Sense esperar a setembre, el govern continua prenent mesures contra els treballadors i treballadores, arribant a acordar al costat del Partit Popular una reforma urgent de la Constitució per la qual es limitaria la capacitat d’endeutament de l’Estat espanyol. Amb aquesta reforma es pretén que totes les administracions públiques espanyoles tinguin un mandat constitucional pel qual els seus dèficits pressupostaris i els seus deutes acumulats es mantinguin per sota d’uns determinats nivells preestablerts.
Aquesta reforma és un mandat exprés del Pacte de l’Euro acordat en el passat mes de març en el Consell Europeu. En aquest pacte s’establien diversos objectius que el govern espanyol està duent a terme amb obediència i diligència dignes de millor causa. És l’alumne més avantatjat de la classe en l’aplicació del programa de reformes i retallades establert en aquest pacte: augment de l’edat de jubilació i retallada de les pensions, reforma laboral amb l’objectiu exprés de reducció dels salaris, reforma del marc de la negociació col·lectiva, etc.
En particular el Pacte de l’Euro obliga a una reforma constitucional perquè l’objectiu de la sostenibilitat de les finances públiques es compleixi per tots els nivells de l’administració. Aquesta reforma estarà supervisada per la Comissió Europea. Dins d’aquest objectiu de sostenibilitat fiscal se cita expressament que s’han de reformar les pensions, l’assistència sanitària i les prestacions socials per no incórrer en dèficits insostenibles.
No hi ha lloc a dubtes. El pacte de l’euro mana retallar les despeses socials, estableix uns controls permanents des de les institucions europees perquè així es faci i obliga a reformar la Constitució perquè aquestes limitacions tinguin el màxim rang jurídic. On diuen els polítics que resideix la sobirania? Al poble?
El dèficit i l’endeutament públics són uns instruments de política econòmica que els estats poden utilitzar per influir en el marc institucional en el qual es mou l’economia. El fet de posar una limitació als mateixos és una modificació d’aquest marc institucional per afavorir el desenvolupament d’unes determinades polítiques que afavoreixen a les capes més riques de la societat i a les grans corporacions empresarials i financeres. Si no augmenten els ingressos de l’administració i aquesta no es pot endeutar la conclusió necessària és que han de disminuir les despeses. Quines despeses disminuiran? El pacte de l’euro ho diu ben clar: les despeses socials (pensions, sanitat i prestacions socials).
Les administracions locals i autonòmiques tenen les competències en la prestació de molts serveis públics essencials per a la part més feble de la societat (ajuda a la dependència, despesa sanitària i farmacèutic, transports públics, escombraries, aigües, neteja, habitatge, etc.). En imposar-li aquestes estrictes normes pressupostàries s’aboca al deteriorament dels serveis que presten, a la privatització dels mateixos o a la seva eliminació pura i dura.
L’endeutament públic espanyol no està entre els pitjors d’Europa. No obstant això l’endeutament privat, el de les llars i les empreses espanyoles, sí és un dels majors del món. Amb l’excusa de combatre’l el que s’està fent és modificar les regles del joc a favor dels més poderosos. És fals el debat intervencionisme versus liberalisme. Es tracta d’intervenir a favor dels rics. Per això cal parlar de neocaciquisme i no de neoliberalisme: utilització dels ressorts públics per a l’enriquiment dels més poderosos i l’establiment d’una xarxa clientelar (partits polítics, assessors, tertulians, sindicalistes professionals, fundacions acadèmiques, etc.) per a la implantació de les reformes.
Aquesta reforma ve acompanyada de noves mesures que, sota els eufemismes acostumats, no fan sinó aprofundir la precarietat en què vivim, especialment els més joves, per els qui s’estén fins als 30 anys la possibilitat d’utilitzar contractes precaris, font de fraus i abusos, com el contracte de formació o el de pràctiques, mentre se segueix fomentant la temporalitat amb la suspensió del límit als encadenaments de contractes temporals.
Davant això a les burocràcies sindicals només se’ls ha acudit oferir un nou pacte de contenció salarial fins a 2014, accentuant la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors i treballadores, i posant de manifest, no ja la seva incapacitat de donar resposta a tanta agressió, sinó el seu paper fonamental en la submissió de la classe treballadora a les necessitats del sistema capitalista.
Capitalisme en estat pur. El joc democràtic té les cartes marcades i aquesta modificació en ple agost de la intocable Constitució Espanyola és la millor mostra d’això. La mateixa elit política i econòmica que ha provocat la crisi financera i immobiliària és la que ara dicta les retallades i les reformes. Però la crisi és del sistema en el seu conjunt. Assistim a una fallida social, ecològica i energètica mundial que ens obliga a un replantejament radical de la societat en què vivim. Serà, com sempre, una qüestió de força, la seva ja veiem on està, la nostra està al carrer.
És hora que allí ens trobem, tots i totes els que no estem disposats a seguir aguantant agressió rere agressió, engegant des de baix, des dels centres de treball i des dels barris, als diferents territoris, en tota Europa, un moviment amb capacitat, no només d’enfrontar aquestes agressions, sinó d’avançar en el canvi radical de societat que necessitem.
Confederació Nacional del Treball
Comitè Confederal
28 d’agost de 2011