un espai vital per gestionar les tensions que l’avanç de la crisi econòmica, ecològica i social no faran sinó augmentar.
No en va figures com Gadafi han jugat un paper fonamental en el control dels fluxos migratoris de treballadors africans cap a Europa, al servei de les elits que sufraguen els seus centres d’internament de treballadors, política que la militarització d’aquesta zona no farà sinó reforçar aixecant un nou mur, reforçant la xenofòbia i el feixisme.
A Espanya, el govern del PSOE llançat aplicant les successives contrareformes i mesures antiobreres i antisocials exigides per una Europa al servei del capital, es destaca ara en la participació en aquesta guerra, per la qual no hi ha problemes de finançament, al contrari del que ocorre amb els serveis públics i les despeses socials.
Així, el govern, a més de posicionar-se en el nou escenari del nord d’Àfrica i assegurar-se accés al repartiment dels seus recursos, desvia l’atenció sobre la crua realitat social de precarietat i atur a la qual ens enfrontem la classe treballadora conseqüència de les seves polítiques econòmiques.
Una vegada més, com va ocórrer amb la signatura de l’últim pacte social, explica el govern del PSOE amb la complicitat i el suport de CCOO i UGT i altres forces de l’esquerra institucional, alhora que ultimen la reforma de la negociació col·lectiva, nou atac als drets dels treballadors al servei del Pacte de l’Euro.
Cridem als treballadors a recolzar les revoltes obreres en el nord d’Àfrica i Orient Mitjà, oposant-se a les ingerències militars, recolzant des d’una perspectiva llibertària les experiències d’autoorganització, suport mutu i acció directa, oposant-se a la despesa militar i a la preparació de la guerra.
És especialment necessària la solidaritat amb els treballadors migrants i la lluita contra les fronteres, exigint llibertat de moviment, iguals drets i la fi dels centres d’internament i les lleis d’excepció en ambdues ribes del Mediterrani, reclamant l’acolliment de tots els refugiats de les guerres, fams i persecucions.
No hi ha millor solidaritat que rebel·lar-nos nosaltres mateixos a Europa contra les elits capitalistes l’únic programa de les quals és la guerra, la retallada de drets, la rapinya i la destrucció ecològica com a única via per perllongar un capitalisme en crisi permanent, desemmascarant a els qui des de l’esquerra i el sindicalisme institucional apuntalen un sistema sense futur.
Les classes populars del món àrab han demostrat la possibilitat d’enfrontar-se a règims i realitats que es pensaven inamovibles, seguim el seu impuls i no deixem que la guerra sigui la resposta a l’esperança d’un canvi revolucionari a banda i banda del Mediterrani.
Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CNT